La Creueta

Es pot comprovar, doncs, que l’herbívor en qüestió és una variable mutable perquè allò que és essencial per tal d’assegurar el comboi és el producte brut de la seua digestió.

Per Pere Brincs

M’han comentat que els darrers estius, a les festes dels pobles, fa furor un nou divertiment conegut per diversos apel·latius. A saber: la cagà de la burra, la cagà de la vaca o la cagà de qualsevol altre herbívor que es pree de tindre uns excrements prou compactes i consonants amb la força de la gravetat. Es pot comprovar, doncs, que l’herbívor en qüestió és una variable mutable perquè allò que és essencial per tal d’assegurar el comboi és el producte brut de la seua digestió.

Podríem aprofundir en les diferents consistències de la defecació dels herbívors, si són remugants, si no, o si tenen la forma de les olives del cuquello; més que res perquè caldria evitar possibles disputes sorgides si, en caure el fem, ocupara més d’una casella, contrarietat que podria dur a un debat interminable en detriment de la festa. Però no és qüestió d’endinsar-se massa en detalls certament escatològics que poden ferir la sensibilitat del lector, en cas que n’hi haja -de lectors, dic. Així i tot, tampoc vull que ningú pense que sent un rebuig excessiu envers aquesta meritòria substància. De fet, com declamava Vicent A. Estellés al seu Coral Romput, jo també considere nobilíssima l’olor del fem i dels estables, cosa que de vegades -ho reconec- pense que és per a fer-s’ho mirar.

Realment, em va sorprendre la vehemència amb què la persona que m’ho contava em revelava les bonances recaptatòries per a la comissió de festes a la qual pertanyia. A priori, el muntatge no sembla gaire complicat i es resumeix a acotar un carrer i dibuixar sobre l’asfalt una quadrícula d’idèntiques caselles numerades. Adjacent, una barra a fi d’abeurar els assedegats apostadors. I l’últim pas, tancar dins d’aquella mena de tauler d’escacs un ruc, per exemple. Seguidament, s’ha d’atendre el resignat deambular de l’animal fins que deixe anar alguna bonyiga, també resignada, sobre una de les caselles numerades. Aleshores, si s’ha pronosticat amb encert sobre quin quadrat farà blanc, el premi -diuen- és suculent.

Sobre no haver-ho vist mai, puc imaginar el guirigall dels assistents, la cridòria, les mosques satel·litàries, les mans premudes agafant les baranes perimetrals, la suor freda d’algun ludòpata d’incògnit i, fins i tot, els resos xiuxiuejats a barra catxa i amb els ulls tancats d’algú a qui la sort podria treure d’un compromís.

Curiosament, malgrat la calor estival, ho solc concebre com una escena on la gentada va abillada amb togues romanes de diversos colors, amb garlandes de flors penjades al coll i corones de llorer, amb un efluvi de vinatxa agra amerant l’ambient. No sé per què se’m representa així la cosa. És clar que tampoc sent tanta curiositat com per haver de fer les pertinents comprovacions in situ i, per tant, a partir d’ací tot són conjectures. El que sí que sembla cert és que, de la postguerra ençà, mai com ara el fem havia no sigut tan preuat. En aquells temps els xiquets recorrien els carrers amb un cabasset disputant-se les bonyigues fortuïtes amb què es topaven, si més no, per a femar l’hortet familiar.

A més, em comentaven, que hi ha un seguit de rigoroses normes que preveuen fins i tot l’estrenyiment crònic o ocasional del ruc, o la vaca, i aleshores, es fan servir complexos algoritmes en forma de rifa que permeten triar els guanyadors amb tota garantia, si es presenta una escassetat de matèria orgànica. És, poc dalt o baix, així. Segurament, amb una mica més de rigor científic i ètic, que jo he hagut de simplificar per a contar només l’anècdota i obviar els detalls com és, per altra banda, natural en el meu fer.

En resum, la people està desvanida amb aquestes novetats lúdiques i, en conseqüència, no hi ha res a objectar per molt romà que a mi em parega. I torne a dir que no sé ben bé la raó d’aquesta dèria pagana que m’ha sobrevingut en sentir parlar de la festa en qüestió; potser, és una altra cosa que m’hauria de fer mirar.