La Creueta

Un any després, just el 2 de febrer de 1794 —vespra de Sant Blai—, amb pompa i circumstància, els semperencs portaren en processó la primera pedra en andes.

Per Xavi Constant

Assentat sobre un pujolet, Sant Pere d’Albaida alberga una joiassa: la imponent església d’estil neoclàssic que abriga unes pintures insòlites a la modesta volta.

El poble posseeix també una joieta, just de la mateixa època de la construcció del temple. Es tracta d’un manuscrit enquadernat en pell, titulat Libro de las noticias que el indise contiene. Dado por Thomas Bataller, Labrador y Visino del Lugar de Sam Pere. El volum és una gemma de quaranta-dos fulls escrits, tot un complement de l’església. De fet, conté una primera part de vint-i-tres pàgine, on es relata el procés d’edificació del temple.

«Deseosos de fabricar una nueva Yglesia motivados de ver al Señor en una Yglesia tan vieja yndecente y dada por ynutil por los maestros de San Felipe [Xàtiva] Juntaronse el Don Jayme Suay Rector de este Lugar Don Rafael de Pedro señor territorial del dicho Lugar Juan Bataller Alcalde ordinario Joseph Pastor regidor del Consistorio Juaquin Juan regidor menor y Pedro Navarro [procurador] cindico personero y todos los demas vecinos del Lugar unanimes y llenos de un fervor espiritual determinaron aser la nueva Yglesia (…)»

Sant Pere estava poblat aleshores per cent cinquanta-tres habitants, dels quals, vuitanta treballaven els bancals, dos eren criats, un professava el sacerdoci, i un altre exercia d’assistent del culte religiós. Pel que sembla, totes les famílies eren propietàries en emfiteusi de la terra. Pot ser que les contribucions al senyor territorial Rafael de Pedro no foren severes i es generaven uns excedents prou acceptables per a mamprendre el projecte.

«(…) y en el dia 4 de febrero del año 1793 empesaron a cortar leña para la primera onada de cal y enseguida a carrear piedras y demas pertrechos y el señor territorial pagó la planta que la labró el Arquitecto Don Joseph Ariño Vesino de Valencia y Academico de la academia de San Carlos.»

La inversió en capital va vindre de l’arquebisbe de València Francisco Fabian y Fuero, qui contribuí amb cinc-centes lliures i vuitanta dies d’indulgència a qui treballara en l’obra; Vicenta Blanes, vídua d’Antoni Núnyes, l’anterior senyor territorial, ajudà amb una almoina de cent cinquanta lliures; i Rafael de Pedro —casat amb Joaquina Llorens i Núnyeç, baronessa d’Otos, Torralba i Missena, marquesa de San José— com a nou posseïdor del domini directe de la terra, donà quatre-centes lliures. Juntament amb els òbols dels veïns, constituïren un fons en metàl·lic, al que calia sumar tres-cents cafissos de calç (uns 630 hl) i més pertrets.

Un any després, just el 2 de febrer de 1794 —vespra de Sant Blai—, amb pompa i circumstància, els semperencs portaren en processó la primera pedra en andes. El rector del poble predicà un sermó que va fer plorar la major part dels fidels, escriu Tomàs Bataller. Així que el poble es consagrà a la construcció del temple, una tasca dirigida per Miquel Martínez, mestre d’obres de Xàtiva.

L’autor destaca l’afany i devoció de Vicent Beneyto, que cada vegada que tornava del mercat de Xàtiva omplia la sària del matxo en la pedrera; de Blai Bataller, disposat a llogar-se debades, cosa que no li permeteren per ser un senzill peó. També de Ramón Bataller, qui els dies de festa, quan el costum era treballar mig dia, s’emportava de vesprada tots els xiquets amb el carro a la pedrera; i de Pedro Juan, qui pencava amb tal ànsia i suava tant que emmalaltia. Amb l’ímpetu d’uns veïns tan motivats, en un any només, els murs del temple ja s’elevaven deu pams.

