La Creueta

Els himnes i les cançons religioses tenien com a objectiu el control de la moral pública i la presència constant de l’Església en la vida quotidiana. En el Nacionalcatolicismo, l’estat i l’altar eren indissociables.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Els únics quaderns escolars que conserve de la meua època escolar corresponen a un any: comencen a finals del curs 1959-60 i acaben els primers dies del juliol del curs 1960-61. Es veu que en aquell moment encara no hi havia calendaris escolars que dictaren el començament i l’acabament del curs. Imagine que, com de tot, ens n’assabentàvem pels bans que feia l’agutzil pels cantons del poble, cridant l’atenció amb la corneta. Pobre home, no sé com no acabava afònic! La megafonia encara no havia aplegat.

Jo tenia entre huit i nou anys; encara no n’havia fet deu. Vaig acabar el curs 1960-61 al grup escolar d’Isabel la Catòlica amb el mestre don Paco Durá (de Cerdà), que a l’altre curs ja estava destinat al seu poble. Els dos últims cursos de primària els vaig fer al grup escolar del carrer de la Font Nova (llavors del conde Torrefiel) amb don Felipe Cano de mestre.

En la nova escola vaig fer amics nous, tot i que ja els coneixia: un poble sempre és un poble encara que canvies de barriada. De la primera escola, dos amics meus van fer batxillerat: l’un a Xàtiva i l’altre a Albaida, que el curs 1963-64 estrenà institut. De la segona escola, si no recorde malament, dos xiquets van anar a Xàtiva, i un a Albaida, mentre que a Vicent el Platero i a mi ens van enviar a Montcada. Sempre he dit, i ho torne a repetir, que a mi em va eixir la grossa, perquè el seminari de Montcada vivia l’època de més esplendor de la seua història: la dècada dels anys seixanta, amb uns educadors i un professorat que no tenien res a envejar a una public school anglesa.

Quant a les xiquetes que van fer batxillerat només en recorde un parell, però segur que n’hi havia més. Els pares i mares amb més recursos enviaven els fills (sobretot filles) a centres privats religiosos de la capital.

Hui recordaré els himnes i cançons d’aquella època. Cada cantoral responia a una ubicació concreta: o era l’Organización Juvenil Española (OJE) o era la parròquia. Si cantaves “… prietas las filas, recias marciales” et situaves a l’instant. Si entonaves “Cantemos al amor de los amores”, sabies que estaves rodejat de dones amb vel negre. Si senties “Doce cascabeles lleva mi caballo por la carretera”, això volia dir que el cine Macetero havia obert les portes i era l’estiu.

Els himnes i les cançons ens situaven i sabíem perfectament on érem. Parèntesi: no sé els xiquets i adolescents d’ara com s’ubiquen amb els ritmes de rap, hip-hop i reggaeton; eixa és una, i l’altra, com ho recordarà aquesta generació en el futur? A mi la majoria de les cançons actuals em sonen totes igual: xic, xic i xic, xic i xic.

Quan vaig conéixer The Beatles, els vaig fer els meus preferits i n’esperava amb deliri les cançons noves en single encara que no tinguera tocadiscos: amb la ràdio en tenia prou. D’altra banda, preferia Los Brincos a El Dúo Dinámico. I encara m’agraden eixes cançons. Els Beatles actualment són clàssics i moderns alhora.

A l’església local, en la segona meitat dels anys seixanta, m’estimava més les melodies de Lucien Deiss i de Miguel Manzano que qualsevol altra que apareguera en el Cancionero diocesano recopilat per Josep Climent Barber a finals dels cinquanta (Alabad al Señor, Cerca de Ti, Hogar de las almas, Oh buen Jesús, Venid y vamos todos, etc.). Moltes cançons eren en llatí i tothom cantava sense complexos, sense saber declinar el rosa-rosae.

D’entre els himnes polítics de l’època recorde sobretot el Cara al sol. Una vesprada de gener de 1961 vam copiar la lletra que el mestre havia escrit a la pissarra; supose que ho férem perquè l’havíem de cantar cada dia abans de començar la jornada escolar, formats en files de tres mentre s’hissava la bandera d’Espanya. Cada dia la mateixa cerimònia. Imagine que les xiques devien fer exactament el mateix en el pati que tenien, al qual els xics no podíem accedir perquè un mur separava tots dos patis. Era impensable que en l’escola franquista els xics i les xiques feren cap activitat conjunta. (Les aules de l’institut d’Albaida ja eren mixtes a finals dels seixanta, però no sabria dir a partir de quan).

