La Creueta

Però es referia a la creu d’haver de baixar caminant fins allí per a treballar un tros de terra amprat, després d’haver fet el jornal, i així poder menjar –amb un poc menys de limitació– carabasses, creïlles, cacauets i hortalissa d’estiu.

Per Pere Brincs

Al poble d’on sóc hi havia un trosset de terme que coneixíem com la Creueta, igual que la capçalera d’aquesta publicació. No sé per què l’editor va batejar així la revista. Però, al mateix moment que escric aquesta frase, estic segur que en llegir-ho, Pep Albinyana farà per il·lustrar-me de tan atés i meticulós com és amb les paraules. Com deia, al terme del meu poble hi havia (o hi ha, perquè la terra encara hi és, però el topònim es gasta poc) una zona que anomenaven la Creueta. És una muntanyeta menuda, rodona, talment com aquella que modelaria un infant amb arena a la vora de la mar. Fins fa poc hi creixien alguns pins entre mates i arbustos baixos, però un incendi més, tot i ser insignificant per les dimensions, va arrasar els arbres i ara només hi creix un matollar, curt i espés.

El monticle està situat entre la carretera nacional i el límit on comença la plana negrosa de la marjal. Es veu tot sol, aïllat, com si es tractara d’una engruna que s’hagués despenjat de la serra més propera. La muntanyeta té el sòcol corcat, i mostra una franja plena de forats amb esllavissades de marga groguenca. Durant molt de temps vaig creure que aquelles covetes rodones podien ser l’amagatall perfecte que feien servir els lladres durant les seues carreres pel món. Però quan ens referíem a la Creueta incloíem, a més de la muntanya, el trosset de terreny que s’allargava, mirant cap a la mar, uns quants bancals sobre la marjal. Tot menut, com el topònim.

Sempre m’havia preguntat d’on devia provindre aquell nom. Jo mateix em contestava que, en algun moment, el tossal devia haver estat coronat per un crucifix, com ocorria en altres llocs. Però una vegada li ho vaig preguntar a mon pare, i aleshores m’explicà que es deia així perquè abans molts parroquians tenien allí la seua creu.

-La seua creu? Quina creu?; sonava, fins i tot, llòbrec!

Però es referia a la creu d’haver de baixar caminant fins allí per a treballar un tros de terra amprat, després d’haver fet el jornal, i així poder menjar –amb un poc menys de limitació– carabasses, creïlles, cacauets i hortalissa d’estiu.

Ara que ho repense, entenc que aquella terra difícil i pantanosa fóra un lloc on els més pobres conreaven el suport bàsic sense tindre’n la propietat. Segurament, el propietari legítim podia prescindir d’aquell roglet de llenques encreuades per la dificultat de traure-li un rendiment acceptable. Per això, els veïns més humils, donant-se un permís fictici entre ells, anaren arreglant per allí la taula que podia conrear cadascú. A mon pare, quan m’ho contava, també li havien deixat un trosset de terra, no per necessitat, perquè aleshores no es passava fam i ell tenia entrenades les mans i el cap per al magisteri. Però durant un temps va conrear a la Creueta la distracció i el contacte amb la natura.

Alguna vegada –poques– em duia amb ell i jo podia torbar-me pel costat de les séquies i els bassots que envoltaven els pedaços de terra torbosa i fèrtil. Recorde que, aleshores, em feia xiular o cantussejar per a saber per on parava, si prop o lluny, o havia caigut a l’aigua. Mentrestant, ell traginava amb el cigarret a la boca i s’embrutava amb la terra negra, potser en un acte de contrició pedagògica.

Jo, si havia dut un carret de fil de cosir trobat per casa, xacava un caragolet i el nugava a l’extrem i feia com si pescara. L’èxit de l’esquer era total i, de seguida, un munt de samarucs, que abans eren una miríada a qualsevol toll i en l’actualitat estan pràcticament extingits, s’ajuntaven en un remolí voraç que després prenia la forma de fletxa i arrancava bocins diminuts de carn. Subjectant la línia podia notar la vibració de l’avidesa sobre l’altre extrem. De vegades aconseguia d’elevar uns pams l’exemplar més golut, el qual, en notar la vacuïtat de l’atmosfera, soltava el mos i tornava a caure a l’aigua. Però altres voltes podia traure’n algun, me’l posava al palmell de la mà i examinava la iridescència de les escates fins que el peix deixava de convulsionar i el retornava a l’aigua.

També m’agradava d’agafar granotes i escrutar de prop el verd translúcid de la pell sempre tacada de mosaics tan singulars com les nostres empremtes dactilars. Descobria, aleshores, les olors que em van acompanyar mentre creixia com els vapors sulfurosos del tarquim, la ferum molla del llepó, la picantor de les fulles cremades pel sol o l’olor que em perdurava en les mans després d’haver estat palpant caragols, saltamartins, peixos i granotes.

També m’entretenia localitzant, amb sort, les tortugues autòctones que ranquejaven entre la vegetació, sempre desconfiades i impossibles d’atrapar en aquest estat de recel permanent, o escodrinyava els muntanyassos que amuntonaven els talps a les portes dels caus. Els imaginava sota els meus peus, dins dels amagatalls, arrupits, seguint les vibracions de les xafades i enlairant el musell per a detectar qualsevol rastre de l’enemic i fugir pel túnel d’emergència.

Així era, poc dalt o baix, la Creueta del meu poble, de la qual trobe que tan sols perdura la geologia i el nom; o siga, això, a pedaços en el pensament d’alguns vells i  altres tants nostàlgics. Segurament perquè ningú ja no passa fam i, per fortuna, no ha de dur aquella creu a sobre. Millor, així. Ara esperaré l’explicació acurada d’Albinyana sobre la capçalera de la revista i, de segur, que l’explicació no decebrà.