La Creueta

Al final, darrere de la imatge, desfilen els últims rogalls de la processó: peus descalços de promeses in extremis, àvies amb els néts agafats de la mà, alguns que passaven per allí…

Per Pere Brincs

Amb prou feines, pel cantó, com si fóra un vaixell que maniobra temeràriament en aproximar-se al moll, apareix l’anda amb les quatre llanternes il·luminant la Pietat. Al mateix temps arriben les andanades dels tambors com ones sobre les quals es bressola la imatge. El redoblament de la percussió marca el pas i, en un punt, el so s’atura, sembla que s’encana, per a després rompre com una nova onada que arriba fins a la platja. Passen els tamborinaires amb una panxa que es confon amb l’instrument on descarreguen la massa. Entre la tremolor, les cornetes es donen a conéixer amb una estridència marcial. A poc a poc, amb pas ranquejant, l’anda va adreçant-se i pren la línia recta del carreró. Al darrere la segueix aquest exèrcit vençut de músics sense cap director davant. Insígnies de mentida, banderins postissos, estendards de tela arnada i calbes en els brodats com a úniques glòries per a lluir.

La tropa desfila arrossegant les passes en un cansament que va més enllà de la distància que han hagut de caminar, però fan per mantindre la dignitat pròpia dels perdedors. Segurament, amb l’infortuni de cada músic s’ha fet un bolic que han transformat en aquest aparent ordre que panteixa entre l’olor molla de cera, de flors marcides i d’humanitat (en minúscula). En el rosari que desfila són els músics els veritables penitents i marxen així per a esplugar el grapat de pecats íntims i vulgars de cadascú d’ells. Com en un gravat de Goya, alguns van desdentats, amb les mandíbules descomunals, les mans plenes de durícies i les ungles de dol. Uns altres mostren una cara i un bescoll renegrits pel sol del jornal, si no unes galtes botinflades per l’afaitada recalcitrant.

En un moment, un corneta que agafa l’instrument amb una força excessiva fa vibrar el metall amb els llavis comprimits com si foren els músculs d’un esfínter. N’extreu uns harmònics estranys, però plens de coratge. Tanmateix, les notes, després d’haver-se enlairat una mica, cauen com si encara estigueren enganxades a la  partitura i no pogueren deslliurar-se de la gravetat. La rojor de l’esforç infla la cara del músic i, aleshores, se li veuen uns ulls plens de capil·lars enteranyinats i vidriosos perquè l’alé etílic que fa eixir per l’instrument sembla que s’ha convertit en un gas extraordinàriament dens i difícil d’espentar.

Abans d’eixir a desfilar, aquella milícia esmaperduda ha fet l’esforç d’intentar treure un llustre impossible a la impedimenta com si formaren part de l’autopromesa de dignitat renovada. Però els uniformes són tots o massa grans o massa menuts; és com si tota aquella quadrilla s’haguera abillat amb la roba triada a les fosques. Al cap d’una estona, qualsevol ornamentació hi sobra, les gotes de suor, grosses com perdigons, s’han instal·lat al front i les patilles. En aquesta hora els faldons de les camises ja se n’ixen per fora dels pantalons com llengües assedegades i al color blanc, que s’ha llavat tantes i tantes vegades, ja no li queda cap record de puresa.

La música es manté tot temps compassada perquè du un ritme binari que és la sincronia del món natural. Això no obstant, hi ha una certa sensació d’enfonsament immediat, de compressió als peus que caminen embotits i necessiten en aquella hora ja la llibertat. Però la contenció encara s’ha de perllongar com l’agonia de l’ajusticiat que duen al muscle.

Després d’un llarg silenci dels metalls, un cornetí aixeca la veu talment un gall en un galliner d’uralita de la perifèria, més temerari que heroic. Aleshores, la colla deambulant manté la respiració perquè al solista no li tornen a caure més notes del compte. Ací es toca d’oïda com si fóra la metàfora d’una vida sense direcció. Per un moment sembla que sona la mateixa trompeta que sol amenitzar els duels entre dos pistolers en aquell carrer polsós de l’oest d’Almeria. O, més a propòsit, la sageta del Serrat, que totes les primaveres continua cercant escales per a llevar-li els claus a Jesús el Natzaré.

Al final, darrere de la imatge, desfilen els últims rogalls de la processó: peus descalços de promeses in extremis, àvies amb els néts agafats de la mà, alguns que passaven per allí… Els músics es perden pel cantó de l’altre extrem amb la seua súplica acre i estrident. A poc a poc, el rebombori va perdent-se pels carrerons laberíntics. El personal escampa com els núvols que s’obrin darrere de la tempesta. Les portes de les cases, que estaven de pinta en ample, tanquen. Tot torna a la calma.