La Creueta

Per fi, té una casa on els llibres estan definitivament ordenats, l’escriptori instal·lat enfront de la llum d’una gran finestra i totes les espècies arrenglerades a les prestatgeries de la cuina.

Per Pere Brincs

Sempre m’ha agradat la cal·ligrafia. Em captiva seguir la seqüència, la direcció, l’ordre i la velocitat amb què han sigut creats els traços fins a esdevindre veritables obres d’art. No és el cas de la meua escriptura que sovint és un seguit de gargots, quasi taquigràfics, que resulten il·legibles per als altres. Em referisc a aquella escriptura on el significant es converteix en un dibuix en si mateix, seguint l’estricta formalitat de l’estil, però amb els matisos personals del cal·lígraf. Així, sent una afecció especial per la lletra itàlica del segle XVII, per la gòtica i també per la capital quadrata dels romans, la qual deixaria per a moments de més solemnitat.

En l’actualitat, l’art de les lletres s’ha représ amb els tatuatges que sovint mostren una diversitat considerable, però que normalment responen a les tipologies disponibles en qualsevol processador de text. A mi, amb tota la discreció que puc, m’agrada d’observar aquests escrits que van de paraules soltes a veritables panegírics que poden arribar a ocupar tota una esquena, una graella intercostal o una pitrera sencera, i que jo, per la timidesa d’escrutar la pell d’un desconegut, evite de recrear-m’hi en excés.

Aquest ha sigut el cas d’una jove que conec de fa temps, però sense tindre prou confiança per a interrogar-la sobre l’enigmàtica frase que du escrita en la cara interna del bíceps dret. Ha calgut esperar que arribara el bon oratge i que aquesta dona es vestira de tirants per a entreveure simplement que era una frase de tres paraules. Així que, després d’alguns intents infructuosos de lectura i perquè la suma d’indiscrecions no resultara una impertinència més gran, em vaig armar de valor i un dia li vaig demanar.

-Ah! -va respondre, com llevant-li importància- és una frase en llatí.

-Eu!, això sí que no m’ho esperava.

-Res, una història de quan estudiava -continuà amb la intriga.

-És teua? -vaig preguntar, continuant amb el joc.

-Que va! – i es disposà a recrear-se en la resposta que tantes vegades deu donar quan li pregunten sobre el tema. Diu: Omnia sunt communia, “tot és de tots”. És el lema que feren servir durant una revolta medieval contra el feudalisme. De fet, aquella es considera la primera revolució contra el capitalisme i, resumidament, defineix els meus ideals. Però és una història un poc llarga, ja t’ho contaré un altre dia.

-Com vulgues. Em vaig quedar a mitges, perquè em resultà molt interessant, com quasi tot el que diu aquesta politòloga del Comtat.

És una dona afable, agradosa, amb uns cabells llargs negre carbó, sempre amb presses, però, de la mateixa manera, amb temps disponible per explicar totes les desviacions i perversions del llenguatge que ens allunyen, sense adonar-nos-en, de la paritat, la inclusió i de la pau universal; cosa que fa de tot cor, perquè hi creu, i ho dic sense cap ironia.

Ara s’ha comprat una casa de poble, cantonera, i diu que està desvanida. Ella, que és d’ascendència urbanita, conta que li encanta passejar pels caminals del terme d’on retorna amb un ramell de flors silvestres que, en arribar a casa, posa en un pitxer sobre un moble de l’entrada. Tot el que conta ho il·lustra amb les fotografies que du al mòbil, sempre amb presses, això sí. Els ramells que llueixen en aquella casa pairal denoten una dona sensible i conciliadora, l’ànima de la qual tan sols es trasbalsa quan parla de la hipoteca a la qual se sent encadenada. Però, tot i això, també afirma que paga la pena l’esforç, perquè per primera vegada sent un lloc com a propi, com a seu, després d’haver estat mitja vida llogada d’un pis a un altre. Per fi, té una casa on els llibres estan definitivament ordenats, l’escriptori instal·lat enfront de la llum d’una gran finestra i totes les espècies arrenglerades a les prestatgeries de la cuina. L’entenc.

Em quede en la ressonància que deixa la frase tatuada perquè els clàssics parlaven tan i tan bé! Omnia sunt communia. He indagat un poc i, efectivament, aquest va ser el lema que emprà Thomas Müntzer quan enarborà una guerra camperola a l’Alemanya del segle XVI, per a justificar el repartiment equitatiu dels béns. Però, més aïna, aquest crit de guerra s’afirma que és només un fragment intencionadament retallat de la sentència de Sant Tomàs d’Aquino que deia: In extrema necessitate omnia sunt communia. Perquè sembla que, encara que el sant defensava la propietat privada, aquesta havia de ser repartida en cas d’escassetat.

Imagine que aquesta jove intel·ligent i fugissera açò ho sabrà, però la frase original li ha pogut resultar massa llarga per a decorar la seua fina pell. Deu ser això. Tal vegada el problema s’hauria pogut resoldre canviant la cal·ligrafia per una altra de més adient. Jo hauria triat una lletra cancelleresca, amb la marcada inclinació que permet d’economitzar l’espai, a més d’exhibir llargs i graciosos ascendents i descendents com a remat. En fi, una lletra ideal per a retocar qualsevol absència o forat en la història personal.