La Creueta

José Pla Micó,  amb un projector dels anys 1960

No hauríem d’oblidar els noms dels operadors que feien el miracle cada vegada que anàvem al cinema

Per Bartolomé Sanz Albiñana

A primers del febrer d’enguany vaig quedar amb Josele, del Palomar, que a l’estiu li faria una entrevista sobre el seu treball d’operador de màquines de cinema quan era jove. No havia parlat mai amb ell, però m’imaginava que tenia alguna relació amb Atzeneta, on cada any el veia per festes, com a moltes altres persones que només veus eixos dies.

En la cronologia històrica d’Atzeneta d’Albaida inclosa en El mirador de la Vall (Rafael Jordà, Ramon Yago i Abel Soler, 2002) havia llegit que Joselín (un altre diminutiu pel qual se’l coneix) començà a projectar pel·lícules de 16 mm al local del patronat parroquial d’Atzeneta l’any 1966. Ja no tenia més notícies sobre eixa activitat per aquells anys.

Josele se’n ve cada estiu al seu poble. Passarà uns mesos al Palomar, fins a Tot Sants; i quan pose, com cada any, les flors als seus pares al cementeri, tornarà a Ontinyent.

L’estiu ja ha arribat. Comence l’entrevista i li n’explique l’objectiu: recollir els seus records sobre els inicis del cinema als pobles. Al cap de pocs minuts, i quan ja he conegut la seua muller Teresa Moscardó Alemany (d’Atzeneta) i part de la família (té tres filles i un fill), l’ambient és distés i familiar, com si ens coneguérem de tota la vida. Per cert, la seua dona és encantadora i molt atenta, disposta a fer els aclariments pertinents si la conversa s’encalla. Es van conéixer en un partit de futbol al camp d’Albaida. Jugaven l’Atzeneta contra el Palomar. Ella, situada darrere de la porteria amb unes amigues, li tirava pedretes a ell, que era el porter del Palomar, per a despistar-lo. En una d’eixes, ell la va guipar amb les mans a la pasta i li va dir: “Rúbia, ves espai que vaig a per tu”. I així va començar tot.

El nom vertader de Joselín o Josele és José Pla Micó. Va nàixer a Alacant el 16 de juliol de 1938. Té, per tant, huitanta-sis anys. Recorda que al Palomar va arribar –quan en tenia quatre o cinc– en una burra, ja que el van recollir a l’estació de tren d’Albaida procedent d’Alcoi, quan els mitjans de transport eren els que eren. No ha oblidat la plorera que va agarrar perquè no volia pujar en l’animal per a la tercera etapa d’aquell primer llarg desplaçament. La primera fotografia li la van fer a Alcoi en eixe viatge i duia un  traget, em diu.

Va passar la infància al Palomar. Recorda que la Guàrdia Civil d’Albaida acudia a casa a demanar informes de gent: son pare va ser jutge municipal durant vint anys, i en aquell temps els batles, els rectors i els jutges havien de presentar informes de moltes persones quan la superioritat ho requeria. Així eren les coses.

Des de menut va sentir inclinació per les coses de l’església i es va fer acòlit. Don Tomás Belda (de Banyeres), rector al Palomar durant tres anys, el va portar a estudiar al seminari de València. Les famílies Faus i Domínguez li pagaven la carrera. L’experiència de seminarista, que no li va agradar, va ser curta: només tres mesos. Afig que, del Palomar, don Tomás Belda se’n va anar a Roma a estudiar, i que després va ser professor del Seminari de Montcada.

Joselín té molt bona memòria. Diu que va conéixer molts rectors perquè llavors el cinema es projectava als patronats parroquials que hi havia en molts pobles. Per allà van passar el rector Adolfo Barrachina (fill de Cocentaina), que va estar un any al Palomar i que després també se’n va anar a Roma a estudiar; José M. Royo, rector de Bèlgida, més tard professor de castellà en un institut d’Ontinyent i després a Bocairent, i autor, entre més, del llibre Los curas se pierden en Madrid; José Meliá (de Sueca); Vicente Perles (de Benitatxell); José Pla Girbés (d’Algemesí i arxipreste d’Albaida) i oncle de José Pla (també d’Algemesí i també rector). També Daniel Albert Serra (de Picassent), qui va portar la primera màquina de cinema sonor al Palomar, i Francisco Picó (del Cabanyal). L’ordre temporal amb què van anar passant aquests rectors és menys important que el granet d’arena que van aportar, l’un rere l’altre.

