La Creueta

Quadern escolar de Bartolomé Sanz (1961)

Mai, de cap de manera, havíem sentit pronunciar la paraula “democràcia” ni sabíem com lletrejar-la. Ni la paraula “dictadura”, perquè ningú s’atrevia a dir que vivíem en dictadura

Per Bartolomé Sanz Albiñana

A primers d’enguany, una néta meua de huit anys em va demanar que li parlara de la Guerra d’Espanya, ja que la mestra els havia manat eixe deure. Em vaig rascar el cap un poc estranyat, i de sobte em vaig veure volant en el temps a la meua edat escolar al grup d’Isabel la Catòlica del meu poble, l’Olleria.

A l’edat de la meua néta jo em barallava amb les taules de multiplicar i els temps verbals, i segur que al meu mestre no li va passar pel cap que anàrem als nostres avis —en la meua època eren els pares qui havien anat a la guerra— perquè ens contaren alguna batalleta. Bé, vaig fer el que vaig poder i vaig recordar què feia a l’escola quan es tractava aquell assumpte: no massa, tot s’ha de dir.

En els meus quaderns escolars dels anys 1959 al 1961 només apareixen dues referències a la Guerra d’Espanya. Una de finals del curs 1959-60 i l’altra del 28 d’abril de 1961. El meu mestre era don Paco Durá, de Cerdà. En el primer cas se’ns parlava de “la defensa que sesenta falangista hicieron de la posición de San Simón en la sierra de Alcubierre, las hazañas del aviador García Morato y la gesta de los marinos del Baleares”. En el segon, de la situació en què deien que es trobava Espanya abans de l’Alzamiento Nacional: vagues, assassinats i atemptats quasi cada dia. Ens deien que l’Església catòlica i els seus ministres eren perseguits sense descans. A la xiqueta li vaig haver d’aclaria que eixos “ministres” eren els rectors de les parròquies.

Un dia altre dia, tornant d’escola cap a casa a Alcoi, quan travessàvem el pont de l’alcalde Rafael Terol Aznar, li vaig assenyalar un monument que hi ha al jardinet del carrer de la Font de Serelles dedicat a la figura i obra de mossén Cirilo Tormo. Li vaig explicar que la vestidura llarga fins als talons que portava l’home es deia sotana, i que el monument el va patrocinar el Rotary Club Alcoi amb aportacions dels veïns del poble. També li vaig precisar que l’home, representat amb dos xiquets, era un ministre de l’església, és a dir, un rector, nascut a Atzeneta d’Albaida, el poble de la seua àvia Conxa. I li vaig contar que un any abans que començara la guerra, de molt jove, l’havien enviat de rector a Millena i Benillup, però que en començar l’enfrontament bèl·lic se’n va tornar a Atzeneta a refugiar-se.

Encara com que no se’m va ocórrer de contar-li res del colp d’estat i tot això a la pobra xiqueta: no hauria pogut pegar un ull en tota la nit. Ni sé si hauria entés gran cosa: jo a la seua edat devia entendre menys encara.

Tornem al que em van ensenyar a mi a nou o deu anys sobre la guerra. Ens deien que José Antonio va fundar la Falange per a salvar Espanya del comunisme i que Franco va preparar el Glorioso Alzamiento Nacional.

Explicades eixes qüestions vint anys després d’acabada la guerra, als xiquets com jo tot allò ens sonava a les batalletes que llegíem en els còmics d’Hazañas Bélicas, i el comunisme ens l’imaginàvem com un monstre negre pelat i molt roín al que calia atacar amb tota mena d’armes.

Jo crec que els infants d’ara ho tenen molt més clar que nosaltres: de la Guerra de les Galàxies han passat a imatges ben reals i dures sobre els efectes de les guerres, amb imatges diàries dels conflictes entre Rússia i Ucraïna i d’Israel contra Palestina. La paraula “guerra” la tenen molt més interioritzada que no la teníem nosaltres. Jo també recorde la guerra del Vietnam quan era menut, amb imatges en blanc i negre de la televisió molt més vives que les que puguen veure els xiquets d’ara, i no les he oblidades.

De tant en tant senties en un bar comentaris que si en tal se n’havia passat al bàndol franquista durant aquella guerra, o que si Negrín s’havia emportat l’or d’Espanya a Rússia. Poc més.

No crec que cap xiquet tinguera clar allò del Movimiento Nacional, però a poc a poc, a còpia de matxucar-nos amb pindoletes didàctiques ho vam arribar a entendre; això sí, quan ja érem més grans. A l’enciclopèdia Álvarez, el segon grau passava al tercer amb el mateix biaix, silencis seleccionats i exaltacions personalistes i patriòtiques. Així, entre problemes, dictats i aprenentatge d’un vocabulari que ens resultava alié s’hi incloïen els missatges polítics: “Para sacar a España del desastroso estado en que se encontraba e impulsarla hacia arriba, hacia su grandeza, se inició un potente Movimiento Nacional cuyas metas son: conseguir la unidad de los españoles y revivir en ellos los grandes ideales de la época imperial. Colaboraremos con el Caudillo y su gobierno paar que el Movimiento  pueda lograr plenamente sus propósitos” (Apunt ewscolar del 5 de maig de 1961).

