La Creueta

La sensació de fred intern certament és una percepció constant de baixa temperatura i, això no obstant, compatible amb el fet de sentir la febre de la passió o la torridesa de la còlera quan es presenten tant una com l’altra.

Per Pere Brincs

El fred també s’aprén o s’hereta i, com la majoria de les coses que ens determinaran el caràcter, s’aprén durant la infantesa, bé siga per imitació, per imposició o, paradoxalment, com un efecte reactiu que es forja quan s’anhela el contrari d’allò que es rep. Aquesta condició no és un estat metafòric de l’ànima, una d’aquelles coses entre líriques i nostàlgiques del romanticisme, més aïna es tracta d’una sensació tèrmica real que acompanya l’autopercepció de la persona i que li condiciona la vida buscant punts de calor. És ben cert que el fred profund és sinèrgic amb l’oratge, però no en depén exclusivament, ja que s’ubica al medi intern de l’organisme, entre els intersticis de les cèl·lules i els òrgans i, en un sentit fisiològic, són els propioceptors, més que no els receptors externs de la pell, els que transmeten aquesta sensibilitat estranya de gebre interior.

Pel que fa al concurs de l’oratge, al final de la tardor i durant els mesos d’hivern és quan més se sent la gelor interna. Durant aquesta part de l’any, el fred es dramatitza en peus i mans permanentment glaçats, la punta del nas erta i el coll encongit entre els muscles. Tampoc és el cas que descrivia Dickens quan parlava del senyor Scrooge. En aquest sentit, l’usurer protagonista del conte era com un frigorífic capaç de generar un fred que transmetia a l’ambient del despatx, inclús durant l’estiu. No, no és aquesta gelor a què em referisc, en el sentit que el vell Ebenezer Scrooge posseïa una cruesa perceptible pels altres i sobre la qual “el fred i la calor externs exercien poca influència”.

La sensació de fred intern certament és una percepció constant de baixa temperatura i, això no obstant, compatible amb el fet de sentir la febre de la passió o la torridesa de la còlera quan es presenten tant una com l’altra. Però en el fons sempre queda un vestigi de fred incòmode, com una paret humida, com el corrent d’aire que es cola a través d’una finestra que no tanca com cal. Aquesta sensació és completament íntima i, per tant, irreconeixible si no hi ha una confessió expressa de l’interessat o una sensibilitat entrenada de l’observador.

Segurament, per a qui no ho pateix, les situacions a què pot donar lloc aquesta circumstància poden ser interpretades com un excés de fetilleria, fins i tot de malcriament, com si fóra la preferència o el rebuig a determinats aliments quan u no ha passat mai gana i s’ha criat amb la possibilitat de triar. I en aquest punt, potser seria adient de matisar que un individu amb fred intern no és necessàriament una persona fredolina, tal com se sol dir. I a l’inrevés tampoc: no tots els fredolins tenen la condició de glacialitat interna.

La hipòtesi que acabe d’exposar a empentes i rodolons l’he poguda confirmar amb la lectura del meu avi Josep Pla. Durant un temps vaig tindre una predilecció especial pels seus diaris. De vegades encara rellegisc El quadern gris, però per damunt de tot m’agraden els dietaris que escrivia sense cap mena d’intenció literària i on anava anotant els detalls més trivials del dia. Crec que alguns es degueren publicar amb una aprovació relativa de l’escriptor, perquè em fa l’efecte que arribà un moment en què l’editorial Destino li hagués imprés la llista de la compra en cas que n’hagués existit un mínim interés comercial.

Doncs la lectura reincident de l’avi Pla també ha contribuït a descobrir aquesta idea de fred interior; un fred que, en el seu cas, es va gestar a la casa natal ubicada al número quaranta-nou del carrer Nou de Palafrugell i que, més endavant, es refermaria durant els anys d’internat a Girona. El resultat fou una persona que va ser conscient del propi procés de refredament progressiu a mesura que envellia. Segurament, per a la majoria Pla era un home agre, desafinat i grosser a curta distància. Tenia, a parer meu, aquell malestar glacial clavat més endins del moll dels ossos i, així, va passar la vida, pràcticament gelat, impossibilitat per a moltes coses que a la resta dels mortals els estava permés. Tan sols, molt de tant en tant, podia eixir de l’anquilosament, d’aquella atrició paralitzant i veure el que l’envoltava amb una mirada amable: els arbres, les vinyes, la mar, el vent, sempre coses inanimades.

Fred, el fred: la diferència és molt més ampla que no la que dóna el simple i servil article; el primer t’acompanyarà qualsevol moment de la vida, el segon simplement és la conseqüència de la dansa de les masses d’aire quan s’ordenen a l’atmosfera. En aquest hivern glaçat, jo busque el ressol que degoteja en una vorera, per un racó de la replaça. Quan puc, solc seure en aquests llocs tebis i deixe que la llum em banye i m’escalfe, més que siga la superfície del cos, resignat com estic que la fredor interna siga indissoluble. Quina herència, la meua!