La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (sempre en reconstrucció)

31 de gener de 2025
0 comentaris

Franco “dóna faena” (2)

Presos republicans a la plaça de bous de Badajoz, 1936

Arribat a aquest punt, u se’n puja per les parets quan sabem que els colpistes, autoproclamats “regeneradores de España”, passaven a la fase d’exterminadors sense contemplacions

Per Bartolomé Sanz Albiñana

L’ordre del 25 de gener de 1940 del cap d’estat a què em referia en la primera part d’aquest article, signada pel subsecretari de la presidència de govern de Franco, s’adreça als ministres de Justícia, Exèrcit, Marina i Aire. En l’annex que s’hi cita hi ha sis grups. S’hi fa palés que l’ombra de la repressió franquista, on va morir més gent que en els combats, serà molt llarga.

Hem de tindre en compte que si durant els primers mesos que seguiren al colp d’estat els comités revolucionaris que prengueren el poder a moltes localitats foren responsables de moltes morts sense cap procediment legal, al territori franquista la repressió durà els tres anys del conflicte armat, cada vegada sobre una població més àmplia a mesura que la república es retirava, amb l’aplicació indiscriminada de consells de guerra.

L’ordre esmentada al principi fa referència a casos molt greus (segons l’article 238 del codi de Justícia Militar), per la qual cosa “no procede elevar propuesta de conmutación”. S’hi inclouen els caps i membres de “checas” acusats de morts i turments, els membres dels governs, diputats, autoritats i governadors “rojos” sentenciats per la denominada rebel·lió, i els maçons relacionats amb la “revolució roja” encara que no foren membres del govern, ni diputats ni autoritats oficials. També s’hi inclouen “las autoridades y jefes de Comité que ordenaron ejecutar asesinatos”, els executors materials i els instigadors d’assassinats, els responsables de detindre persones que van fer desaparéixer o que van lliurar per a ser assassinades, presidents i vocals de tribunals responsables de penes capitals i els fiscals que les van sol·licitar; els voluntaris dels escamots d’execució; els caps, comissaris i components de comité d’unitats o “buques” que intervingueren en la mort o denunciaren “adictos a la Causa Nacional”. A més, s’hi afigen els assaltants de casernes els primers dies del conflicte, els autors principals d’incendis i destruccions de béns eclesiàstics, de ponts i de vies de comunicació; els autors de robatoris i saquejos; els comissaris, presidents i membres de comités, i també els participants en assalts a presons amb mort de presos. En tots aquests casos, com deia, els acusats no es podien beneficiar de cap commutació. Ni tan sols es podia proposar.

En el segon grup es fa referència als casos a què no es pot proposar cap commutació per una pena inferior a la de reclusió perpètua. S’hi inclouen els acusats de delació amb resultat de mort; els caps i autoritats responsabilitzats de no evitar assassinats, execucions o danys greus o de congratular-se’n; membres voluntaris de “checas” com a agents secrets, guardians o auxiliars; els relacionats en el trasllat o soterrament de despulles d’assassinats de manera voluntària o sense ser enterradors d’ofici; persones amb mals antecedents que hagueren estat amb els causants de mort en el moment dels fets encara que no hi haguera prova material que foren executors directes d’assassinats. També els acusats de causar danys o de maltractar greument els presos; els membres de forces públiques o de guarda de frontera que s’hagueren distingit per la seua activitat i crueltat; els autors de violacions o abusos; els generals, caps i oficials professionals destacats del “movimiento marxista”, els que afavoriren el triomf dels “rojos” a les guarnicions o centres on servien o que van destacar en els serveis en favor de la “revolució roja”. A més, hi afigen els acusats d’actes de sabotatge o espionatge en el “territorio nacional”; els “desafectos” que posseïren armes i municions considerades contràries a la “Causa Nacional”; els responsables d’assaltar presons o casernes encara que no hagueren ocasionat morts, així com aquells amb mals antecedents que, sense ser capitost, causaren incendis i destruccions en béns eclesiàstics i vies de comunicació. I també els acusats de robatoris i saquejos d’importància, els comissaris, presidents i membres de comité amb mals antecedents si no se’ls podia relacionar amb la mort de “adictos a la Causa Nacional” o de danys a aquesta.

