La Creueta

Fotografia: presos al penal d’Ocaña

La finalitat de la repressió era alliçonar, o si ho prefereixen, escarmentar tothom qui tinguera in mente alguna idea revolucionària o simplement algun experiment amb reminiscències democràtiques de la Segona República.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

És molt difícil de quantificar, ni tan sols de manera aproximada, el nombre de militars que van formar part dels tribunals repressors després de la guerra. N’hi havia, és clar, en els tribunals militars, però també en els especials, juntament amb falangistes i magistrats.

En un país en mans de militars, a aquest estament no li va faltar faena. Hi va haver una depuració inicial i la composició d’aquells tribunals estava molt controlada: era impensable de formar-ne part sense ser adepte al nou règim.

Amb un nombre calculat en més d’un milió de consells de guerra, és fàcil d’entendre que els judicis sumaríssims es posaren en mans d’oficials de l’exèrcit. Tindre formació jurídica no era un requisit indispensable per a ser membre del tribunal; el codi de justícia militar de l’època no ho exigia.

Així doncs, no els va faltar faena i van ocupar els llocs clau en l’administració de l’estat a tots els nivells. La lleialtat els va ser recompensada amb ascensos i condecoracions; van controlar la maquinària de l’estat durant pràcticament tota la dictadura i es van guanyar el respecte de la gran majoria, segurament per la por que infonien. El cap de l’estat, com feia gairebé sempre, subscrivia la proposta de commutació de penes que els jurídics militars li posaven davant (La represión de la posguerra. Miguel Platón, 2023: 201).

En el tercer grup de l’annex a l’ordre del 25 de gener de 1940, del cap d’estat, signada pel subsecretari de la Presidència de Govern, es proposa la commutació de certes penes per la de vint anys i un dia als qui s’inclogueren en els casos següents:

Els acusats d’estar presents en alguna execució sense ser-ne part activa i de participar en trasllats o soterraments sense ser enterradors d’ofici. Els agents, guardians o auxiliars de les txeques, de manera eventual o obligats. Els autors d’assalts a presons, posseïdors de bons antecedents, sense que s’hi produïren víctimes. Els membres, amb mals antecedents, d’assalts fallits a presons. Els assaltants de casernes, amb bons antecedents i sense ser dirigents, en els primers dies per iniciativa pròpia. Els membres sense mals antecedents no voluntaris d’escamots d’execució encara que seguiren la legalitat republicana. Els components de comités d’unitats armades o vaixells, amb bons antecedents, no acusats d’intervindre en la mort d’addictes al bàndol revoltat.

Fem un parèntesi i recordem que la repressió a les rereguardes, durant el conflicte armat, es va cobrar unes 140.000 vides entre les dues zones.

Acabada la contesa, la repressió franquista no hauria sigut possible sense la col·laboració sobretot de la Falange, l’Església, els ajuntaments, la Guàrdia Civil, etc., amb uns caps visibles que tenien, fins als anys cinquanta, un poder incommensurable i capacitat de decisió a l’hora d’aclarir el grau d’implicació dels inclosos en cadascun dels grups citats més amunt.

La finalitat de la repressió era alliçonar, o si ho prefereixen, escarmentar tothom qui tinguera in mente alguna idea revolucionària o simplement algun experiment amb reminiscències democràtiques de la Segona República. Enfront d’una violència anarquista incontrolada durant els primers mesos del conflicte, la zona controlada pels sollevats va exercir la repressió contrarevolucionària amb els comandaments militars “impartint justícia” a qui es considerara oposició. Els tribunals militars, amb l’ajuda dels falangistes i la Guàrdia Civil, eren els responsables de dictar les penes de mort i d’exercir la repressió.

Segons moltes veus, el millor que hauria pogut fer Franco acabada la guerra era concedir una amnistia extraordinària. Però això no va passar, i es va dedicar a “impartir justícia a criminals violents”, i també a qui va considerar que tenia responsabilitats polítiques.

En fi, continuem amb el llistat de casos als quals se’ls proposava la commutació per vint anys i un dia: Els caps o oficials de presons que no es van oposar a lliurar presos que foren assassinats. Els agitadors o propagandistes “del marxisme o dels partits revolucionaris” que no n’eren dirigents durant el Movimiento. Els presidents i vocals de tribunals responsables de condemnes greus (no de mort) a simpatitzants del colp d’estat, així com els fiscals que sol·licitaren eixes penes.

Tindre bons o mals antecedents, així com ser addicte o desafecte al Movimiento, en aquella conjuntura eren de vital importància per a la supervivència. Tindre avals favorables també era una taula de salvació. Per això no resulta estrany que molts capellans es dedicaren a eixa tasca en benefici d’esquerrans en perill, fins que alguns prelats prohibiren als rectors eixa pràctica caritativa.