La Creueta

A l’esquerra, Tomeu Sanz (pare de l’autor de l’article) durant el servei militar que hagué de fer acabada la guerra

Mon pare només tenia dèsset anys en el moment de produir-se el colp militar, no pensava que l’enviarien a una guerra; però amb l’evolució dels esdeveniments i la prolongació en el temps de la contesa finalment el van cridar al front.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Les persones tendim a oblidar tot allò que no ens agrada. Eixe és el motiu pel qual els vençuts en la guerra d’Espanya van acordar tàcitament de no parlar-ne: estaven molt angoixats, escarmentats, estigmatitzats; atemorits, amb desmemòria o amnèsia col·lectiva provocada.

En aquella guerra hi hagué dues trinxeres ideològiques: la colpista de l’Alzamiento Nacional i la de la legalitat republicana. No obstant això, continue preguntant-me quina ideologia tenia més soldats joves involuntaris, és a dir, els conillets d’Índies d’aquell laboratori de guerra en què es va convertir el complex “laberinto español”, en metàfora de l’hispanista Gerald Brenan.

A uns els va tocar el bàndol revoltat de Franco, amb armament, avions, carros de combat alemanys i italians; quant als soldats republicans, amb formació cada vegada més deficient a mesura que avançava el conflicte, precàriament equipats, van rebre ajuda soviètica (carros de combat, bombarders, caces, assessors militars, tàctiques de bombardeig aeri) i de les Brigades Internacionals (uns 35.000 voluntaris de més de 50 països, molt motivats ideològicament).

Mon pare va nàixer el febrer de 1919. Els joves nascuts a la Vall d’Albaida aquell any es van incorporar al front en el bàndol republicà principalment durant l’any 1938. Eren els joves coneguts com “la quinta del biberó”, un nom que té l’origen, suposadament, quan Frederica Montseny, escriptora anarquista i ministra de Sanitat i Assistència Social en la Segona República, en veure aquells xicons imberbes i amb cara de xiquets, s’exclamà “Però si encara deuen prendre el biberó!”. [S’imaginen vostés que jo, arribada l’hora de fer la mili a finals dels setanta, li haguera dit a mon pare que no hi volia anar i fer-me objector de consciència? No vull ni pensar la decepció i disgust que li hauria causat, i que no m’hauria entés de cap manera.]

Ell només tenia dèsset anys en el moment de produir-se el colp militar, no pensava que l’enviarien a una guerra; però amb l’evolució dels esdeveniments i la prolongació en el temps de la contesa finalment el van cridar al front.

Faig un esforç mental i tracte d’imaginar com devia aplegar a la caixa de reclutes de Xàtiva, amb una manta al coll i un farcell o mocador a la mà amb les pertinences, després de rebre a casa l’ordre de mobilització. [Segurament l’avi Tomeu el de les Vaques (1890-1964) vivia aleshores enfront de la Casa Santonja. Mon pare era el gran dels sis germans; els oncles Pep i Vicent, més menuts, es degueren fer càrrec de les terres, de la trilla i de les vaques; les ties Emília i Maria degueren ajudar a casa; la tia Tere la de Basílio va nàixer durant la guerra.]

Tanque els ulls i veig mon pare fent cua a la caserna que hi havia a l’albereda i que jo encara vaig conéixer de menut, amb soldats fent guàrdia a les dues garites que hi  havia a la vorera ampla fora de la caserna.

No sé si hi va fer algun període d’instrucció abans d’anar cap a Albacete o València. Ni si es desplaçà en tren o en camió. Tot em fa pensar que formà part del front  de Llevant.

Els mesos anteriors al gener de 1938, a Terol es lliurava una batalla aferrissada entre les tropes republicanes i la guarnició franquista que la defenia. La de Terol fou una de les batalles més terribles i cruels de la guerra d’Espanya pel nombre de soldats morts (uns 40.000) i per les circumstàncies climatològiques en què es va lluitar (fins a 20 °C sota zero). Prop de 80.000 soldats milicians van atacar la ciutat aragonesa, l’única capital de província que canvià de mans dues voltes al llarg de la guerra.

