La Creueta

Després d’assolar l’assut, la confederació ha erigit un cartell informatiu a Bellús. Un rètol que expressa una immillorable ignorància històrica, una nul·la inclinació per a comunicar-se amb l’idioma dels naturals del país i una penosa justificació de la malifeta

Per Xavi Constant

El sociòleg Josep Vicent Marqués solia dir que escriure sobre els valencians exigia començar sovint amb l’adverbi «lamentablement» o algun dels seus sinònims. Aquest és un d’eixos casos: l’estiu de 2022 vam ser mortificats amb la demolició de l’assut del molí de Malany. A través d’un sistema hidràulic, estava connectat a una canal de huit-cents metres de llargària per on abastia un molí fariner situat al pla dels Moros, en terme de Benigànim. L’enderroc de l’assut va ser perpetrat per la Confederación Hidrográfica del Júcar que depén del Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico, en connivència amb la Direcció General de Cultura i Patrimoni de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport.

L’assut havia suportat crescudes periòdiques del riu Albaida, els diluvis i les riuades devastadores com les de sant Carles i de sant Rufí.  Amb les oportunes reparacions va perdurar quatre segles i mig. I ara, quan el corrent es regula amb l’embassament de Bellús, dos quilòmetres més amunt; ara, quan les envestides han cessat per a sempre; justament ara, no ha pogut resistir la picoleta de les institucions que havien de preservar-lo, oferir-li una jubilació tranquil·la i mostrar-lo —junt amb la canal i el molí— a les generacions futures.

Per a acabar-ho d’adobar, després d’assolar l’assut, la confederació ha erigit un cartell informatiu a Bellús, just al costat de la fractura. Un rètol que expressa una immillorable ignorància històrica, una nul·la inclinació per a comunicar-se amb l’idioma dels naturals del país i una penosa justificació de la malifeta. En conjunt, una nova desconsideració i una manca de respecte al patrimoni preindustrial-hidràulic-cultural i la llengua.

Vejam: D’entrada, l’anomena Molino de Malaña, quan sempre se li ha dit «molí de Malany» perquè, situat estratègicament al final de la vall, era l’únic de la comarca capaç de moldre gra en temps de sequera; i en segon lloc, el conjunt fou construït l’any 1579 —el cartell afirma que al segle XIX—, i finançat per un llaurador ric de Benigànim. Quant al pretext de l’enderrocament, l’argumentació és fal·laç i no convenç. De fet, tant els perills potencials com les preteses inconveniències per al lliure discórrer del riu Albaida eren fàcilment esmenables.

Aquesta primavera, els pasqüers que han passejat per la vora del riu, després de llegir el cartell en qüestió i d’observar el dic derruït, s’han enfurismat com Charlton Heston quan en “El planeta dels simis” descobreix l’estàtua de la Llibertat trencada pel mig i s’adona de la imbecil·litat humana. Després, com Heston però sense cavall i xicona jove, muda i carnal —una pulsió masculina de l’època—, els passejants cauen de genolls i colpegen terra amb el puny mentre clamen al cel: Maleïts! Que el Pare Sant vos llance una flamerada i vos socarre els engonals!, i alguns altres exabruptes per l’estil.

Ai!, benvolguts lectors i lectores de la Creueta, el que ens ha passat no és poca cosa. Els valencians —particularment els valldalbaidins, i de manera més específica els bellussers i beniganins—, hem sigut humiliats i ofesos, com els candorosos personatges de Dostoievski. La història s’ha repetit tantes vegades…: un organisme central, prepotent, altiu i superb, enfront d’una institució valenciana, pusil·lànime, poregosa, entregada i sotmesa.

D’acord amb la classificació del gènere humà ideada per l’historiador italià Marco Cipolla, els responsables del ministeri i de la confederació hidrogràfica han sigut «malvats» perquè han perjudicat la ciutadania i es beneficien de les malifetes, materialment o psicològica. I, per la seua banda, els responsables de la Direcció General de Patrimoni foren «estúpids» perquè en autoritzar la infàmia causaren un dany sense guanyar res.

Els autors, que tenen noms i cognoms, no demanaran mai perdó. Així i tot, tal petició en boca de polítics sol ser un acte vacu. És menester, doncs, que els culpables reparen la destrossa i s’infligisquen una penitència. Seria preferible que se sotmeteren a treballs voluntaris per a la comunitat durant una bona temporada. No cal que caminen descalços darrere de les andes del Crist de la Bona Mort en la processó de Bellús o contribuïsquen al procés de canonització de la Beata Agnés de Benigànim, però estaria ben vist.

Tal actitud —demanar perdó, reparar la destrossa, respectar la llengua, i suportar una penitència— coronaria aquesta història. Mentrestant, els responsables de la destrossa i del rètol no seran benvinguts per aquest territori.