Salvant tres mil quilòmetres, quatre mil·lennis i que el riu Albaida no és el Nil, l’empresa ens retrotrau a les inversions faraòniques en piràmides i temples, en les quals, les obres mobilitzaven totes les forces productives, dinamitzaven els intercanvis i possibilitaven que tothom poguera dependre un ofici i guanyar-se la vida. Picapedrers, manobres, carreters, calciners, llanterners, cistellers, traginers, llauradors, ramaders, fusters, ferrers, pintors, comerciants, carnissers, terrissaires, vidriers, teixidors, sastres, cerers… oficis interconnectats en els quals s’aprofitava tot, es consumien matèries primeres i productes de proximitat, i no deixaven residus no degradables. Un model econòmic que hui cerquem i hem anomenat circular: la supèrbia ens cega i creiem que hem inventat la roda.

La manca de capital —un fenomen que es repetia assíduament— féu que la construcció es paralitzara sovint. L’any 1807 influïren, a més, altres motius: els semperencs també eren humans, i no tot era amor, pau i harmonia. Hi hagué, doncs, conflictes «por ciertas contradiciones y etiquetas que puso el diablo para tan buena obra», comenta l’autor.

L’arquebisbe Joaquín Company passà pel poble a confirmar i, a la vista de l’impàs, injectà vuit-centes lliures. Canviaren de mestre d’obres, i el 1809 l’església ja estava coberta. Els treballs s’aturaren de nou fins al 1813 per la guerra del francés. Aquell any s’adquiriren dues campanes que substituïren les badades. Una gran, de nou arroves, i una menuda, de cinc arroves. Sense comptar el metall vell de les anteriors, costaren 244 lliures, 8 sous i 5 diners.

El Cap d’Any de 1814 repicaren des del campanar i s’entonà un Te Deum, una litúrgia d’acció de gràcies. L’església estava acabada per fi. Tota una proesa: vint anys de treballs sense accidents laborals! Poc abans, sota la direcció de l’arquitecte de Benigànim Pasqual (Riera?) s’havien lluït les parets, rematat els capitells, cornises, motlures, púlpit, altars, repeus i, sobretot, les pintures del famós artifici de la volta on es representa una rèplica de la cúpula de Sant Pere del Vaticà.

La inauguració oficial tingué lloc el 2 d’octubre amb el trasllat del Crist al nou temple. Hi hagué plors durant el sermó del predicador de Xàtiva i es vessaren llàgrimes en recordar els parents que havien mort abans de veure el temple acabat. La festa estigué acompanyada per divuit músics de l’Olleria que tocaren sense cobrar.

Sols quedava canviar el sagrari i guarnir els actes litúrgics per a arribar al súmmum. Tomàs Bataller —que exercia de col·lector del mossén— detalla amb minuciositat de comptable la fabricació del tabernacle i la posterior adquisició d’ornaments per al culte.

Quant al sagrari, es va beneir el 21 d’abril de 1817 en missa major, i se celebrà una processó solemne: el rector amb el santíssim, dos sotsdiaques amb encensers, vuit sacerdots revestits amb capes pluvials, els membres dels ajuntaments de Guadasséquies i Benissuera portant el pal·li, veïns, forasters dels pobles dels voltants, i els sons de marxes religioses dels músics de l’Olleria. I pel que respecta als ornaments destinats al decòrum litúrgic, a poc a poc s’adquiriren casulles, maniples, dalmàtiques, cobertors, candelers, un orgue de tres octaves, una làmpada d’aranya de tres arroves, un pal·li, retaules, xiprers dels plançons dels caputxins de l’Olleria per a l’ermita…

Tomàs Bataller esmenta pocs elements sobre la seua vida. Un dels detalls es refereix a l’esglai que patí quan el carro de Ramón Bataller, amb quinze xiquets de camí a la pedrera, va bolcar i no es produí cap desgràcia.

L’última nota sobre la construcció i adquisició de guarniments de la parròquia de sant Pere Apòstol està referida a la presa de possessió del curat per part de José Boyra de l’Olleria, franciscà secularitzat, indultat i habilitat pel Vaticà, amb presentació de la regina Isabel II, i provisió de l’arquebisbe. A partir d’eixa pàgina, el manuscrit presenta recordatoris de crèdits i dèbits, rebuts, declaracions de comptes i apunts heterogenis.