La Creueta

Una vegada traspassada la primera estació d’aquest viacrucis particular, passem a la segona, en què el ciutadà carrega a les espatles la pesada creu que suposa lluitar contra l’administració i els tràmits burocràtics

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Siguen creients o no, vostés deuen recordar –perquè forma part de l’imaginari i tradició cristians–, que en la primera estació de la passió de Jesucrist, el prefecte romà Ponç Pilat el condemna a mort i es llava les mans davant la pressió de la multitud que en demana la crucifixió. Ho fa com qui es lleva l’espart de l’ala. Els símbols són molt importants en totes les cultures: un home es llava les mans i, en conseqüència, un altre home, innocent, és condemnat a una mort injusta i humiliant.

En la qüestió de l’ocupació il·legal que tractem sembla que una administració O —continuem amb les lletres— descarrega la responsabilitat en l’administració Q i se’n desllepissa; és a dir, es llava les mans. Ningú no assumeix cap incumbència en res i van passant-se el mort perquè algú altre assumisca responsabilitats en la denúncia d’un ciutadà.

L’expressió “llavar-se les mans” ha arrelat profundament en el llenguatge i la cultura occidentals, transcendeix l’origen religiós original i la fem servir àmpliament en tota mena de contextos seculars per a descriure aquests comportaments que tothom coneix tan bé.

Deixant de banda el context religiós, anem al context legal o constitucional. Però no al de la Constitució de 1978, sinó més arrere, a la de 1812. L’article 4 hi estableix: “La Nación está obligada a conservar y proteger por leyes sabias y justas la libertad civil, la propiedad y los demás derechos legítimos de todos los individuos que la componen”.

L’article, com podem veure, imposa a la “nació”, és a dir a les autoritats i forces de seguretat, l’obligació de protegir la propietat privada mitjançant lleis justes i sàvies. Expressions com “sabias y justas” y “la componen” delaten la pertinença a un llenguatge d’altres temps: ara no les faríem servir en cap text de caràcter legal.

Evidentment, i més recentment, la Constitució espanyola de 1978 també protegeix la propietat privada. L’article 33 estableix: 1. Es reconeix el dret a la propietat privada i a l’herència. 2. La funció social d’aquests drets en delimitarà el contingut, d’acord amb les lleis. [Això significa (atenció!) que la llei pot establir límits i obligacions a l’exercici del dret de propietat segons l’interès general]. 3. Ningú no podrà ser privat dels seus béns i drets si no és per causa justificada d’utilitat pública o interès social, mitjançant la indemnització corresponent i de conformitat amb el que disposen les lleis. [Aquest apartat regula l’expropiació forçosa, sempre amb una causa justificada, una indemnització adequada i el compliment dels procediments legals].

És a dir, encara que la constitució reconeix i protegeix la propietat privada, també en subratlla la funció social, cosa que permet que les lleis puguen regular-ne l’ús i gaudi en benefici de la col·lectivitat. A més, estableix garanties en cas d’expropiació per a assegurar que no es produïsca de manera arbitrària. En poques paraules: feta la  llei, feta la trampa. O siga: si algú dicta que de ta casa es pot beneficiar una persona vulnerable, ja pots acomiadar-te de la teua propietat privada. Els propietaris tremolen en sentir paraules com “vulnerable” i “vulnerabilitat”.

Feta aquesta introducció històrica, arquetípica, lingüística i legal, passem al gra gros i prosaic de l’assumpte que ens té ocupats i que vam començar a narrar en l’article anterior.

Una vegada traspassada la primera estació d’aquest viacrucis particular, passem a la segona, en què el ciutadà carrega a les espatles la pesada creu que suposa lluitar contra l’administració i els tràmits burocràtics, en un país en què per no queixar-se, la immensa majoria abaixa el cap i calla a la primera dificultat administrativa.

Al sendemà de presentada la denúncia, el germà D torna a telefonar a la Guàrdia Civil G, però la telefonada es desvia a València. Relata els fets de nou. En eixa cridada al telèfon de la Guàrdia Civil G1 (emergències) l’informen que es posarien en contacte amb la Guàrdia Civil G del poble C i que enviarien una patrulla a controlar el domicili ocupat. [Pregunta: ho van fer? Faig la pregunta perquè D no ha sabut res de les actuacions dutes a terme per part de la Guàrdia Civil ni de la policia local].

Dos dies després dels fets, el germà D veu eixir de la casa ocupada la parella de l’ocupa. És a dir, que la policia local ignorava que hi viu més d’una persona.

