La Creueta

I tinc el sentiment que els joguets s’alegren de ser rescatats i que la seua ànima diminuta es reconforta quan retroben el tacte de la mà humana

Per Pere Brincs

He aparcat al costat de dos contenidors d’escombraries i, quan he baixat, he vist un armari de plàstic que havia arribat fins allí com un cofre mig desballestat arribaria a la vora de la platja després d’un naufragi. L’havien deixat caure tot contravenint la normativa que prohibeix desfer-se de les andròmines d’aquesta forma tan poc respectuosa. Però m’hi he fixat, i de l’armari sobreeixia el plàstic acolorit d’algunes joguines. I sense pensar-ho, he començat a regirar els objectes de dalt, els més perjudicats i que estaven barrejats amb brosses arrancades d’algun jardinet. Després d’apartar el xassís d’un cotxe teledirigit, alguns trossos de nines i dues pistoles espacials inaprofitables, he arribat al fons del moble. Hi ha aparegut un ànec groc de goma, un minion, el funko de Tangiro Kamado del manga Kimetsu No Yaiba, i tres superthings.

Amb l’impediment de la motxilla, que duia penjada d’un muscle i queia cada vegada que m’ajupia, he anat endinsant-me en aquella caixa de cabals abandonada. Després d’haver salvat tots els animalets d’una granja infantil, he hagut d’alliberar-me de la motxilla i deixar-la als peus perquè no donava l’abast. Amb la tria que he fet de les joguines que m’omplien les mans, primer les de davant i, després les de darrere, m’he farcit les butxaques del pantaló.

Hi ha hagut un moment en què m’he vist a mi mateix, allí parat, al costat de la brossa, regirant i embotint les joguines en les butxaques i, en un rampell de vergonya, he sigut conscient que podia haver-hi algun espectador observant les evolucions d’aquell captaire tan complagut en què m’he convertit per uns instants. Tanmateix, m’era igual i, ara que ho pense, ni m’he girat a comprovar-ho perquè la idea de la vergonya s’ha esfumat tan bon punt he tornat a traure un cavallet de plàstic. Quan ja m’he assegurat que no hi havia res més que pagara la pena, m’he aixecat, m’he espolsat les mans, quasi amb un autoaplaudiment, i m’he penjat la motxilla al muscle com si no haguera passat res.

He arribat a casa i he tret aquell petit tresor i n’he escrutat cada joguina. Després les he posades a remulla d’una en una dins d’un veixell amb aigua tèbia i dues gotes de detergent. Les he netejades amb un raspall vell de dents per a tornar-les a submergir i que romangueren tot el dia dins de la bromera purificadora fins a l’endemà.

Seria molt dir que els joguets tenen ànima, però a mi m’agrada pensar que sí. Potser des que vaig llegir fa molts anys El soldadet de plom, d’Andersen, he imaginat que les joguines duen una vida secreta i extremadament discreta fora de l’abast dels humans. Es desperten quan no els mira ningú, reviuen i xarren entre ells quan el lloc on habiten està calm. Quantes vegades hauré volgut creure’m de menut que aquest miracle es produïa!

No he pogut conservar cap de les joguines amb què entretenia la meua infantesa; em va ocórrer com a Andy, l’humà protagonista del magistral film Toy Story que, per cert, crec que està inspirat en aquell conte de Hans Christian Andersen que he anomenat abans. Doncs, això mateix: durant l’adolescència, quan entres en aquell limbe descurat entre la infantesa i l’edat adulta, se’m van perdre tots. Deu ser per això, per aquest sentiment de pèrdua, que camine atent per si en trobe fortuïtament algun.

Tresors: els que em coneixen saben que en dic així. I tinc el sentiment que els joguets s’alegren de ser rescatats i que la seua ànima diminuta es reconforta quan retroben el tacte de la mà humana. Després els polisc tant com puc sense alterar-los i vaig arrenglerant-los en les prestatgeries. S’amaguen pels espais entre els llibres o guaiten la nova llar des de la vora dels estants.

N’hi ha molts que mostren les ferides de guerra després d’una vida dedicada al proïsme. Arribats a la vellesa de la seua eterna joventut, és el lloc més digne que els puc oferir. Encara que, com el soldadet de plom o com Buss o Woody, després d’haver passat mil i una peripècies per a tornar a ser admesos entre els humans, esperen pacients que algú torne a jugar amb ells.