La Creueta

Pepita era el bon oratge, l’estiu, les vesprades i les nits senceres asseguda al carrer com si aquell fos el seu encàrrec en la vida

Per Pere Brincs

Ara que ja no hi és, la torne a veure darrere de la persiana, entrellucant qui va i qui torna. És difícil de caure en el fet que ja se n’ha anat. Ha sigut la veïna de tota una vida. Una vida ondulant que als humans ens resulta difícil de percebre com a impermanent, però que té això: uns se’n van i uns altres vénen. Pepita era el bon oratge, l’estiu, les vesprades i les nits senceres asseguda al carrer com si aquell fos el seu encàrrec en la vida. Cap a migdia deixava una cadira baixeta entre la persiana i el portal, amb l’excusa que passara més fresc l’aire pel mig de casa, però amb el desig d’acurtar el migjorn i poder seure al carrer a una hora prudencial sense que ningú la criticara més del compte. Era la primera a treure la cadira i l’última a gitar-se i, per això, tampoc li importava desplaçar-se d’un roglet de revetla a un altre fins que tots els del carrer anaven extingint-se com la llum d’una espelma.

El sobrenom de Tomaqueta està ple de connotacions amables i permissives. Aquest malnom, com “els Quatre Cantons” o “la Penya Roja” estan presents a quasi tots els pobles. Així i tot, era un nom heretat de son pare adoptiu, el ti Tonico, que, em digueren, tenia unes galtes roges i alegres, i també per la canyeta que feia sonar contra la palma de la mà en les festes. Però la Tomaqueta que jo m’estimava serà irrepetible, amb una melangia sense nom que fregava la candidesa, amb una tendència a les invencions i desproporcions. Era xarradora i de naturalesa absolutament inofensiva, tot i les exageracions i les boles que poguera contar. Més que res, li agradava preguntar; la seua conversa era més un qüestionari a l’interlocutor que no un diàleg pròpiament dit. Com si les respostes que obtenia l’ajudaren a formar-se una idea del món, de les persones, de tot plegat, com si necessitara saber a través dels altres.

A l’hivern treballava al magatzem de taronges en aquella època en què l’encarregada de les dones recorria a poqueta nit el poble avisant d’una en una les treballadores. Obria la porta de la casa, hi ficava el cap i deia:

-Pepitaaa? –allargant l’última vocal–, demà a les set.

-Vaaa! –deia la Tomaqueta–, i l’encarregada amb aquella confirmació planyívola passava a la casa d’enfront.

-Carmeeen?, demà a les set. I cada vegada la veu de l’encarregada se sentia més lluny a mesura que pujava carrer amunt, fins a perdre’s pel carrer del Tossal.

Quan vivia, sa mare s’encarregava de tot; potser era la forma de malcriar una filla que havia arribat després d’una espera quasi eterna. Com a molt, ella passava el motxo de dins cap a fora de casa fins a arribar al portal, el seu oasi particular, la seua talaia d’on contemplava el món passar per davant de la persiana. No la vaig veure cuinar mai. Crec que guisava poc, de calent vull dir. No recorde, ni la imagine, guisopant un arròs caldós ni un putxero. Qui sap si pensava que les ocupacions domèstiques podien distreure-la excessivament de la seua comesa d’observadora diletant. L’alimentació dels seus era, d’alguna manera, més pràctica i sovint, a l’hora de dinar o de sopar, s’enlairava una olor de llonganisses, de botifarra o d’ous caiguts entre flaires estantisses i incertes. En aquella casa menjaven com els pastors d’abans, ràpid i contundent, amb preponderància de la fruita que acompanyaven sovint amb pa.

La Tomaqueta tenia una naturalesa alegre i melancòlica alhora. Quan no es lamentava pel fill, ho feia per l’àvia; quan no, per la filla, el marit o els néts. Aquella preocupació, que jo qualificaria de generalitzada, sobre el seu petit món, sembla que només es dispersava quan enraonava al carrer. Els moments de tristors i enyoraments els interpretava amb un ploriqueig cantussejat, una consumeta, que la majoria pensava que era fingida per la freqüència amb què la feia servir. I en aquesta dualitat emocional passava l’estona, darrere de la persiana o asseguda en la cadira baixeta al carrer, sense cap objecció que cadascú pensara el que volguera de la seua fatalitat mussitada.

Ara, quan passe per davant de sa casa és com si anara a obrir-se la persiana i ella anara a eixir.

-Com estàs, bonico?

-Bé.

-Mira, jo ací estic esperant. El meu home se n’ha anat als coloms, ja passa de les tres i encara no ha vingut. Senyor! El xicon està caçant i veges quina hora és; i la uela, malalteta.

-Ai, Pepita! Sempre patint.

I ella s’ajupia, enrotllava els baixos de la persiana feta de llistons de fusta amb la mateixa traça que si plegara un llençol i després se n’entrava dins de casa amb la seua tonadeta llastimosa. Jo sé ben cert que patia de debò per una aflicció fonda i sense nom i que ella, sense comprendre què li passava, ho atribuïa a una preocupació permanent i casolana. Per això havia d’eixir al carrer, perquè l’espai se li quedava menut per a tanta pena.