La Creueta

És el gatxull que excreta la dreta valenciana, la de sempre i l’extrema, instal·lada al Palau de la Generalitat i encapçalada pel molt honorable

Per Enric Abad i Lluch

Després dels morts i desapareguts, de les cases enderrocades, dels negocis arruïnats, dels cotxes destrossats, dels bancals arrasats, de les carreteres i ferrocarrils inutilitzats, de tants béns i records grotescament llançats, la barrancada va deixar els carrers dels pobles inundats coberts d’una capa de fang apegalós que s’agarra com un dimoni a les soles, d’un sediment de llot untós que ho ha enviscat tot de marró, d’un solatge de tarquim llefiscós que comença a pudir. És el gatxull, per tot arreu, mires on mires. Un oceà de gatxull llardós que es resisteix a desaparèixer tot i la bravura dels voluntaris i tractoristes que s’entesten a retirar-lo, un llim caldós que s’esmuny entre les pales, les graneres i els raspalls, regalimant dels cabassos i els poals caramullats, xorrant pels rastells empastrats o reglotant en les andrones embossades. Un gatxull que fa esvarar una anciana en la vorera empastifada, que no deixa rodar la pilota a la xicalla que vol tornar a jugar, que frena els carrets de la gent que busca com omplir-los de queviures, que provoca bambolles als peus per tantes hores de katiuskes… Un gatxull que no salta i que ha deixat tot i tothom obscenament brut.

I per si no en teníem prou, la DANA maleïda ens va reballar als morros la consciència, de nou, que hi ha un altre gatxull, el qual ens fa arrupir el nas davant la pestilència que emana quasi un mes després del desastre. És un gatxull invisible, però que taca de valent, espès com els purins d’una porquera, que ho impregna tot d’un baf pudent i irrespirable i del qual el poble valencià sembla que no pot deixar de rebre sentor. És el gatxull que excreta la dreta valenciana, la de sempre i l’extrema, instal·lada al Palau de la Generalitat i encapçalada pel molt honorable. Perquè després que el govern es veiera completament desbordat (mai millor emprada l’expressió), durant la fangada que arribava per rambles i barrancs, demostrant una inoperància i una manca de sentit de la responsabilitat que fa feredat (era més important un dinar que coordinar l’emergència), el president va comparèixer divendres passat dia 15 per a deixar clar que el gatxull governamental s’adhereix tant o més que el que unta els carrers. D’esta manera, l’home es mantindrà a la poltrona agarrat com el visc, repartint esguits a tot déu en un intent que el fang s’asseque fins que faça crosta. No som l’única terra on s’escampa este tipus de gatxull, recordem aquell que va enviscar la costa gallega amb allò dels “…pequeños hilitos en forma de plastilina del Prestige…”, però haurem de reconèixer que ací som especialment propensos a haver de suportar tota la faquina que deixa el xafarís; mil, dos mil, tres mil…, pelotassos immobiliaris, metro de València, el jonqui dels diners, cas Gürtel…

Siga com siga, no en queda altra que, armats de paciència i dignitat, retirar a consciència el gatxull. El dels carrers i les cases a base de motxos, rascadors, lleixiu i l’aigua a pressió de les Kärcher. I el del govern valencià amb la demanda inapel·lable de dimissió, la pressió d’una protesta empedreïda en tots els àmbits possibles i, en última instància, exercitant la memòria quan dipositem la papereta a l’urna, l’única Kärcher que podem emprar amb certes garanties de rentar el gatxull que bruteja la Generalitat Valenciana i que el president no vol netejar.