La Creueta

Per a obtenir un dictamen favorable de la comissió d’examen de penes i poder beneficiar-se d’una commutació o llibertat condicional, l’expedient del reclús n’havia de manifestar, sobretot, la submissió al nou règim.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Fa huitanta-cinc anys, acabada la guerra, l’ordre de 25 de gener de 1940 va constituir comissions provincials d’examen de penes, amb l’objectiu principal de revisar les condemnes dictades pels tribunals militars durant el conflicte armat contra aquells que s’oposaren al  “Alzamiento del Ejército y la Causa nacional” (és a dir, els considerats opositors al règim franquista). Sobre els criteris per a la classificació en els grups I-IV d’aquesta ordre ja hem parlat en articles anteriors d’aquesta secció La memòria necessària.

La creació d’aquestes comissions i la classificació en grups eren part de l’entramat legal del franquisme inicial per tal de gestionar la immensa població reclusa i les condemnes imposades durant la guerra i la postguerra. Això permetia un cert grau de “gestió de la repressió” per part de l’estat.

Sí, Franco va donar molta faena als tribunals militars que havien de revisar les penes, i en algun cas va ignorar el criteri dels auditors per a commutar la pena imposada; és a dir, va reduir la condemna quan el grau de provança de les acusacions era insuficient.

Continuem ara amb el cinqué grup en què es fa referència als casos a què es proposa d’ampliar de sis anys i un dia a dotze anys els condemnats per rebel·lió que es troben en els casos següents:

· Aquells que per primera vegada hagueren fet córrer rumors contra el Movimiento sense produir pertorbació durant la guerra o després, o els que se’n feren ressò per a provocar el descontentament contra el règim.

· Els caps i oficials professionals que amb antecedents favorables al Movimiento hagueren prestat servei d’armes durant poc de temps amb els republicans. S’actuava amb cura amb els qui havien estat en contacte amb les forces lleials per possibles “contaminacions”.

· Els oficials no professionals de l’exèrcit republicà amb servei d’armes o altres d’importància destacada i que no tingueren antecedents desfavorables. Cal destacar l’atenció amb què se seleccionaven els elements considerats sospitosos de tenir alguna idea contraposada a la filosofia franquista.

· Els policies republicans no professionals que van exercir durant poc de temps en zona republicana sense causar danys.

· Els batles i regidors amb mals antecedents, de pobles de poca importància i no que foren cap de partit judicial, les resolucions dels quals hagueren provocat dany a la “Causa Nacional” o a particulars addictes. La qüestió dels antecedents serà de vital importància a l’hora de les commutacions o ampliacions de penes, com en els casos de militància en partits o organitzacions d’esquerra. Els considerats amb mals antecedents estaven fitxats i eren objecte d’una vigilància especial. En aquesta atmosfera enrarida general, exterioritzar queixes era un risc pel perill de passar automàticament a formar part del grup dels deslleials al règim i estar en el punt de mira dels guardians del règim: exèrcit, guàrdia civil, Església, falangistes, etc.

· Els presidents i vocals de tribunals que hagueren condemnat a penes de privació de llibertat persones afectes a la “Causa Nacional” i els fiscals que les hagueren sol·licitades si pertanyien a la carrera judicial o fiscal.

· Els soldats forçosos que van desertar sense armes.

· Aquells agitadors o propagandistes del Front Popular, del marxisme o dels partits revolucionaris durant el Movimiento, que no foren dirigents i que tingueren bons antecedents.

En aquest context de la postguerra, el concepte “bons antecedents” no feia referència a la conducta prèvia del condemnat en termes generals, sinó a la seua adhesió (o manca d’oposició) als principis del Movimiento Nacional (el règim franquista). I com es concretava eixa adhesió? Doncs demostrant lleialtat o submissió al règim (o no mostrant-s’hi obertament contrari, si més no); és a dir, no haver estat afiliat ni haver militat en partits d’esquerres, nacionalistes o contraris a l’Alzamiento.

En termes favorables, podia significar l’adhesió activa o passiva al bàndol guanyador, o si més no la prova de no haver comés cap acte de “rebel·lia” o “auxili a la rebel·lió” (els delictes imputats més comuns).

Com sabem, sota el règim franquista l’Església tenia molta força a l’hora de dictaminar els “bons antecedents”, ja que era la institució que identificava els practicants de la moral catòlica i conservadora i  facilitava, per dir-ho així, aquest passaport. Això significava que el posseïdor d’eixe salconduit era considerat un individu amb una moralitat apropiada, amb pràctiques religioses observades, amb una conducta familiar i social en consonància amb els valors tradicionals defensats pel nou estat.

