La Creueta

José Pla Micó durant l’entrevista

A Joselín no li va faltar la faena, ja que per a projectar calia carnet d’operador i ell el tenia. La seua dona Tere el va acompanyar, com a taquillera, en molts dels llocs on el llogaven.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Arran de la publicació de la primera part d’aquest article ha saltat la llebre. Sol passar quan l’entrevistat es recolza en els records i en l’experiència. No oblidem que els records i els esdeveniments poden diferir en detalls, per això posem aquestes dades en mans dels especialistes que investiguen l’adveniment del cinema a la Vall d’Albaida. L’existència de divergències la vaig comprovar amb l’article “Emília Mompó Sanchis o com va arribar el telèfon a Atzeneta d’Albaida”, que vaig publicar en la revista Almaig, estudis i documents, 2022.

Sobre el cinema, uns altres entrevistats fa cinc o sis anys recordaven que el cinema de Federo es va inaugurar a Atzeneta l’any 1959, i que quan eren joves no n’hi havia a Atzeneta. És el cas de Carlos de “Vaello” (Almaig, estudis i Documents, 2023) o Vicent Nácher (en l’encara inèdit Vicent Nácher, un luchador de  la vida), tots dos atzenetins nascuts el 1939 i 1941 respectivament. No obstant això, Paqui Pla Durá (en una comunicació privada del 2020) m’explicava amb un document en mà (com cal fer) que el començament del cinema a Atzeneta es remunta a 1949, quan “el meu iaio Batiste Pla Calatayud, l’Ordinari, va comprar a Elías Pastor Molina, d’Albaida, una màquina de projecció i unes 200 cadires”.

La “llebre” en aquest cas l’han feta saltar Enrique Herrero, Francesc Juan Cháfer, Francesc Carbonell, José Ángel Benito, entre més, amb aclariments i puntualitzacions. Tenen entre 70 i 90 anys, i saben de què parlen perquè van ser operadors d’aquells primers aparells sense cobrar un cèntim, perquè saben història del cinema, per ser col·leccionistes de màquines cinematogràfiques primitives, per saber-ne el funcionament…

Segons la informació que m’han fet arribar, sembla que la màquina de la fotografia principal de la primera part de l’article rep el nom de “llanterna màgica”. El DNV diu que és un “aparell que projecta, amplificades, figures pintades en tires de vidre il·luminades”. Personalment, no ho tinc clar: sóc un negat per a les coses tècniques, i fins i tot ara ho veig tot com una pura màgia. No sabria distingir la llanterna màgica d’un projector de transparències de vidre acolorides, o el crono, l’objecte òptic, l’arc voltaic, bobines, rodets i altres conceptes tècnics que es poden consultar a Internet.

Continuem.

Abans que Federo, obrira el cinema d’estiu a Atzeneta amb pel·lícules com “Lo que el viento se llevó” o “Los girasoles”, l’espai l’ocupava un pati amb tres trilladores. L’oncle de Federo, el tio José M. Soler, en va demanar l’autorització reglamentària i tots dos van muntar el cinema en eixe lloc que originalment era un bancal del secretari municipal d’Atzeneta, Juan B. Roses Ballester. En aquell temps, Antoniet, Gildo, (d’Albaida, i germà del torero albaidí del mateix malnom) era el projeccionista, i com que necessitava ajuda Federo va llogar Josele, qui va aprendre de l’albaidí. Les pel·lícules de cinema tancat que Federo feia a Atzeneta després es passaven al Palomar, quan el rector era Daniel Pla.

A Joselín no li va faltar la faena, ja que per a projectar calia carnet d’operador i ell el tenia. La seua dona Tere el va acompanyar, com a taquillera, en molts dels llocs on el llogaven.

Quan a Ontinyent es va enderrocar la fàbrica de Vidal y Sanz i hi van construir el centre comercial El Teler, amb set cinemes i diversos minicines, el van buscar per a fer-hi de projeccionista. Va declinar l’oferta perquè no es veia ja en edat.

La primera sessió de l’entrevista acaba, però Josele, molt il·lusionat, ja té entre mans el mòbil contactant amb el rector de Bèlgida. Vol que veja una màquina de les primeres que ell manejava. La visita queda concertada per a la setmana següent. Ender Reyes és veneçolà i fa ja més de sis anys que està a Bèlgida. En arribar a la casa abadia ja tenim preparada la màquina que Josele vol veure. Però només una part: el xassís. Les altres parts les haurem de buscar per diversos racons de la casa abadia. Finalment les localitzem. Josele està realment emocionat. Visitem també l’antic pati de butaques (ara un solar), on hi havia la pantalla i la finestreta per ones projectaven les pel·lícules. Fa una ullada al voltant i diu: “Allà hi havia el trinquet”. Jo tanque els ulls i veig els sacerdots José M. Royo i Víctor Arias jugant una partida de raspall, tots dos xopats de suor.