Al cap de sis dies, ell mateix acudeix de nou a la caserna de la Guàrdia Civil a interessar-se pel cas. L’atén un altre agent del cos que no en sabia res, però que l’informa que tot això du un procés i que ells ho envien al jutjat T (diferent del jutjat H), i que tal com estan les lleis no es pot fer res. Més encara, li deixa caure que els ocupes poden presentar un tiquet d’haver demanat una pizza fa quinze dies per al domicili en qüestió, i això es converteix en prova suficient per a demostrar que fa dues setmanes que l’ocupen. Comentari: el pany de la casa ocupada és antic i tres dies abans del dia dels fets denunciat era al lloc; comprovat perquè el germà E hi va anar pel migdia a revisar si hi havia entrat aigua per alguna part i si hi havia goteres. Té més credibilitat la paraula dels ocupes que la del germà E? Diu la llei “In dubio pro ocupa”?

Una setmana després dels fets denunciats, al voltant de les 19.30 h, el germà D i un familiar peguen una volteta pel domicili Y i casualment veuen que un xic esvelt, de bona presència i ben vestit, entra a la casa i que hi ha llum. Pregunta: d’on han enganxat la llum? És missió dels afectats esbrinar-ho? Per a què tenim les forces de seguretat que paguem? És missió dels ciutadans de fer eixa faena de vigilància? Toca als ciutadans preguntar als ocupes qui els ha dit que aquella casa estava buida?

Els ciutadans són persones que, com a habitants d’un estat, tenen uns drets polítics, paguen impostos, i és sensat de pensar que necessiten protecció contra els delinqüents. I ocupar il·lícitament una casa que no és teua es considera un delicte; mentre no es demostre el contrari.

Si algú necessita una casa pot acudir a l’ajuntament, a Càritas, a la Creu Roja o alguna ONG i demanar ajuda. Per quin motiu ocupen cases particulars?

Ens queixem que els jutjats i la Guàrdia Civil no actuen ràpidament quan presentem una denúncia, i que no informen de les actuacions que fan. I de què ens serveixen les queixes?

Huit dies després dels fets, el germà D, fent una funció que no li correspon torna a passar pel domicili Y a veure si descobreix algun detall més. No hi veu ningú. De llum sí que en veu a través del pany nou; l’antic era més gran, però no deixava passar-ne gens.

Al dia que fa nou que el germà D presentara la denúncia, va a l’oficina de recaptació municipal de l’ajuntament del poble C i s’informa que la contribució està tota pagada. En acabant, va a la policia municipal i els informa que havia vist que a la casa ara hi ha llum. Però pareix que no els preocupe que els ocupes enganxen l’electricitat d’un lloc o un altre: la policia està vacunada contra eixos espants. Que n’informe Iberdrola, diuen.

Després encara va a la caserna de la Guàrdia Civil  G a informar de la mateixa circumstància, on li manifesten que ja tenen identificat l’ocupa, que és nacional i que el tràmit segueix el seu curs.

Per la seua banda, el germà E comunica a Iberdrola que un ocupa ha enganxat la llum a la casa Y del poble C, un subministrament donat de baixa fa anys. Li diuen que un inspector farà un report perquè un tècnic vaja a veure-ho i li comenten que seria útil trobar un rebut on aparega el CUPS. Ell mateix demana al germà D que faça saber a l’ajuntament del poble C la qüestió de l’electricitat per si l’hagueren enganxada de la llum del poble, i que ho comunique a la Guàrdia Civil per si al cap d’un temps arribara una factura elèctrica indeguda. El germà D, a les 19.30 h d’eixe dia passa per la casa; tampoc hi veu ningú, però torna a veure llum pel forat del pany.

Aplegats a aquest punt els ciutadans ens hem de fer unes preguntes. És missió dels qui paguen impostos fer les funcions de vigilància i seguiment dels esdeveniments quan es comet un delicte? Per a què paguem impostos? S’han adonat vostés del temps que perdem els ciutadans que procurem no eixir-nos-en del camí recte que ens marca la llei? Total per a què?

Ah! I serà tot un miracle si qui segueix tot aquest particular viacrucis encara no s’ha perdut amb tanta lletra identificadora d’actors, llocs, institucions… Anem per la segona estació i ja a males penes ens queda alfabet disponible. Però per l’amor de Déu, no es despisten ni confonguen qui du la creu i qui són els romans en aquesta història actual.

+ I ara, l’ocupació (1)