En el Tercer Grado de l’enciclopèdia Álvarez les lliçons d’història començaven en la Prehistòria i acabaven amb la dictadura del general Primo de Rivera, la Segona República, José Calvo Sotelo, el Alzamiento Nacional, etapes principals de la que deien Guerra de la Liberación, fets notables de la guerra, Luís Moscardó (nom que associava inevitablement amb un personatge local amb el mateix cognom i de qui em preguntava si eren parents), l’estat  espanyol i la seua obra, i Falange Espanyola (pp. 494-499). Mirant tot això amb una distància de seixanta-tres anys, he de reconéixer que el format d’aquella enciclopèdia no estava malament del tot, si tenim en compte que era “intuitiva, sintética y práctica”; i dic que no estava malament perquè no recorde que en batxillerat i PREU se’ns diguera una sola paraula de la Guerra d’Espanya. Ja a la facultat, a València, ni pensar-ho ni somiar-ho que se’ns diguera absolutament res d’aquella guerra. Segurament els que estudiaven històries en sabien alguna cosa.

De tota manera, cada vegada que ara em cau eixa enciclopèdia a les mans per altres motius m’adone de com  d’ignorant sóc, sobretot quan em submergisc en el mar dels números, el meu trauma de tota la vida.

A deu anys ningú no es va prendre la molèstia d’explicar-nos que hi va haver dos blocs principals polaritzats després d’unes eleccions democràtiques el 1936, i que hi havia un govern legítimament constituït eixit d’eixes eleccions. De tota manera, no hauríem entés absolutament res de tot això d’eleccions democràtiques, de govern legítimament constituït, etc.

Mai, de cap de manera, havíem sentit pronunciar la paraula “democràcia” ni sabíem com lletrejar-la. Ni la paraula “dictadura”, perquè ningú s’atrevia a dir que vivíem en dictadura. Tota aquella forma de vida es disfressava i embolicava subtilment amb un terme per a parlar-ne: el règim. En alguns llocs recorde que els jerarques locals es vestien amb guerreres blanques com xiquets de primera comunió, però més grans i amb poca cara de devoció.

Entre el 1963 i el 1969, mentre feia el batxiller, no vaig sentir cap referència a la Guerra Civil, ni que fóra una croada per a alliberar-nos del comunisme i dels rojos malignes. Tampoc vaig sentir cap paraula que exalçara el paper de l’Església com a guiadora del destí d’Espanya. Mai, insistisc.

Tots, sense saber-ho, estàvem militaritzats des de menuts (“cubrirse en filas de tres”) i molt instruïts en el cantoral del règim o els seus símbols: el Cara al Sol, el “yugo y las flechas”, el “prietas las filas”, les àguiles, “montañas nevadas, banderas al viento, yo tenia un camarada”, braços alçats, OJE o Frente de Juventudes (per a mi eren la mateixa cosa) a la plaça de la Vila del poble. OJE per als xiquets i Sección Femenina per a les xiquetes.

De menut no em va dir ningú que al pare de X “el mataren els rojos”, o que al marit de Z “l’afusellaren els nacionals”. Un dia mon pare, quan jo ja era molt fadrí, em va assenyalar el racó del port de l’Olleria on es va afusellar gent de dretes després de fer-los el paseíllo. [Ja a la mili, la paraula paseíllo feia referència al dia de vacunes i evocava matança i sang, com una vesprada a la plaça de bous. Les paraules sempre m’han perseguit].

A la xiqueta li vaig contar que durant la guerra als capellans i monges els van obligar a vestir-se de civils, és a dir, de normal. A mossén Cirilo, a l’amagatall d’Atzeneta, li van aconsellar que es presentara al centre de reclutes i instrucció militar d’Albaida on va passar desapercebut entre dos o tres mil reclutes i, una vegada feta la instrucció corresponent, el van destinar a La Roda. Però tot això és una altra història. En aquell temps, segons m’explicaven, si trobaven a ta casa un crucifix, un rosari, estampetes o medalletes, imatges de sants, etc. et podia costar la mort. Es van acabar les misses i la impartició dels altres sagraments. Als morts se’ls soterrava sense rituals cristians: ni ciris, ni creus, ni oracions, ni l’acostumat càntic del Requiem aeternam dona eis, Domine, et lux perpetua luceat eis.

Totes eixes històries em resultaven molt confuses. Ma mare, si em contava relats de la guerra, concloïa: “Tot això va passar. No ho oblides”. Qui segur que no ho va oblidar va ser ella, que aleshores també tenia huit anys. Sa mare, la meua àvia Teresa, en quedar-se viuda del segon home —el meu avi Francisco,  † 1932—, es va quedar sola amb tres xiquetes, la més xicoteta de les quals era ma mare. Per mediació de l’aleshores rector del poble la van portar al col·legi d’orfes de Sant Vicent Ferrer, a València. Llavors la façana d’eixe col·legi donava als carrers de Lauria i Colón. El col·legi, ara, és a Sant Antoni de Benaixeve.

Mon pare, traumatitzat com la majoria de pares de la meua època, a penes em va parlar de tot allò. Només recorde que em repetia: “Després d’anar a la guerra, encara vaig haver d’anar a la mili: la instrucció de reclutes a Manuel, i la resta a Salamanca”. Mon pare, nascut a primeries del 1919, va anar a la guerra, sí; així que no entenc molt bé com es diu que la “quinta del biberó” és la quinta de 1941, és a dir, dels nascuts el 1920: no crec que mon pare em contara batalletes d’Hazañas Bélicas; si algú ho té clar, que m’ho aclarisca.

En resum, als xiquets de la meua època, vint anys després d’acabada la guerra, se’ns instruïa en valors com el patriotisme i l’espíritu nacional, que era com voler dir-nos que don Pelayo, el Cid i el Reis Catòlics eren veïns nostres del barri. Res del segle XVIII ni del XIX. Els personatges esmentats, a més dels models de Teresa de Jesús, Agustina d’Aragó, el cardenal Cisneros, Hernán Cortés o Pizarro, Felipe II i Ignasi de Loiola tenien el perfil que calia fer calar en la societat espanyola a base d’insistència.