Mentre xarrem apareix una dona de Bèlgida. Li diuen M. Mercedes Canet, i Josele hi havia contactat per a més detalls sobre l’arribada del cinema al Palomar. Ens aporta noves dades: “Després de la guerra, uns familiars del meu marit van donar els diners per al cinema i el camp de futbol”. Explica que el cinema es va fer quan Vicente Perles era el rector: cinema d’estiu i d’hivern. Els seients eren rastres de cadires de boga, enganxades amb una fusta llarga per darrere. Això era en l’època en què Leonardo Sevadilla era el batle. Recorda que quan van tancar el cinema Coliseo de Xàtiva, el batle mateix va portar les butaques d’aquella sala. En eixe lloc també es feien banquets i convits de casaments, i fins i tot recorda que José M. Royo hi va portar l’òpera rock “Jesucristo Superstar” amb actors i actrius amateurs i decorats de l’Olleria. Aquella òpera rock va recórrer tota la comarca, a vegades també amb artistes locals.

De camí al Palomar, Josele m’ensenya les seues oliveres: “Ai, ens hem oblidat de passar per la cooperativa de Bèlgida a comprar-li a Miquel un quilo de sang de bou Sequestrene. Un altre dia serà.”

Abans de deixar-lo en casa no para de repetir, entusiasmat: “Eixa màquina l’he de fer funcionar jo”. Segur que ho farà.

Les sales de cinema estan en decadència, i moltes han hagut de tancar perquè les plataformes digitals n’han certificat la defunció; però hi va haver un temps en què el cinema a les sales estava vivíssim. El 1957, a la Vall d’Albaida hi havia 27 sales de cinema, segons l’historiador Antonio Calzado Aldaria (Entre la nit i el marasme: la Vall d’Albaida, 1939-1952, 2005)

En aquelles primeres pel·lícules de quan Joselín era xiquet es contaven històries heroiques, recollides en els llibres de text, o es prioritzaven les cintes que exalçaven els valors d’un amor decent i altres virtuts. L’escriptora Carmen Martín Gaite, en un assaig on s’escabussa en l’època del racionament, les revistes del cor, els consultoris sentimentals, els guateques i “las chicas topolino”, escriu: “En la cinematografía, como en todo, España estaba orgullosa de ser diferente”.

En els anys quaranta no hi havia televisió, així que anar al cinema significava una gran aventura i tenia una màgia que s’ha perdut. Les xiques no anaven a soles a cap de lloc: ni al cinema, ni al bar, ni tampoc a passejar; tot això ho feien en grup. Eixos rituals hispànics van durar pràcticament fins a finals dels seixanta. Segons Martín Gaite “La expresión ‘hacer manitas’ usada por entonces para designar las primeras libertades que se tomaban los enamorados, al amparo de la oscuridad de un cine, no solían tener cabida aún en esta etapa, a no ser que se tratase de un muchacho particularment atrevido”. Així que no ens estranya gens que, segons un informe de l’època, els cinemes s’hagueren  convertit en “verdaderos antros de lascivia, en los cuales se compra y se paga el delito de unos minutos al amparo de la oscuridad”.

L’assumpte de  la immoralitat es va convertir en una qüestió d’estat i en algunes províncies les autoritats es van considerar obligades a prendre mesures inquisitorials i tornar a l’època dels Reis Catòlics. Però personalment no recorde que tinguérem un Torquemada de torn aquells dies de censura.

Més tard, els ulls de les autoritats civils i sobretot eclesiàstiques es van dirigir a les platges, amb aquells escots i biquinis  femenins primerencs (importats per les estrangeres nòrdiques). D’aquells primers anys 1970 és l’acudit sobre un rector crític amb aquelles dones que duien les peces lleugeres i afirmà: “Ahí es donde el señor obispo y yo vamos a meter mano”.

Després de la guerra, totes les pel·lícules anaven precedides pel NO-DO, uns noticiaris on s’exalçava la figura de Franco perquè tot el món estiguera familiaritzat amb qui tallava l’abadejo. Els actors i actrius més coneguts dels anys quaranta eren Aurora Bautista, Alfredo Mayo, Manuel Luna, etc., artistes que ja no recorda ningú. Com tampoc no ens recordarà ningú d’ací a cent anys.

Només em resta per dir que tots eixos projectors, pel·lícules, alguna capsa de cinta cinematogràfica i també algun cartell anunciador de films hauria d’estar en museus locals com a testimoni per a les futures generacions.

___________

+ José Pla Micó o com es va estendre el cinema per la Vall d’Albaida (1)