La Creueta

Però, al cap de poc, dos o tres mesos després d’estrenar-la, l’aparell va començar a presentar una tos sospitosa.

Per Pere Brincs

Acomiadar-me de l’última planxa que he tingut no m’ha costat tant com em pensava. És inevitable d’agafar afecte als objectes de companyia. Hi ha a qui li passa amb el cotxe, o amb la roba: una bufanda, un mocador regalat. Jo, a pesar de no sentir gens d’interés per l’electricitat, em passa més aïna amb els electrodomèstics. Ara, també cal matisar: no m’interessen gens ni mica els electrodomèstics grans com ara la nevera o la llavadora. La primera em sembla tan sols un armari que gela, i la segona, per útil que siga, un estómac amb la indigestió permanent de la bugada. I ja no cal parlar del llavaplats, una cursileria total, o del televisor que és un pou sense fons d’imbecil·litat.

Jo intime més amb els objectes menuts; la radiet, potser, és el meu favorit. No tan sols per la companyia que em fa durant les nits d’insomni, sinó per seguir l’herència de l’àvia Maria i la de mon pare, que van ser dos radiooients declarats. Doncs això, u no pot evitar de sentir afecte pels objectes, i més quan es fan de voler. Però si t’atures una mica i penses en els sentiments que pots desenvolupar envers les coses, pel contacte reiterat de l’ús, s’aprén a guardar les distàncies i reservar els afecte per a altres individus de la teua mateixa espècie, s’ho meresquen o no. Això és un altre compte.

Encara me’n recorde de la primera planxa elèctrica que tingué ma mare, a aquella sí que ens va costar més de dir-li adeu. També és cert que va ser un comiat llarg, prou per a anar notant dia a dia com anava gelant-se, com se li aguditzaven els problemes al termòstat que, finalment, va acabar de deixar d’encendre la llumeta taronja que li brillava com un ullet de perdiu quan era nova. Un dia que ma mare es disposava a planxar, agafà el cable i l’engegà a l’endoll, l’aparell no va respondre. De seguida vam saber que ja ens havia deixat. Per no dir mentides, intentarem una maniobra de reanimació, però vaga, molt vaga, perquè compreníem que ja no se li podia demanar més. Ma mare connectà i desconnectà l’endoll a la paret, girà la rodeta cap a un costat i l’altre, la va sacsejar, però res, se n’havia anat d’aquest món. Així i tot, aquell, és un record de fa molt de temps.

Ara fa uns mesos la planxa que tenia a casa va deixar de funcionar. Vaig aprofitar el viatge a la tenda d’electrodomèstics per a passar abans per l’ecoparc i deixar-la on toca. He de dir que quan me n’anava li vaig fer una última ullada, esquiva, perquè tampoc volia sentir aquella desplaença que em produí el comiat de la planxa amb l’ullet taronja. L’aparell es va quedar allí, al damunt de tots aquells congèneres espatlats, i com que tampoc no vaig sentir una calor de retorn, qualsevol pena que pogués estar encoberta al meu subconscient s’esvaí sense que me n’adonara.

Segurament, en entrar amb aquesta predisposició, vaig ser persuadit de seguida per un botiguer espavilat que em va convéncer perquè triara un dels últims models amb sola de tefló i un abundós recipient per a l’aigua que eixia en forma de vapor, talment -va dir- com en una sauna turca. I, a més, no calia ni carregar-la amb aigua destil·lada perquè tenia un sistema descalcificador que admetia l’aigua directament de l’aixeta. Una vertadera meravella!

I la veritat és que al principi estava molt content. La planxa planxava les camises i els pantalons relliscant com si fora un patí sobre un llac glaçat entre les bafarades d’una sauna; el venedor tenia raó. Però, al cap de poc, dos o tres mesos després d’estrenar-la, l’aparell va començar a presentar una tos sospitosa. Quan es premia el botó del vapor la màquina estossegava i expulsava, allà per on havia d’eixir el núvol calent, una mena de polsim blanc i estrany. Al principi ho vaig interpretar com un constipat lleu, un refredat pel canvi d’estació, potser. Malauradament, cada dia que tornava a planxar, l’electrodomèstic es ressentia i, de la sospita de refredat, vaig passar a la seguretat d’una pneumònia atípica.

Així que, pensant sobretot en els dos anys de garantia que m’assegurà el botiguer en el seu moment i que, a més certificava la marca, la vaig dur d’urgència a la tenda. Una mica preocupat, vaig explicar els símptomes al dependent que, silenciós, començà a moure el cap d’un costat a un altre, avançant qualsevol esperança sobre l’aparell que jeia inert entre l’embolcall de paper que duia encara la capsa original que havia guardat.

-Cal que li peguen una mirada al taller i a vore què diuen -va dir, finalment.

-Però està en garantia, no? -li vaig  respondre sense poder amagar del tot la preocupació

-Garantia, sí -va respondre mentre reempaquetava la planxa en la capsa-, però en aquestes coses, ja se sap -i va fer una pausa-, dos i dos no sempre són quatre. Quan sapiguem alguna cosa certa li ho comunicarem per telèfon. I, ara, mentrestant, necessitarà una altra planxa, no?

I aquell “no” va sonar com una obligació.

-Sí, sí… -li vaig contestar-, però aquesta vegada done-me-la barateta. L’home alçà la vista com si l’hagués insultat, però finalment vaig eixir d’allí amb una planxeta més amanosa que pesava menys que la bossa de plàstic amb què me la vaig endur.

Fa una estona que el botiguer m’acaba de trucar. No està tot perdut, però la garantia no cobreix les avaries provocades per l’acumulació de calç i la reparació val exactament quaranta-cinc euros més del que vaig abonar per l’aparell quan el vaig comprar de trinca. Per això abans deia el que deia: no paga la pena encapritxar-se dels objectes. Com per haver-me il·lusionat d’aquesta planxa!, que ara, per amor propi, deixaré abandonada a la tenda, ja que no hi tornaré mai a arreplegar-la.