La Creueta

Document de lliurament de presos condemnats a mort als encarregats de l’execució. (archivocemocracia.ua.es)

Com vam explicar en l’article anterior, els antecedents eren fonamentals i decisius en els processos de commutació de penes imposades pel règim franquista acabada la guerra.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Franco, en el missatge pronunciat la vespra de Cap d’Any de 1939, ho va deixar ben clar:

“El imperativo de justicia impone no dejar sin sanción los horrendos asesinatos cometidos, cuyo número rebasa de cien mil, como sin corrección a quienes, sin ser ejecutores materiales, armaron los brazos e instigaron los crímenes, creándosenos así el deber de enfrentarnos con el problema de una elevada población penal, ligada con vínculos familiares a un gran sector de nuestra nación […]
Pero una cosa es la justicia y otra es la pasión, la justicia ha de ser serena y generosa. No debe  rebasar los límites que la corrección demanda y la ejemplaridad exige, y ésta es incompatible con la satisfacción en el castigo ajeno, con el rencor y el odio, con el encono hacia los vencidos, que si no la admite la caridad cristiana, lo repugna también un imperativo patriótico. […]
En este sentido os anuncio medidas que evitarán que la pasión o la envidia puedan ser motor que empuje a la justicia. […]
Ha habido enormes delincuencias, desviaciones punibles, pero ¿cuántos otros no fueron empujados a organizaciones y a partidos por una necesidad de trabajo o un humano anhelo de mejora?”

El seu criteri sobre la repressió quedà exposat en l’Ordre del 25 de gener que hem presentat i inclòs espigolat en la present sèrie d’articles “La memòria necessària”, on queda palesa la quantitat de faena que va representar per als tribunals militars; s’hi van establir els supòsits pels quals podia ser commutada una pena capital, i es van reduir quasi totes les penes imposades pels consells de guerra. A partir d’eixa ordre, la majoria dels condemnats a mort van veure commutades les penes.

Eixos tribunals solien demanar informació addicional, sol·licitada als ajuntaments dels municipis on haguera viscut el condemnat, a les parròquies locals, als caps falangistes de la localitat, etc.

Com vam explicar en l’article anterior, els antecedents eren fonamentals i decisius en els processos de commutació de penes imposades pel règim franquista acabada la guerra. No es tractava només d’antecedents penals, sinó d’una valoració política, social i moral del passat de l’individu d’acord amb els criteris del nou règim.

Commutar una pena equivalia a rebaixar la condemna (sovint, de pena de mort a presó), o a acurtar les penes més llargues. Les commutacions estaven subjectes a una anàlisi exhaustiva dels antecedents, que tenia en compte la ideologia política. Es consideraven “mals antecedents” l’adhesió a partits o sindicats de la República, ostentació de càrrecs públics durant eixe període, ser membre de la maçoneria, o simplement “fer una certa olor” de comunisme. Haver-se destacat en la rereguarda republicana també era objecte d’examen escrupolós.

S’entenien per “bons antecedents” tots aquells que estigueren en consonància amb les directrius del nou règim, sempre amb el suport de reports de la Guàrdia Civil, les autoritats locals o eclesiàstiques que acreditaren una adhesió clara als Principios del Movimiento Nacional. També es tenia en compte favorablement haver sigut indiferent políticament i no haver militat en cap partit. Per últim, calia combregar a ulls clucs amb la nova Espanya franquista i penedir-se totalment de qualsevol pecat venial que poguera qüestionar el nou ordre social.

En l’Ordre de 1940, pel que fa al grup VI, es proposava de commutar la pena de sis mesos i un dia per la de sis anys als condemnats per rebel·lió en els casos següents:

1. Els acusats que sense mals antecedents posseïren, sense llicència, una arma llarga ratllada.

2. Els que amb mals antecedents tingueren, sense llicència, una escopeta de caça o una arma curta.

3. Els presidents de comités de proveïments o similars l’actuació els quals no haguera causat dany a persones addictes al Movimiento Nacional.

4. Els presidents de comités d’indústria i Comerç, entitats encarregades dels transports i altres de similars de l’administració republicana, que no hagueren causat dany a la Causa Nacional o a addictes.

5. Els generals, caps i oficials professionals que, amb antecedents favorables, hagueren prestat llarg temps servici, no d’armes o burocràtics, o per molt poc temps serveis d’armes amb els republicans.

6. Els oficials no professionals de l’exèrcit republicà encarregats de serveis burocràtics, i no tingueren  mals antecedents.

7. Els que s’hagueren apoderat d’armes i hagueren constituït partides armades, hagueren fet guàrdia a les capitals i pobles els primers dies del Movimiento sense cometre excessos.

Tot açò ens fa entendre com, acabada la guerra, l’estament militar primer, i l’entramat burocràtic que sustentava el nou estat després, van haver de fer molta faena: la sofisticada classificació dels reclusos, la Causa General, informes de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, reports eclesiàstics, informes dels batallons disciplinaris on complien condemna els soldats treballadors, etc.

Als anys quaranta del segle passat, el vocabulari de la fam, de la misèria, de l’estretor, de l’estraperlo, del racionament, del pa negre, etc., anava de bracet del  vocabulari dels consells de guerra: depuracions, responsabilitats polítiques, presó, feixisme, falangisme, afusellaments, garrot vil, reports, procediments, denúncies (a voltes falses), sentències, comissions, recomanacions, expedients, auditors, commutacions, detencions, registres, execucions…

Tot aquell clima enrarit va tindre com a resultat el naixement d’una societat estigmatitzada i muda, que havia patit i interioritzat totes les accepcions possibles de la paraula repressió i que no es va llevar la por de damunt fins molts anys després de la mort del dictador. La submissió total era el preu de la derrota que van haver de pagar els vençuts, i la repressió es va convertir en instrument de control social per tal que els possibles futurs opositors s’ho pensaren dues voltes abans de posar en pràctica idees i actes que atemptaren contra el nou ordre imposat.