La Creueta

Carro de combat AMX-30. Fotografia: arxiu personal Bartolomé Sanz (1977)

La mili era un cosmos estrany. Podies trobar-te gent que no sabia llegir ni escriure i, una nit freda, en una patrulla, topaves amb algú que havia llegit Gramsci i et calfava el cap i el cos amb idees del filòsof italià

Per Bartolomé Sanz Albiñana

La unitat militar on vaig fer la mili estava al barri de Campamento, a l’oest de Madrid. Era difícil de perdre’s: Wad-Ras, 55 a la carretera d’Extremadura, número 55. El nom del barri el delatava: casernes militars a banda i banda de la carretera, la més emblemàtica de les quals era la caserna Alfonso XIII. Tot aquell complex era un indret gris i gens procliu a la poesia, fins i tot els dies assolellats. No em va passar mai pel cap d’anar un metre més enllà del meu regiment i endinsar-me en aquell espai inhòspit i ignot, que em semblava infinit.

També hi havia destacaments cuirassats en altres parts de Madrid, com El Goloso, Saboya, etc., però no vaig posar mai els peus en cap d’eixos llocs, no fóra cas que em confongueren amb un espia i acabara a la garjola.

La mili era un cosmos estrany. Podies trobar-te gent que no sabia llegir ni escriure i, una nit freda, en una patrulla, topaves amb algú que havia llegit Gramsci i et calfava el cap i el cos amb idees del filòsof italià: calia fer canvis profunds en la societat; abans de conquerir el poder polític calia aconseguir el poder cultural, etc. Jo em rascava el cap, arrupia un ull, i em deia a mi mateix: “Doncs, ho tenim clar ara i ací!”, pensant en la situació d’aquell país on encara no s’havien fet les primeres eleccions democràtiques des de la Segona República.

A vegades, mentre revisava algun carro o arregussava o netejava els maleters d’uns altres, em venien al cap aquells pensaments i recordava els moviments i les corregudes estudiantils al passeig al Mar l’últim curs a la facultat de Filosofia i Lletres, el curs quan es va morir Franco. Sort que tenia algun moment per a elucubrar (mai millor dit) i estalviar-me faenes prosaiques com les d’obrer, pintor o  jardiner.

Com que em tocava participar en la primera desfilada de la nova democràcia davant del rei (tot un honor, deien), estava rebaixat dels serveis manuals com els que he mencionat. Lamentablement, a la companyia no podia fugir dels servicis d’armes perquè si els que havíem de desfilar no en féiem, als altres els tocava d’empalmar-ne un rere altre; eixa era la precarietat d’aquell regiment on ja feia uns mesos que estava.

La situació era tan desesperant que hi havia qui s’estava tres i quatre dies seguits de reforç, cosa prohibida, però a veure qui era el valent que protestava: veníem d’una llarga època de repressió, de tindre la boca tancada i de mossegar-se la llengua. Per sort, respectaven no repetir guàrdia si no havien passat vint-i-quatre hores.

A primeries de maig jo ja estava fart de confiar que Pepito Ballester, el meu suposat benefactor, em traguera de l’infern de Wad-Ras 55. Li havia dit no sé quantes vegades ja on parava el meu regiment i qui eren els meus caps invisibles (el coronel Vallespín i el tinent coronel Planas Corsini), i no era cosa d’estar tocant-li per telèfon cada dos dies amb la faena que tenia ell d’anar de cacera amb els seus gossos dia sí dia no.

Els sergents continuaven tractant-nos com una subespècie, quan en realitat eren ells qui pertanyien a una subraça dins de la jerarquia burocratitzada de l’exèrcit.

En aquella mili no em podia guanyar una pesseta fora de la caserna en res. Podies obtenir un “pase de estudios” per a rebre classes del que fóra, però no fer-ne.

Un sergent –el sergent Cubata– que  sempre anava bufat com un cep, em va trobar un diumenge fent fotos amb la meua Kodak Instamatic. Me la va agafar i sense dir-me ni parauleta la va obrir i em va velar el rodet amb les instantànies que tenia per al record. El so fdp, borratxo i cabró!

També em va tocar fer un examen teòric dels carros, de noms i cognoms dels oficials, ordenances, i tots aquests romanços. No en va eixir gaire bé: entre les teòriques dels carros i el curs de caporals això no s’acaba mi. De totes maneres, la veritat és que la gent no s’ho prenia massa fort. Hi havia qui reconeixia amb el cor en la mà: “Mientras hago el curso de cabos por las tardes me libro de engrasar las cadenas i sacar lustre a los carros”.