El Cara al Sol, l’himne de la Falange, seguia tancant emissions de ràdio i actes oficials a finals dels cinquanta. L’objectiu era recordar i perpetuar la memòria del “sacrifici” de la guerra.

Una altra vesprada d’aquell gener tocà copiar la Marcha de Oriamendi, himne dels requetés (Dios, Patria, Rey): “Por Dios, por la Patria y el Rey lucharon nuestros padres, Por Dios, por la Patria y el Rey lucharemps nosotros también…”.

No recorde que ningú es rebel·lara contra aquell adoctrinament encobert. I no ho recorde, senzillament, perquè no ho feia ningú. Tothom ho tenia assumit: Franco era el salvador i el pare de la pàtria. Així ens ho havien ensenyat de xicotets. I els rojos, els dolents.

Les cançons del Frente de Juventudes eren moltes; les que em roden pel cap no sé bé si eren d’eixe organisme o d’algun altre. Recorde sobretot Montañas nevadas, però n’hi havia moltes més.

Tot i que per a formar part de la Falange Juvenil havies de tindre, crec, onze anys, l’escola ja alliçonava abans d’eixa edat sobre la filosofia falangista i els campaments de la OJE. I s’hi reforçaven els conceptes de la doctrina falangista.

Les lliçons i les explicacions eren curtes i clares perquè es quedaren ben gravades en els cervells dels xiquets i xiquetes. Ho puc veure en la lliçó del 3 de febrer de 1961 de vesprada: “España, Una, Grande y Libre”. Encara ressonen en el meu cap aquelles aclamacions quan el dirigent de torn cridava “España!” i tots responíem “Una””, i de nou “España!” i tots cridàvem “Grande!!” i, finalment, “Espanya!”, i la resta “Libre!!!”. Cada resposta la cridàvem més fort, i a continuació alenàvem per l’esforç.

Segur que hi ha estudis i tesis doctorals que han revisitat eixos moments de la nostra història. Personalment, em va agradar molt el llibre, molt ben documentat, Presentes, de Paco Cerdá (del Genovés), llegit a finals del 2024.

En aquelles classes de formació política no faltaven mai les lliçons commemoratives com ara el “Día del estudiante caído”, etc.

A finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, Espanya vivia el que s’ha anomenat Nacionalcatolicismo en la màxima expressió, però també l’inici d’una certa apertura econòmica (Pla d’Estabilització de 1959) que va portar els primers televisors i l’expansió de la ràdio.

La música que sonava en aquella època tenia objectius molt clars: la legitimació del règim, el control moral a través de la religió i, a poc a poc, l’evasió sentimental per a canalitzar les aspiracions de consum de la nova classe mitjana.

Mitjançant himnes polítics i patriòtics es contribuïa al manteniment del “espíritu de la victoria” i la cohesió ideològica al voltant del Movimiento Nacional.

Els himnes i les cançons religioses tenien com a objectiu el control de la moral pública i la presència constant de l’Església en la vida quotidiana. En el Nacionalcatolicismo, l’estat i l’altar eren indissociables. L’himne Cantemos al Amor de los Amores es cantava en totes les processons del Corpus Christi a tot Espanya.

Quant a la cançó popular, a finals dels cinquanta encara era molt castissa i folklòrica, amb cantants com Juanita Reina, Lola Flores, Paquita Rico, Antonio Molina i cançons com Lola la Piconera, Francisco Alegre, Adiós a España o Soy minero.

Les cançons d’Antonio Molina unien la gran massa de població que havia emigrat del camp a la ciutat o a l’estranger. L’objectiu era la nostàlgia controlada i l’exaltació del sacrifici i  treball dur.

Al principi dels anys seixanta es produeix la modernització i la invitació al consumisme. El Dúo Dinámico amb Quince años tiene mi amor (1960) i Conchita Bautista amb Estando contigo (Eurovisió 1961) són la nova cara del país. Espanya intentava, com podia, entrar en la modernitat europea a través de la ràdio i la televisió. Les noves generacions ja no miraven la guerra, sinó el consum i l’oci. Qui no recorda La Yenka d’aquells anys? L’objectiu era purament econòmic: promocionar el turisme i transmetre una imatge de felicitat i pau social.