La Creueta

Si alguna cosa em vaig estalviar en el meu pas per l’institut de l’Olleria va ser el procés enrevessat de gestar un nou centre d’ensenyament.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Escric aquest article quan ja ha passat un mes llarg de la gota freda de finals d’octubre. Al fil de les peticions de dimissió que s’han fet al president de la Generalitat Valenciana i al conseller d’Educació per la gestió de la tragèdia (i conscient que no es poden comparar els casos), m’ha vingut al cap que jo no vaig haver de suportar manifestacions públiques locals que em demanaren la dimissió per la meua gestió. Als polítics, i també als funcionaris, se’ls exigeix transparència, però uns i altres es dediquen de vegades a posar en pràctica l’estratègia del calamar i descarten de dimitir tot escudant-se en l’estabilitat com a prioritat. Favades!! Destrellats!!!

Per la meua part, no vaig plegar els braços davant els problemes ni vaig fer com si no fóra cosa meua: vaig posar les autoritats educatives contra les cordes i, com que no estan posats que els directors els planten cara, ells d’una punyada em van tombar. És a dir, que em van despatxar sense explicacions.

Reconec que no vaig ser llest. Eixe merder, el treball brut, l’hauria d’haver deixat en mans dels pares i mares; però no els recorde promovent autobusos per a manifestar-se davant de la conselleria per a accelerar les obres.

En temes educatius el meu poble és el que és: per exemple, en aquesta taula poden veure quina posició ocupa l’Olleria en el rànquing d’estudis superiors entre els pobles de la Vall quan ja ha passat pràcticament el primer quart del segle XXI. O més en general, sabem en quin lloc queda el nostre país en els informes PISA: sempre tenim problemes en comprensió lectora i matemàtiques. Ara bé, si existeix una estadística de pobles emprenedors i creadors de riquesa, segur que el nostre està entre els primers. Què hem de fer?! La conclusió és ben clara: no calen estudis superiors per a triomfar econòmicament en la vida. Continuem.

Si alguna cosa em vaig estalviar en el meu pas per l’institut de l’Olleria va ser el procés enrevessat de gestar un nou centre d’ensenyament. Del nivell que siga. Això li va correspondre a la corporació municipal de torn els anys anteriors a les eleccions municipals de 1999, aleshores en mans del PSPV-PSOE. Deslliurar-me d’eixa càrrega no vol dir que no la coneguera per haver-ho viscut a Alcoi. I com que crec que és interessant que els no experts en aquestes matèries en sàpien coses, ara n’explicaré algunes.

Durant pràcticament tota la dècada dels anys vuitanta jo formava part de l’equip directiu del meu institut, i vaig viure en primera persona el desmembrament de la històrica Escola Industrial d’Alcoi en separar-se els actuals Escola Politècnica Superior d’Alcoi i IES Cotes Baixes. Sobre eixa història vaig publicar un llibre el 2013. El meu institut alcoià es va crear el 1853 amb el nom d’Escola Elemental Industrial d’Alcoi, i orgànicament depenia de l’aleshores denominat centre de segon ensenyament (l’actual IES Pare Vitòria-Alcoi). El 1984 es creà l’actual IES Cotes Baixes-Alcoi, encara que en realitat es tractava d’un canvi d’ubicació. Al curs següent, el centre ja s’havia quedat xicotet i feia falta una secció que en depenguera. El procés de creació de la secció, l’actual CIP Formació Professional d’Alcoi (l’institut de Batoi, un centre que ofereix exclusivament cicles d’FP), el vaig conéixer de prop.

Tornem al fil. No conec el procés de petició de l’institut per part de l’Ajuntament de l’Olleria, ni l’inici de la construcció, però imagine que degué ser com en altres llocs. Una vegada feta la petició a la  Conselleria d’Educació, aquesta recorre als seus estudis estadístics sobre la possible matrícula segons l’alumnat dels centres de primària dels pobles del voltant. Fet això, la conselleria i l’ajuntament n’acorden la construcció amb un nombre determinat d’unitats que la corporació municipal ha d’aprovar: eixe és el primer pas.

En el pas següent la corporació municipal ha d’oferir un solar i remetre una série de documents relacionats, entre els quals un certificat de l’acord del ple de la corporació en què el solar es posa a disposició de la conselleria. En l’acord ha de constar la descripció del terreny, el compromís municipal d’eliminar obstacles que dificulten les obres, i el de dotar-lo de serveis (aigua, llum, clavegueram) que hi puguen mancar.

Cal també un certificat del registre de propietat que acredite la titularitat municipal dels terrenys, que han d’estar lliures de càrregues o gravàmens, o un certificat-inventari de béns municipals que acrediten eixa titularitat. A més, són necessaris una cèdula urbanística, el plànol de situació o emplaçament a una determinada escala i el plànol de la parcel·la que tinga en compte la topografia i les cotes. I les connexions de servei d’aigua, llum i clavegueram.

Els ajuntaments tenen personal especialitzat (els funcionaris) que s’encarreguen de tot això, on té un paper fonamental l’arquitecte municipal.

Molt important: Els polítics són interins, però a vegades, sobretot quan ja han encadenat diverses legislatures, se n’obliden. Una amnèsia que els ocasiona algun disgust.

No sé com va sorgir la idea de la creació de l’institut, però sí que la va aprovar la corporació municipal anterior a la que vaig trobar en arribar al poble. Això m’és irrellevant. Els qui treballen en l’administració, en el nivell que siga, saben que l’objectiu prioritari és que el carro administratiu vaja avant tot i les dificultats que apareguen.

Els batles, passats els anys, tenen l’hàbit de dir: “Això ho vaig fer jo” (sort que no ixen amb l’acudit alcoià de “Això ho vaig pagar jo”!). Tots volen penjar-se la medalla: l’un perquè va tindre la idea, l’altre perquè va fer les gestions, l’altre perquè les va continuar; però finalment només un apareix tallant la cinta o retirant la cortineta el dia de la inauguració.

Afortunadament, no tot depén dels polítics: els tècnics també fan el seu paper, sobretot en els moments dels canvis de color polític després de les eleccions. En això consisteix el joc democràtic: que el baló continue rodant en el camp encara que els jugadors canvien de tant en tant.

+ 25 anys de l’institut de l’Olleria