En el cas de condemnats per delictes menors (com els inclosos en el grup V), els “bons antecedents” sovint indicaven que la participació en el bàndol republicà o en fets revolucionaris havia estat mínima, forçada, o sense transcendència política.

En resum, era una mena de declaració de puresa ideològica i filtre moral segons els criteris del nou règim, és a dir, no contaminada per “idees marxistes”. Tindre “bons antecedents” era un requisit indispensable per a optar a beneficis com la llibertat condicional o la reducció de pena; per això era tan determinant trobar una persona de confiança que els facilitara.

Per a obtenir un dictamen favorable de la comissió d’examen de penes i poder beneficiar-se d’una commutació o llibertat condicional, l’expedient del reclús n’havia de manifestar, sobretot, la submissió al nou règim.

A més de la informació de filiació i la sentència judicial amb el delicte jutjat pel consell de guerra que permetia classificar els condemnats en un dels sis grups que analitzem, es demanava un falcat de documentació i reports sobre la conducta observada a la presó (document fonamental); un report parroquial del rector sobre el penediment i la pràctica dels sagraments; un del delegat de la Falange sobre la ideologia del condemnat i de la seua família, i si representava un perill per al Movimiento; un altre del batle sobre la conducta social del condemnat abans i després de la guerra, i sobre l’adscripció política de la família. S’entén que els responsables dels reports tenien una caterva d’informants (llepons, espies i observadors) per tots els cantons que vigilaven els moviments de tothom. Als anys quaranta (els pitjors de la postguerra) hom es guanyava la vida com podia: i n’hi havia que feien de delators, altres com a membres de la Falange, molts com a part de l’engranatge dels tribunals militars, etc.

Els qui tinguen certa edat recordaran perfectament qui eren en cada poble els responsables, entre les anomenades forces vives, d’emetre informes civils i religiosos de “bons antecedents”. Amb el pas del temps eixos reports van passar a ser de “bona conducta”, que venien a ser la mateixa cosa i que eren necessaris per a tot: per a obrir un bar o un cinema, per a traure’s el passaport, el permís de conduir o formar part d’una confraria o de la societat de caçadors. Absolutament per a tot.

Tothom podrà entendre fàcilment que l’expedient de cada condemnat era un autèntic viacrucis de paperassa de contingut moral, ideològic i religiós. L’expedient no era només un procés administratiu, sinó una avaluació exhaustiva en aquests àmbits per a determinar si el condemnat reunia les condicions exigides pel règim per a integrar-se a la societat franquista.

En Contra el fascismo: Lucha por el alma española y España en el mundo de la posguerra, Antonio Barea explica una emissió de la BBC del gener de 1941, una descripció de la situació d’Espanya en què el locutor denunciava que dolorós resultava de veure la quantitat de captaires que es concentraven a les portes dels restaurants i cafeteries; mai no s’havien vist tants xiquets demanant almoina a Espanya. A l’hivern de 1940-41, Radio Madrid comunicava els noms dels menuts rodamóns que corrien pels carrers amb l’esperança de trobar algun parent. L’Auxilio Social de Madrid s’encarregava de recollir-los. Molts havien fugit de casa perquè no hi havia mitjans de subsistència ni combustible; recordem que molts xiquets tenien els pares a les presons. Eixa era la trista situació d’Espanya durant la dècada dels quaranta, quan la fam cascava de calent.

Per algun motiu sempre llig amb atenció articles i llibres relacionats amb la fam, no perquè la patira en primera persona, però sí que la vaig respirar en l’ambient. Ho faig perquè vaig créixer envoltat de relats dels qui la  patiren. A més, en els viatges que he fet a la República d’Irlanda he sentit referències a la gran fam irlandesa de mitjans del segle XIX que els irlandesos van patir i que porten gravades en el seu ADN.

La fam va marcar les vides dels qui van fer la guerra a Espanya, sobretot dels vençuts, i també dels seus fills. “El hambre en nuestro país no fue algo accidental, provocado por la guerra civil, factores internacionales o la escasez de lluvias: fue una hambruna y estuvo especialmente motivada por decisiones humanas. Tuvo lugar entre 1939 y 1942 y en 1946, y, sin despreciar las consecuencias de la guerra, se debió principalmente a las funestas medidas económicas  adoptadas por el franquismo: la política autárquica” (Miguel Ángel del Arco Blanco, La hambruna española).

Tot i eixe clima fosc de penúria i patiment, hi havia un espai per a l’humor: humor negre, això sí. Com el que apareixia en la revista La Codorniz on un metge visita en una casupa un home demacrat i ja en les últimes, i li prescriu una recepta que diu: “Ya puede usted comer de todo”.