Tornem al fil de la història. En tornar del seminari va treballar les terres que tenia son pare. Prompte, a dotze anys, li va entrar l’afició de passar pel·lícules. Les primeres, als anys cinquanta, de cinema mut, les va projectar al patronat del Palomar, quan el rector era José Pla Girbés. Molt bona persona, afirma Josele. Més avant, deu o dotze anys més tard, va continuar fent cinema d’estiu, ja sonor, amb una màquina de quatre potes i amb llum de carbons, també al Palomar i amb Daniel Serra com a rector.

Per a comprendre un poc això de “llum de carbons” confesse que he acudit a la Intel·ligència Artificial, que per a això la tenim a mà. La llum de carbó va ser una tecnologia fonamental en els primers anys del cinema i fins a mitjans del segle XX. Eixe miracle tècnic necessita una explicació que ve a continuació: als projectors de cinema antics la llum es generava mitjançant un arc voltaic entre dos elèctrodes de carbó. En aplicar-hi un corrent elèctric, els elèctrodes s’escalfaven fins a la incandescència i emetien una intensa llum blanca. Aquesta llum intensa es concentrava en una petita obertura que, a través d’una sèrie de lents i mecanismes, es projectava sobre una pel·lícula fotogràfica en moviment. Les imatges eren així ampliades i es projectaven en una gran pantalla.

Per què es feia servir el carbó? Perquè oferia una llum molt brillant, necessària per a il·luminar la pantalla de forma adequada a les sales de cinema. La llum del carbó tenia una temperatura de color adequada per a la projecció de pel·lícules en blanc i negre, les dominants a les primeres dècades del cinema.

Els elèctrodes de carbó, però, es consumien gradualment i calia que el projeccionista o operador els ajustara constantment. Entre els desavantatges hi havia el soroll que feia, ja que l’arc voltaic generava un brunzit característic que podia ser molest per al públic; a més, la intensa llum produïa molta calor, cosa que exigia una bona ventilació a la sala de projecció. Amb l’arribada del cinema sonor, el brunzit de l’arc voltaic era encara més molest i interferia la qualitat del so.

Com passa amb tot, de la mateixa manera que el vídeo va matar l’estrella de la ràdio a finals dels setanta i principis dels huitanta –segons la cançó de The Buggles–, les noves tecnologies van soterrar les velles amb l’ús de fonts de llum més eficients, duradores i silencioses.

En resum, la llum de carbó va ser un element essencial en la història del cinema, però va ser reemplaçada per tecnologies més modernes i eficients. Tot i això, el seu llegat continua present, recordant-nos els orígens del seté art i l’evolució de la tecnologia cinematogràfica. I no hauríem d’oblidar els noms dels operadors que feien el miracle cada vegada que anàvem al cinema. Al meu poble, l’Olleria, la meua ment evoca perfectament Vicente Garcia, el Llandero, fent eixa faena. Segur que els qui tenen més de setanta anys recorden els noms dels operadors dels seus pobles.

Seguim amb els records. Entre les localitats on Josele va passar pel·lícules hi ha Alfarrasí, Bufali, Bèlgida, Otos, Bellús, Albaida, Atzeneta, Ontinyent… A Ontinyent feia passades aèries als cinemes Palafox i Lara (de Ricardo Rico i Sergio Pastor). Va conèixer el pas del cinema mut al parlat, i també va fer projeccions privades de cinema porno quan es va presentar l’ocasió, abans de l’eclosió del cinema “de destape” a finals dels anys setanta després de la mort de Franco.

Això de les passades aèries també necessita una explicació tècnica. Les passades aèries en el cinema primitiu eren una manera molt senzilla de projectar imatges en moviment. En compte dels projectors moderns, aquells primers cineastes gastaven una série d’imatges dibuixades o fotografiades en tires de paper o pel·lícula. Cada imatge mostrava una fase lleugerament diferent d’una mateixa acció. Per exemple, per a donar animació a una persona que corria, es dibuixaven moltes imatges consecutives que la mostraven en diferents moments de la carrera.

Aquestes imatges es col·locaven en una tira llarga, una rere l’altra. La tira s’enrotllava en dos rodets i es feia passar ràpidament entre una font de llum i una pantalla. A mesura que la tira es movia, les imatges es projectaven ràpidament i creaven la il·lusió de moviment. Se’n diu “passades aèries” perquè la tira d’imatges “passava” literalment per l’aire entre el projector i la pantalla.

Les tires eren relativament curtes, cosa que limitava la durada de les pel·lícules. Però era un recurs que servia per a no haver de fer descans a l’hora canviar els rols dels llargmetratges. Duraven uns deu minuts, el temps que es tardava a desenrotllar la pel·lícula. En fi, les passades aèries eren una forma rudimentària però enginyosa de projectar imatges en moviment. Tot i que avui dia ens semblen molt simples, van ser fonamentals per al desenvolupament del cinema com a forma d’art i entreteniment.