La Creueta

No oblidem que no havia passat ni un any del final de la guerra i un es tira les mans al cap només de pensar en la maquinària legislativa en versió repressiva que ja s’ha posat en funcionament.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

El títol complet d’aquests articles, com veurem, hauria de ser “Franco dóna faena a les autoritats judicials militars”. És clar que no parlem de faena per a la població: la gent se les va haver d’apanyar com va poder mentre nadava en la misèria de la postguerra. Recomane la lectura del conte “Seguir de pobres” (1953), d’Ignacio Aldecoa, sobre com es guanyava la vida o sobrevivia llavors mig Espanya. Misèria i fam. I qui podia, pagava 15 pessetes en el mercat negre per una barra de pa blanc quan el jornal diari d’un treballador a penes aplegava a tants diners. Però eixa és una altra història.

Quan encara no feia un any que s’havia acabat la guerra, una ordre ministerial de 25 de gener de 1940 manava constituir comissions provincials amb el nom de “Examen de penas”. La seua finalitat era liquidar responsabilitats exigides pels vencedors als acusats de “la criminal traición contra la Patria”, és a dir, als qui es van oposar a l’Alzamiento Nacional de l’exèrcit i a la Causa Nacional en defensa de la República legítima. En la retòrica franquista: “cuando se trate de delitos cometidos con ocasión de la rebelión marxista”.

La voluntat expressada pel legislador era d’evitar desigualtats i sancionar “con penas iguales delitos de la misma naturaleza” imputats a la gent amb “mals antecedents”. Per a Franco, tenir “mals antecedents” equivalia a haver format part del comité d’un poble, a haver estat acusat de destruir esglésies, de saquejos i robatoris, acusat de participar en assassinats de caps de Falange, etc., etc., etc. Imagine que tota aquella gent, aleshores en el punt de mira dels vencedors, devia suar sang. Em pose també en la pell dels tribunals i tremole només de pensar en la llosa que els caigué damunt. I sue i tremole mentre llig un llibre recent amb el títol bastant eloqüent de La represión de la posguerra. Penas de muerte por hechos cometidos durante la Guerra Civil, de Miguel Platón. S’hi recullen centenars de sentències en les quals el cap de l’estat (Franco) té l’última paraula. Per cert, hi apareixen moltes més commutacions i indults que no m’imaginava. [Sembla un llibre esbiaixat; i quin llibre no ho és?]. Recordem que el ’“Enterado” de Franco sobre la pena imposada, significava que s’executaria  al cap de pocs dies o setmanes. En altres paraules, “Enterado” equivalía a “Ejecución”; no obstant això, de vegades Franco decidia commutar la pena, encara que, de vegades, la commutació malauradament arribava tard. No cal dir que, com en qualsevol altra àrea de coneixement, és impossible d’estar al dia en tot el que el mercat editorial posa al nostre abast sobre la Segona República i la Guerra d’Espanya, un tema en què difícilment s’arriba a un consens ni tan sols en el nombre de republicans executats en el període 1939-1945: 50.000? 100.000?

Continuem. El legislador era plenament conscient que fins aquell moment s’havien produït irregularitats i dicta instruccions per al futur. No oblidem que no havia passat ni un any del final de la guerra i un es tira les mans al cap només de pensar en la maquinària legislativa en versió repressiva que ja s’ha posat en funcionament.

Hem de recordar també que, tres mesos després de la publicació de l’ordre de 25 de gener de 1940, apareixia en el BOE el decret de 26 d’abril per a reunir proves dels fets considerats delictius durant la II República. És la coneguda Causa General, que hem examinat en els casos d’Atzeneta d’Albaida i de l’Olleria.

L’esmentada ordre recull una taula amb les normes i modalitats dels “delitos de rebelión con las que han venido definiéndose los actos realizados contra el Alzamiento Nacional” per a orientar tribunals i autoritats judicials “en las propuestas de conmutación de penas que eleven”. L’ordre diu aspirar a afavorir els reus ja condemnats, amb commutacions de penes ja dictades “sin necesidad de que los interesados lo soliciten”.

La circular regula també el procediment per a examinar aquelles causes ja sentenciades en què l’autoritat militar trobe motius notoris que justifiquen modificar-ne les penes imposades. L’ordre devia suposar un respir per a molts condemnats a diverses penes.

Seran les comissions de “Examen de Penas” les encarregades de revisar les sentències dictades pels tribunals militars en els sumaris arxivats en cada província per tal d’ajustar-los a les normes que s’han publicat en benefici dels reus. Un s’esqualla només de pensar la quantitat de militars implicats en totes aquestes tasques; en poques paraules, ens trobem en un país militaritzat, és a dir, en mans de militars.

Aquestes comissions estaven formades pel cap de l’exèrcit, designat pels generals en cap de les regions militars, un funcionari judicial militar amb categoria de capità pel cap baix, nomenat per l’auditor corresponent, i un funcionari judicial. Les  comissions depenien de les autoritats judicials militars. Quan diem exèrcit, s’hi inclou la Marina de Guerra o Armada.

La comesa de les comissions provincials era el “estudio de los hechos que se declaren probados en los resultandos de las sentencias, sin entrar en el análisis  de la prueba de cada proceso”. Amb tot això i amb les normes citades s’havia de redactar una proposta, que podia estar d’acord amb la condemna o “la conveniencia de proponer la conmutación de pena” que resulte d’aplicar la nova normativa i que “resulten beneficiosas para el reo” [ja se sap: “In dubio pro reo”]. Les comissions no havien d’examinar processos amb penes ja complides totalment, ni podien proposar un augment de les condemnes imposades.

Les comissions en qüestió, que havien de disposar del personal i material necessaris, havien de quedar constituïdes el 3 de febrer de 1940 a tot estirar, i les autoritats judicials havien d’informar setmanalment de les causes examinades i de les propostes de commutació. Si recordem, a finals de 1940 els ajuntaments lliuren ja els estats número 1, 2 i 3 que el fiscal instructor els requereix. Ho hem vist en els casos particulars d’Atzeneta i de l’Olleria.  Com deia adés, la maquinària legislativa repressora es posa en funcionament en poc més d’un any.