La Creueta

Presos republicans a Sant Miquel dels Reis. Fotografia: https://valenciafranquista.dival.es

No abaixar el cap i mossegar-te la llengua, en moltes ocasions era posar en risc no sols la vida pròpia, sinó també la de la família; i això amb la por a les delacions per enveges en un estat continu de terror.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Com sabem, acabada la contesa bèl·lica del 1936-1939, el país estava militaritzat. Franco va donar molta faena als militars que li havien donat suport, sobretot en els tribunals repressors. La composició d’eixos tribunals estava molt controlada amb adeptes, col·locats a tots els nivells de l’administració i que es van guanyar el respecte per la por que infonien només amb la presència.

Ens havíem quedat en el tercer grup de l’annex de l’ordre del cap d’estat del 25 de gener de 1940, signada pel sotssecretari de la Presidència de Govern (BOE 26/1/1940 pp. 662-665), on també es proposa la commutació de penes de vint anys i un dia per als casos següents:

Els presidents i vocals de tribunals de la República que, sense signar condemnes de mort, ho hagueren fet a penes aflictives a militants i simpatitzants de dretes, i els fiscals que les sol·licitaren. Els desertors que, amb antecedents esquerrans, hagueren sigut voluntaris en les files franquistes. Els generals, caps i oficials professionals que, amb antecedents contraris a la ideologia del Movimiento Nacional, hagueren servit l’exèrcit republicà amb armes poc de temps, o sense armes durant molt de temps. Els coronels, tinents coronels i comandants de l’exèrcit republicà no professionals.

Com es pot veure, era molt difícil d’escapar de la repressió. Tot allò que fera olor de “roig”, relacionat amb el Front Popular o contrari a “la Causa” o “el Movimiento Nacional” ho tenia ben agre. La narrativa de la repressió, amb expressions com consells de guerra, empresonaments, camps de concentració, depuracions laborals, responsabilitats polítiques, repressió del comunisme, repressió econòmica (sancions i multes), etc., feia que la gent s’acovardira i emmudira.

En el grup on es proposava la commutació per vint anys i un dia també s’incloïen els batles i presidents de diputació a capitals de província i ciutats importants no inclosos en els grups o casos anteriors, a més dels diputats provincials i regidors de capitals de província de ciutats considerades importants. També tots aquells que hagueren tingut algun càrrec del Front Popular o hagueren sigut contraris al Movimiento per actes personals, o que hagueren participat en comités o assemblees per a oposar-s’hi. I els sentenciats com a executors del que els franquistes consideraren rebel·lió que hagueren sigut membres de la maçoneria, així com els condemnats per rebel·lió que hagueren comés robatoris o saquejos de poca importància.

En poques paraules, la repressió tenia com a objectiu liquidar qualsevol brot democràtic introduït en la Segona República. El guanyador de la guerra va imposar la seua llei i va posar en marxa l’enorme labor dels tribunals en els primers anys de la postguerra. El resultat escabrós de tota eixa faena són la quantitat de penes de mort i el nombre d’indultats.

La repressió de la postguerra forma part de la repressió del llarg període de violència que arranca el 1930 i que dura uns vint anys, fins a la desaparició de la guerrilla dels maquis a primeries dels anys cinquanta. Això no obstant, la història de la repressió franquista abasta els gairebé quaranta  anys que durà el règim i buscava erradicar qualsevol dissidència política, ideològica o social.

L’etapa de postguerra (1939-1950) va ser la més brutal. Milers d’execucions (afusellaments), empresonaments massius (amb camps de concentració i presons desbordades), treballs forçats (batallons de treballadors), depuracions ideològiques en tots els àmbits (administració, educació, empreses), exili, i repressió econòmica (requisició de béns, etc.). Diverses lleis i ordres van ser instruments legals clau per a sotmetre els no addictes i els sospitosos de tindre alguna relació amb la Segona República.

En el quart grup de l’ordre legislativa que comentem es feien propostes de commutació a condemnats a penes de dotze anys i un dia o a vint anys dels individus amb mals antecedents, membres de comités de fàbriques productores d’armes, municions i proveïments de guerra. Als batles en república, caps de partit judicial de ciutats no importants, i també regidors amb antecedents considerats negatius que hagueren causat danys o als seus simpatitzants. Als generals, caps i oficials professionals que, amb antecedents favorables a l’alçament militar, van prestar serveis d’armes a la república. Als oficials no professionals de l’exèrcit fidel al govern que hagueren prestat serveis d’armes, amb antecedents negatius per als franquistes i que no varen ser responsables de persecucions. Als policies republicans i als membres dels comités d’abastiment a qui es responsabilitzara de danys a seguidors de la revolta militar.

També s’hi incloïen els presidents dels comités d’Indústria i Comerç i les unitats encarregades dels transports de l’administració republicana acusats de produir danys al Movimiento o als seus addictes. Els presidents i vocals de tribunals, i els fiscals que, sense ser membres de la carrera judicial i fiscal abans del 18 de juliol de 1936, hagueren condemnat a penes de privació de llibertat addictes a l’alçament militar. Soldats de lleva de les files franquistes que desertaren amb armes i els acusaven d’antecedents i activitats a favor de la República. Els fidels a la República posseïdors d’una arma ratllada [arma de foc precisa amb estries helicoidals a l’interior del canó, conegudes com a “ratllat”. Tenen com a propòsit fonamental donar un moviment de rotació al projectil, cosa que li confereix estabilitat en la trajectòria i, per tant, més precisió i abast].

L’orde de revisió de penes presenta, com és habitual, un vocabulari i expressions que es repeteixen insistentment, com martellades: Movimiento Nacional, Causa Nacional, “adictos”, “adeptos”, “rojos”, “desertores”, “marxistas”, “malos antecedentes”… Eren temps en què calia tindre ben interioritzats eixos conceptes: anar en contra significava estar en la diana de la repressió franquista, i amb això et jugaves la supervivència si no tenies apreses determinades estratègies.

Com que el brou de cultiu de l’època era la por i el silenci, la gent va haver d’aprendre a actuar amb circumspecció i prudència; qualsevol signe de dissidència et podia costar la vida. La millor estratègia era passar desapercebut. Es va posar de moda el fingiment i l’aparença: seguir el corrent en temes polítics, no expressar opinions contràries al règim, no parlar de la República, oblidar la guerra, destruir documents i fotografies comprometedores, aprendre els noms dels vencedors i les seues gestes, exhibir retrats de Franco per tot arreu, participar en desfilades cada dos per tres, afiliar-se a la Sección Femenina i al Frente de Juventudes, mostrar fervor religiós (misses, processons…), etc.

Entre els vençuts i els represaliats hi va haver moviment de solidaritat i suport emocional, com amb les dones que assumien la càrrega de la família quan els marits havien sigut executats, o estaven presos o exiliats. En un context de misèria i fam, la lluita diària per la supervivència era un autèntic drama: sovint calia acudir al mercat negre per a alimentar la família.

No abaixar el cap i mossegar-te la llengua, en moltes ocasions era posar en risc no sols la vida pròpia, sinó també la de la família; i això amb la por a les delacions per enveges en un estat continu de terror.

+ Franco “dóna faena” (3)
+ Franco “dóna faena” (2)
+ Franco “dóna faena” (1)