Arribat a aquest punt, u se’n puja per les parets quan sabem que els colpistes, autoproclamats “regeneradores de España”, passaven a la fase d’exterminadors sense contemplacions dels qui no pensaven com ells amb la creació d’un corpus legal que capgirava conceptes i situacions.

En eixa tasca “regeneradora” participaren les tropes regulars (mercenaris marroquins, és a dir, “els moros de Franco”), legionaris i grups de falangistes, carlins i terratinents, tots junts com una piconadora repressiva. Fracassat el colp militar i declarada la guerra, tot allò que olia a Front Popular s’havia d’exterminar, i s’havia de sembrar un clima de terror amb violacions, mutilacions de qualsevol extremitat, saquejos de propietats i assassinats, fins i tot de dones  embarassades.

Els avions del feixisme italià i del nazisme alemany obrien pas per on passaven, encara que el Front Popular no hi haguera matat cap dretà. Franco estava disposat a afusellar mitja Espanya i no deixar cap de roig viu, i no li importava de fer execucions en massa i sense juí on es presentara l’ocasió. El seu cap era una obsessió: lliurar Espanya del virus del bolxevisme al preu que fóra.

Hubert Renfro Knickerbocker, periodista de guerra que coneixia el marro per haver-lo viscut, preguntat per quina mena de societat establiria el general Franco si guanyava la guerra, fou contundent en la resposta: “Antidemocràtica, antisindicalista, contra els drets de les dones, contra l’educació pública, d’opinions antisemítiques [“els jueus són una pesta internacional”] (…). En el nostre estat la gent tindrà la llibertat de tenir la boca tancada”. No calen comentaris. Molts periodistes internacionals van relatar la guerra d’Espanya.

Encara no feia un mes del colp militar quan l’exèrcit d’Àfrica amb el general Juan Yagüe, entre més forces, es va dirigir a Badajoz on s’havia aplicat la reforma agrària amb jornalers seguidors de la consigna “la terra per a qui la treballe”. Els colpistes hi anaren disposats a destruir la insolència dels oprimits i desheretats que s’havien atrevit a trencar l’ordre establert de tota la vida entre amos i criats. La suor, l’explotació i la fam dels jornalers no casaven amb la vida dels senyorets terratinents mudats com un margalló i de les seues senyores amb sabates de tacó i llavis pintats. El quadre inicial anunciava la tragèdia.

L’artilleria i l’aviació de la república no van arribar a defensar la població, de manera que els revoltats es van acarnissar amb els habitants. A mitjan agost del 36, en dos dies, les tropes franquistes van massacrar entre dos mil i quatre mil persones: les xifres exactes no les sabrem mai. Els assassinaren allà on els pillaren: des dels altars de les esglésies a les places públiques, des dels carrers a la plaça de bous. Els assassins deixaven el seu segell: violacions, mutilacions, castracions de cadàvers, saquejos…

El sadisme de les tropes del “carnisser de Badajoz” era terrorífic: es va convidar falangistes, terratinents, frares, monges, societat del puntet a presenciar una correguda humana a la plaça de bous, amb els olé de rigor per part de la concurrència, mentre els legionaris-toreros feien la faena. Després vingué el metrallament massiu, del qual no van escapar ni els militars republicans capturats: no havia de quedar rastre de cap de roig.

Yagüe estava ben orgullós de la massacre, però l’eliminació de milers de persones sacrificades com a animals no té perdó. Ja es van espavilar per a fer desaparéixer tots els arxius i proves relatives a eixos esdeveniments!

Quina forma de regeneració, reconstrucció i sembra a barreig d’una nova Espanya! Sempre hi haurà dues Espanyes! O més!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!