La Creueta

I com que som “homes narradors”, hui començaré la narració i descripció d’un nou i actual estil de vida: l’ocupació il·legal d’habitatges.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Deia el filòsof Paul Ricoeur que la nostra psique és narrativa. M’identifique amb eixa afirmació, ja que quan contem, narrem, relatem… ens ubiquem en el temps i ens orientem cap al passat, cap al present i cap al futur. No sols expliquem la nostra vida mitjançant les històries i anècdotes que contem, sinó que la nostra forma d’estar en el món, de ser nosaltres, s’imbrica en eixe procés narratiu. En poques paraules: som narració, som homines narratores.

I com que som “homes narradors”, hui començaré la narració i descripció d’un nou i actual estil de vida: l’ocupació il·legal d’habitatges. Que no siga tot mirar el passat amb més o menys nostàlgia i recordar temes poc o molt bons i amables. Hui ens plantifiquem en el present, i qui sap si també en el futur. És clar que evolucionem; el que no queda tan clar és si ho fem per a bé o per a mal.

El verb “ocupar”, entre els seus significats, en té un amb una connotació ideològica per part de moviments que reivindiquen el dret a l’habitatge a través de l’ocupació d’immobles. Moviments amb intencionalitat i connotacions socials i polítiques associades a l’acció d’habitar il·legalment un immoble alié. Aquest és un dels significats que els diccionaris recullen del vocable, un altre dels quals és el que fa referència al mercat laboral. En llengües pròximes, tenim que per a distingir el primer, el castellà que comparteix amb nosaltres l’ortografia i els conceptes, ha inclòs normativament la forma okupar. L’occità no en fa cap distinció ortogràfica (ocupar), i en el cas del francés opten per verbs diferents per a cada cas: occuper i squatter. Aquesta darrera forma presa de l’anglés to squat.

Hui i en dies posteriors tractarem l’ocupació d’habitatges, un problema de què els governs, Guàrdia Civil, policia nacional, policia local, jutjats, ajuntaments, etc. no ens tenen tan ben informats com caldria.

Feta aquesta mena d’introducció teòrica passarem a la part pràctica. Segurament a vostés no els ha tocat mai la loteria, però si la mala sort ha tocat a la seua porta amb la visita inesperada d’un ocupa ja tenen un calvari assegurat, amb totes les estacions corresponents. Comencem, doncs, per les primeres estacions d’eixe viacrucis particular i tan de moda.

Dimecres 19 de febrer d’enguany, en la quarta hora del programa Las Mañanas de RNE, el líder del PP Alberto Núñez Feijóo deia literalment: “En un país donde es más fácil tener casa si se ocupa ilegalmente que si se trabaja honradamente  (…); en un país donde hay personas que viven mejor a base de subvenciones que trabajando (…) hemos de decir que basta ya”. Les paraules de Feijóo pareixen sensates –a mi, si més no, m’ho pareixen–: no sé a vostés. Pareixen sensates a les persones amb coneixement, però no als ocupes, és clar.

Imaginen vostés que un dia A d’un mes B —ja els avance que les lletres de l’alfabet se’m quedaran curtes en aquesta narració— un ocupa X entra a la casa familiar Y al poble C. La casa ocupada pertany a tres germans (D, E i F), que viuen en poblacions diferents. El germà D, alertat per uns veïns, presenta una denúncia a la caserna de Guàrdia Civil dins les 24 hores dels fets. El germà E ho denuncia igualment en el jutjat de guàrdia de la població on resideix, mentre que el germà F ho fa a la comissaria de la policia nacional d’una tercera població. Com es poden imaginar —així funcionen aquestes coses— cap dels tres germans, passat un temps prudencial, no rep cap notificació de les actuacions dutes a terme pels organismes esmentats, que no es molesten mai a informar els afectats (els qui paguen impostos) dels passos efectuats.

El germà E es posa en contacte amb el Síndic de Greuges de la Comunitat Valenciana per a queixar-se de les actuacions dels qui suposadament vetlen per la nostra seguretat. El síndic l’informa que els afers referents a les actuacions de la Gùardia Civil, policia nacional i jutjats no són competència seua i que la queixa haurà de presentar-la al Defensor del Pueblo.

En la denúncia que havia presentat va deixar ben clar que la casa ocupada feia anys que no tenia llum, ni aigua; que una part ja s’havia afonat i una altra podia fer-ho en qualsevol moment. I hi havia detallat que havia pegat una mirada a la casa feia pocs dies, com sempre, en època de pluges.

A continuació, el germà D va informar la policia municipal de C dels fets ocorreguts. La policia li va preguntar si tenia escriptura de propietat de la casa i D va contestar afirmativament. Increïble l’actuació de la policia local. Però és el que tenim en aquests moments. Tot seguit, acompanyat d’un familiar es va presentar al lloc dels fets i va comprovar que havien canviat el pany de la porta d’entrada.

El dia que el germà D va presentar la denúncia a la caserna de la Guàrdia Civil, l’agent de servei que el va atendre el va avisar que eixe dia no podien anar a la casa i que hi enviarien la policia local. Quan li van telefonar des d’aquest cos policial, poc després, el va informar que havien parlat amb l’ocupa X i que dins de la casa “amb llum” només hi havia, a més d’ell, dos gats i una moto (no els pose lletra, de moment, per considerar-ho irrellevant). L’agent local va afegir que l’ocupa els havia dit que no tenia on anar, que son pare se n’havia anat a la població M; i com que no tenia on acudir havia ocupat eixa casa. El policia, fent de mongeta de la caritat, va concloure: “És que el pobre xic no té on anar!”. Una nova funció de la policia local, per si no la coneixien.

Vostés es deuen preguntar, com jo, si l’agent va demanar a l’ocupa l’escriptura o algun altre document identificatiu de propietat com van fer amb el germà D, un dels propietaris legals de l’immoble. Una bona pregunta sense resposta. No sabem si, finalment, aquell dia la Guàrdia Civil es va personar al lloc dels fets denunciats, vull dir, dins les 24 hores d’haver-se fet la denúncia.

El mateix dia que es denuncià el cas, el germà E telefonà al batle del poble P, però com que no despenjà li envià un WhatsApp abans de les 16.00 on li explicava els fets ocorreguts. Més tard, el batle li respongué que és la Guàrdia Civil qui ha d’informar els afectats de com actuar. A les 17.00, diu per WhatsApp que li telefonarà. No ho va fer.

Amb la presentació dels penitents (i dels romans) d’aquest llarg viacrucis, acabe la narració de la primera estació on es conten les vicissituds d’un dia en la vida d’un ocupa i dels ocupats.

Que quede ben clar que els afectats no estan en contra de l’ocupació d’habitatges, però dels d’altres, no dels seus; ni més ni menys com qualsevol de vostés. Esperem que fins ara, almenys, haja quedat palesa la vena narrativa de l’autor de l’article que un dia dels primers cursos a la Facultat de Filosofia i Lletres de València, a primeries dels anys setanta, va assistir atent a una conferència del filòsof francés Paul Ricoeur.