La Creueta

Al lloc on s’exposa hi ha un palet que fa d’entaulat, una cadira de plàstic on sempre seu i una nevera portàtil. En terra, un rastre dispers d’hores i hores a la vora de la carretera.

Per Pere Brincs

Sense voler-ho, m’he convertit en un admirador teòric, com quasi totes les coses que m’han ensenyat a fer en aquesta vida. El retrobament amb ella és diari; després del migdia quan torne conduint a casa i passe per davant del seu lloc de treball. De matí, quan apunta el dia i vaig d’anada, mire cap allí encara que sé segur que no hi serà. Déu sap per on pararà en aquelles hores, si estarà dormint, o desperta, ocupada o lliure. Al lloc on s’exposa hi ha un palet que fa d’entaulat, una cadira de plàstic on sempre seu i una nevera portàtil. En terra, un rastre dispers d’hores i hores a la vora de la carretera. El para-sol obert projecta una ombra modesta que poques vegades encerta el punt on està instal·lada.

Passa l’hivern embotida en una jaqueta negra amb un fals coll de visó o de rabosa que s’hibrida amb la seua pròpia crinera de l’est, mentre enfonsa els peus en unes botes altes que canvia per uns socs de plataforma quan arriba la calor. En aquest temps, el tall de falda deixa entreveure un tatuatge imprés a la cuixa. Són uns signes vulgars que, per uns instants, podrien revifar un batec incògnit a cada sospir que fa la tela. Mai no mostra els ulls perquè la geometria de les ulleres fosques li cobreix més de mitja cara i només se li distingeix el roig de la boca. Jo diria que deuen ser verds o blavosos, en tot cas ametlats. Escodrinya tostemps el mòbil amb el mateix avorriment amb què fuma el que a mi em sembla sempre el mateix cigarret. Són molt poques les vegades que l’he vista mirar els cotxes que passen, o l’entorn mateix. Simplement, està asseguda, imbuïda en aquella circumstància, siga la que siga. Sol romandre amb les cames creuades engronsant el peu que li queda lliure com si fou el pèndol amb què cronometra el temps mentre passa la jornada.

Tan sols una vegada la vaig veure despertar-se de la meditació en la qual sembla sumida. A uns metres d’on ella s’asseu, en un camí de terra que s’endinsa en una vegetació térbola i descuidada, va parar un cotxe blanc i mig desballestat. Al mateix temps ella ja s’havia aixecat, s’havia penjat el moneder de curtes anses al muscle, i havia baixat del pedestal, tot estirant-se el pantaló per a planxar els plecs marcats per les hores, i es dirigí cap al vehicle per la finestra oposada a la del conductor. Els fotogrames d’aquella projecció ràpidament quedaren enrere sense solució de continuïtat. Tan sols podia percebre com una mena de sensació peregrinament feridora.

Res d’allò que envolta l’escena que observe cada dia és procliu a cap passió, a cap vehemència. Ni tan sols a un breu simulacre d’amor ascètic. És com si ella es limitara a estar, a fumar i a engronsar la bota o el soc. Com si hagués deixat aparcat ací baix un cos net, cuidat, perquè l’esperit tornara a buscar-lo quan comença a fer-se fosc. Però la vida no sol contindre tant de lirisme, i menys al costat d’una carretera. Supose que cadascú, al seu petit món, cada matí s’aixeca amb el propòsit de retrobar allò que paga la pena entre tanta matèria perible. Però no sé quins podran ser els designis d’aquesta dona, ni d’on ve, ni com arriba a aquest trist voral, ni tampoc qui deu ser en realitat. I en aquest moment és quan sent que jo mateix perd la condició de transeünt circumstancial per a convertir-me en un narrador de mi mateix.

Després d’haver depassat aquell lloc, d’haver avançat alguns quilòmetres, sent la veu suau que vol contestar-me aquelles preguntes que sempre em formule mentre mantinc les mans sobre el volant, però mai no atanse a entendre aquell accent que em resulta impossible. És, potser, la materialització de la distància infinita entre aquell món i el meu. Pensar en el plebeisme que s’aturarà en aquell caminal per a embriagar-se de tanta gràcia volatilitza qualsevol imatge i, en aquest instant, veig al meu davant la línia de la carretera, el pont i el desviament que he d’agafar per a tornar a casa.