La gent sempre anava curta de diners, i jo a vegades havia de recórrer a préstecs quan no n’anava sobrat. Però no em feia gens de gràcia que se’ls gastaren bevent a la cantina.

Vam haver d’assajar per a la desfilada a l’estació militar de Campamento. Preferia això, l’assaig, mil vegades més que no haver de picar en terreny dur com hem fet altres vegades tres hores seguides. Ens van eixir durícies i encara vam haver de reblanir el terreny per a poder avançar un poc. I per a acabar el dia, patrulla. I diuen que a la mili no es fa res!

Resultats de l’últim examen fet. Les preguntes eren 1) Si el sector graduado del periscopio marca una cifra mayor o menor de cero estando en horizontal, ¿cómo se puede corregir? 2) Describe el pupitre del periscopio IR OB 17 A. 3) Armamento y munición del carro AMX-30. 4) Nombre de los oficiales de compañía. 5) Artículo 21 del soldado.

Pel que fa a la pregunta 4), al capità li deien Jesús García Muñoz, un home íntegre i amb principis, tenia la carrera de periodisme i se li notava eixa pinzellada addicional a la formació militar. Només per haver-lo conegut recorde amb estima el meu pas per la companyia número 2 de carros de Wad-Ras 55; a més jo era el tirador del carro que el comandava i, vulgues que no, va nàixer una complicitat entre els dos. Ell em va fer oeganitzar la biblioteca de la companyia, encara que els coste de creure: i és clar que la vaig muntar. El tinent era Luís San Roma Pueyo, un paraca perdonavides que venia de la base aèria de Cuatro Vientos. L’alferes de complement era Ignacio de Luxan Meléndez; i per si no tenia prou faena, em va manar traduir el manual dels carros que venia en anglés. Ho vaig fer, i quan creia que el comandant em donaria un permís extraordinari pel treball, em vaig haver de conformar amb un cendrer amb la llegenda “Wad-Ras 55”, per si en algun moment de la vida oblidava on havia fet la mili. Ah, vaig traure la nota més alta de la companyia: un 8’5. De poc em servia fer mèrits, ja que la meua vida no millorava gens.

La mili era un animal viu, sempre cuejant. El 5 de maig de 1977, l’oficial de guàrdia, el brigada Aparicio, va decidir unilateralment que les patrulles serien de quatre hores i mitja “y no se hable más”. Així que m’havia de  posar a patrullar a les dues de la matinada i no gitar-me ja. Per a fer-ho més entretingut havíem de fer cada hora del servici en llocs diferents, i donar novetat al final de cadascuna. L’objectiu, crec, era que no poguérem tancar els ulls en tota la nit. Després de tanta explicació, per sort aquella nit feia molt de fred i plovia i vam estalviar-nos patrullar, però no de donar-li novetats cada hora, encara que fóra dir-li: “Sin novedad, mi brigada; continua lloviendo”. Això era la mili: fer el paperot ara i adés.

Ara, hui, he desfilat durant tot el matí. A les 11.30 h ens hem fet l’entrepà, i la cervesa debades aquesta vegada. En tornar de la desfilada el caporal furrier m’ha posat de cuartelero, i ací vaig pegant cabotades en una taula de la son que tinc. Poc m’ha durat la tranquil·litat, que m’han cridat a fer un exercici de tir de sis dispars amb el genoll en terra. He tret vint punts, poca cosa. En tornar a la companyia m’han fet unes preguntes sobre el subfusell i he fet el ridícul perquè no he sabut respondre gaire bé. Sóc un home pacifista de pensament i no em sent gens atret pels carros de combat ni les armes. El més aficionat a les armes de la família era el meu padrí Pep de Tomeu, molt bo al tir al plat i al tir de colom; però a mi  tot això no m’ha dit mai res.

Passava el temps, i jo continuava lliurat a la missió lexicogràfica, amb l’orella ben oberta per a recollir pepites d’or de l’argot casernari: “desvirgar”, “capar”, “olla”, “gorra de chocho”, etc. “Desvirgar”, per exemple, feia referència a un entreteniment dels soldats veterans que consistia a trencar el plàstic de l’interior de la gorra. El camp semàntic dels veterans i dels novells donaria per a una tesi doctoral. Segur que algú la deu haver escrita ja; algú dels qui van fer la mili, és clar.

+ A la mili encara, sota el fantasma de Franco