La Creueta

L’analfabet contemporani, paradoxalment, ha estat modelat, entre més coses, per les capritxoses lleis d’educació, per la falsa inclusió social i per l’apologia de la mediocritat en qualsevol àmbit

Per Pere Brincs

Si ja em resultava dubtós el Bo Cultural Jove que s’inventaren per a seduir els que compleixen díhuit anys, ara, a l’altra banda de la trinxera política i en clau provinciana, s’ha presentat la possibilitat de desgravar en la renda d’enguany aportant la factura del gimnàs, de l’entrenador personal o del monitor de zumba, proposta igualment sospitosa. M’ho comentava una coneguda que ja s’havia tret els comptes i reconeixia, desvanida, que podria recuperar fins a 150 euros. Davant de la seua alegria, vaig haver de dissimular; en part, perquè no sóc gens amant de l’exercici físic, i el poc que faig me’l prenc com un xarop amargant. Però sobretot, vaig haver de fer-me el desentés i contindre’m per no amollar un exabrupte que fregara la mala educació. Cal ser moniato -en el millor dels casos- per a creure que aquest tipus de propostes ajuden algú que no siga la grollera popularitat del fals samarità que ho planeja. Però, en fi, es veu que això de creure que et regalen alguna cosa pel morro està gravat al nostre sotraguejat inconscient col·lectiu. Aleshores, com els penitents, es clava el genoll a terra, s’abaixa el cap i s’allarga la palma de la mà a vore què cau.

I la pregunta immediata és: si en demanes deu i en tornes un, on estan els nou restants? Els crèduls -o més aïna, els ingenus- asseguren que s’inverteixen en el “bé comú”. I per fer aquesta insinuació més d’un em titlarà –no sense raó– d’ignorant, de profà en l’art de la macroeconomia i la microeconomia. Però els comptes a mi no m’ixen.

I, parlant d’una altra cosa, però que també està relacionada amb allò que comentàvem al principi, discutia no fa massa sobre el concepte d’analfabet. El meu interlocutor s’esforçava a fer-me veure que hui en dia no n’hi ha, d’analfabets. Fonamentava la seua tesi emprant la primera accepció que identifica l’analfabet com la persona que no sap llegir ni escriure i, d’aquesta mena –afirmava–, a hores d’ara difícilment se’n poden trobar. Doncs, pot ser, però jo sóc del pensament que l’analfabetisme igual que qualsevol altra condició humana ha evolucionat i l’analfabet actual és aquell que, tot i tindre rudiments de lectoescriptura, no la practica i, per tant, en molts casos, està convençut que sap allò que no sap.

És cert que aquest nou estat implica un grau de superació d’aquell primitiu analfabetisme de solemnitat que era consubstancial a la desnutrició i la falta d’higiene. L’analfabet contemporani, paradoxalment, ha estat modelat, entre més coses, per les capritxoses lleis d’educació, per la falsa inclusió social i per l’apologia de la mediocritat en qualsevol àmbit: públic i privat. Aleshores, aquell analfabet que abans se sentia inferior, apocat, ara ha inflat les veles i navega per una societat dissenyada a la seua mida, com la fàbrica de Willy Wonka ho estava per al golafre.

I afegisc tot això a la qüestió inicial de la renda com una prova més per a demostrar aquella tendència del Poder (en majúscula) per a obtindre un ramat dòcil, sense esperit crític, però necessitat d’almoina. I, aleshores, ja està enllestit el principal mecanisme de relació entre el poderós i el ciutadà que és el clientelisme, una relació pròxima al parasitisme. Certament, el clientelisme va ser inventat en l’any de la picor perquè els poderosos tingueren un còmode matalàs on assajar la seua perpetuació a canvi de micones, però amb el temps també ha anat evolucionant, si no en el fons en la forma.

En aquest punt, veig que aquestes idees són difícils de discutir i he aprés a no rebatre; em limite a observar-ho de lluny, tant com el meu tarannà excessivament polemista em permet. En el cas dels gimnasos –divague– és relativament fàcil d’evitar la discussió entretenint el pensament en l’arrel original de la paraula que prové del grec gymnos, nuesa, ja que era com solien competir els atletes. N’hi ha prou a recrear amb la imaginació els cànons de bellesa de les estàtues clàssiques: torsos musculosos i tendons tibants, en els homes; pits amanosos i malucs contrabalançats, en les dones. És clar que en aquells primers temps ja s’havia descobert la utilitat del pa i el circ per a acontentar la submisa clientela. I això que, aleshores, hi devia haver menys analfabets a pesar que no existien les escoles com a tal. Fóra com fóra, oli en un cresol per a fer creure que els burros volen.