La destinació més probable dels reclutes valldalbaidins nascuts el 1919 degué ser aquell front de Llevant: els degueren enviar a cobrir les esquerdes obertes per les ofensives franquistes, per a defensar la línia que anava al mar per Vinaròs per tal d’evitar la caiguda de València. [Quan algú em pregunta si val la pena i m’apeteix de rememorar aquests episodis conteste que sí, ja que tal com van les coses potser prompte ningú recordarà que hi hagué una guerra a Espanya del 1936 al 1939. El sistema educatiu, responsable formal d’eixa tasca, tampoc pareix que estiga interessat a ensenyar-ho: s’entén perfectament que eixa fóra una tàctica comprensible durant la dictadura franquista, però no es comprén en l’etapa democràtica. I en una època amb tanta crispació com la nostra, segurament l’explicació detallada de la guerra d’Espanya seria el principi d’una altra guerra. Així les coses, que ningú pense de preguntar als joves de hui res de la Segona República i la guerra perquè, segons els professors, a eixe període de la història no s’aplega mai als instituts per falta de temps. A més, els professors d’història responsables últims d’explicar-ho corroboren que la programació de 2n de batxiller és tan llarga que a males penes es cobreix el segle XIX,  i que en les proves de PAU, com a molt, sol eixir alguna qüestió relacionada amb el regnat d’Isabel II i prou.]

Alguns historiadors van batejar la batalla de Terol com l’Stalingrad espanyol per les baixes temperatures en què es va desenvolupar, que van provocar milers de baixes per congelació i amputació d’extremitats en tots dos bàndols entre el 15 de desembre de 1937 i el 22 de febrer de 1938.

Tinc una edat en què ja comence a mesclar el poc que em va contar mon pare i el que em va explicar el meu sogre, nascut el 1917, que sí que va anar al front de Terol. Ja no sé exactament què em va dir cada u. Un em va contar que les tropes republicanes van aplegar a Terol a finals de l’any 1937 i la van prendre, i que les tropes de Franco van respondre. Els soldats de la quinta de mon pare i més combatents de contingents anteriors són els que es van carregar el mort.

El que sí que tinc completament clar és que a mon pare el van destinar a un regiment de transmissions. Quan m’ho contava, me l’imaginava transportant a l’esquena una caixa amb un telèfon o una ràdio portàtil de motxilla a piles subministrat per l’URSS, o una antena, a les ordres d’un superior militar. No recorde que em diguera que fóra telegrafista: quan i on podria haver adquirit eixos coneixements? Dic l’URSS perquè sé que l’exèrcit franquista usava ràdios italianes de característiques semblants i que l’exèrcit espanyol dels anys trenta les feia servir.

Recorde així mateix que em contava que feien fogueres amb tot el que trobaven pel camí per a entrar en calor i per a escalfar els pots de carn o el que portaren com a ració de menjar diària; i que quan no tenien què menjar bullien en els mateixos pots qualsevol herba silvestre que els semblara comestible: verdolagues, coscolls, cardets, etc. Em pose les mans al cap només de pensar com podria funcionar la intendència i la logística en una guerra en eixes condicions: a falta de menjadors i tendes de campanya devien menjar al carrer o asseguts en pedrots o en terra.

Mon pare m’explicava que quan va deixar el poble portava una manta al coll, més tard travessada en diagonal sobre el cos per a poder-se menejar millor, de la qual no es va separar en tota la guerra. Tot això m’ho contava quan jo venia a casa de permís, amb el tratge “de bonito o de granito”, durant la meua mili els anys 1977 i 1978. “Amb eixe tratge i eixes botes que portes pareixes un oficial. Jo duia espardenyes en la guerra”. I sembla que així era com anava molta gent en el front, ja que les botes que es van comprar de Txecoslovàquia encara no devien haver arribat o no n’hi havia per a tots. I si la roba que portaven es banyava, ja s’ho farien per a eixugar-la amb una foguera si tenien ocasió. Segurament el bàndol franquista anava més ben equipat per a suportar aquelles condicions tan adverses.

Com es poden imaginar, mon pare no recordava el nom de cap poble per on havia passat, sols recordava que havia travessat molts llocs on hi havia esteses de cadàvers de tots dos bàndols, i que molts eren de joves d’entre díhuit i vint anys, més o menys de l’edat que ell tenia.