La Creueta

Malgrat el seu trajecte, la seua dissort vital, al poble no aconseguí mai guanyar ni la segona “t” ni perdre l’article definit femení singular per a semblar-se a la Simonetta de Botticelli.

Per Pere Brincs

Botticelli va demanar que, arribat el moment, el seu cos fora soterrat als peus d’aquella que havia sigut la seua musa, Simonetta Vespucci, a l’església de Tots Sants de Florència. El pintor va prendre les faccions de la noble genovesa per a expressar els rostres de les madonnes i les deesses més belles; tan pura i immortal va ser la seua fisonomia. Sovint, als llibres, la devoció que Botticelli sentia per aquesta dona es descriu com un amor platònic que mantingué durant tota la vida, a pesar que la tisi s’endugué Simonetta molt prompte, a vint-i-tres anys. Malgrat això, ell continuà pintant-la al llarg de tota la seua vida.

La Simoneta que jo vaig conéixer era tan sols la filla de Simó, el que vivia a la Covota. I a aquesta dona, per a poder convertir-se en musa i arribar a ser la inspiració de ningú, tant li mancava una altra “t” com li sobrava l’article femení singular “la” del renom.

Tot i això, ja de menuda la Simoneta devia sentir-se força atractiva o, potser, caldria dir atraient. La recorde a l’escola; ella havia repetit un o dos cursos i seia al meu davant. En aquell pupitre la jove aprenia a fer-se major, quasi com una geisha rústega, plebea. Asseguda en aquell lloc assajava mirades, somreia i es tocava els cabells castanys tothora, sense posar la més mínima atenció a la pissarra.

Com una mena d’assaig de què hauria de ser la seua vida, desenvolupava les arts d’una seducció aleshores inofensiva i simple que, malgrat això, li servirien per a fer-se el nom amb una sola “t” i sempre acompanyat pel determinant femení singular. Alguns xicons, al final de la infantesa, quan la passió comença a despertar com un poder imparable i dolç alhora, llegien en aquell coqueteig una invitació que ella en realitat no oferia -o, potser sí- i sovint prenien els desitjos furtivament a grapats. Aleshores, ella no feia més que cobrir-se el pit incipient amb els braços plegats tot rematant els flancs descoberts tan sols amb el somriure ambigu, confiat, que la condemnava, potser sense saber-ho, a ser la Simoneta. Tal vegada, si hagués llegit un poc, si hagués posat una mica d’atenció a la pissarra…

Encara que a mi em faltara prou de temps per a descobrir com podia ser de puixant la passió que degué sentir Botticelli, una nit vaig somiar amb ella. Se’m va aparéixer en somnis, talment com seia al meu davant a la classe: amb els cabells llisos pels muscles, amb un jersei de mànega curta, més aïna desairosa, i uns braços prims que en somnis vaig gosar fregar amb els dits. Això va ser el més prop que mai vaig estar d’ella.

Prompte va deixar l’escola i tingué nuvi. Crec que tan sols s’estigué una mica més al poble i aviat se n’anà amb el promés a viure a un altre lloc. Alguna vegada es deixava veure com si ho hagués aconseguit tot en la vida. Duia sabates de talons d’agulla, els cabells més llargs i rossos i els pits, amb una nova turgència, caminaven prou per davant d’ella. Sé que va tindre un munt de fills i quan tornava de visita, en algunes ocasions, ho feia amb un cotxàs que les males llengües deien que algun amic li havia pagat.

-I l’home? -preguntava algú sorneguer.

-L’home?, també content i pagat.

Malgrat el seu trajecte, la seua dissort vital, al poble no aconseguí mai guanyar ni la segona “t” ni perdre l’article definit femení singular per a semblar-se a la Simonetta de Botticelli. Probablement la Simoneta desconeixia l’existència de Simonetta, però li hauria agradat ser com ella, mes les circumstàncies no l’acompanyaren mai. Potser si hagués llegit un poc més a l’escola, si hagués posat una mica d’esment a la pissarra…

Florència, sense ser una ciutat que conega com m’agradaria, és un lloc que m’estime. Sóc del pensament que quan es viatja a llocs tan aclaparadors com aquest, cal ser humil i no pretendre de conservar record de tot allò que es veu. En aquest cas cal, doncs, deixar córrer la majoria de les meravelles amb què ensopegues per a una pròxima vegada. D’aquesta manera, escollint per endavant un objectiu, s’evita la saturació i es pot admirar amb tots els sentits un o dos prodigis que l’esperit humà és capaç d’expressar en forma d’obra d’art i que aquella ciutat guarda preciosament i eterna. Seguint aquest precepte, fa uns anys vaig anar a contemplar les galtes rosades, els ulls clars i els cabells fragants com la pell de la taronja de la bellíssima Simonetta, davant de La Primavera i de El Naixement de Venus.

A mi mateix, en el darrer viatge em vaig prometre de tornar a Florència. Aquesta vegada, quan ho faça, visitaré les tombes de Botticelli i Simonetta que, com deia, resten juntes a l’església de Tots Sants. El dia que ho acomplisca, quan estiga allí, procuraré de tindre un pensament per a l’altra Simoneta, a qui també li hagués agradat de ser la musa d’algú. Potser si hagués parat una mica d’esment a l’escola… Només potser, perquè no saps mai com li agrada jugar al destí.