La Creueta

Cert és que hi ha una certa il·lusió que abans no existia: pensar que es viu millor i més lliurement.

Per Pere Brincs

Cada vegada que pague amb la targeta, encara que siga poca quantitat, rep al mòbil un missatge del banc per si vull fraccionar el pagament. M’hi apareix un lletreret verd emmarcant l’import i suggerint de dividir la compra en còmodes quotes successives. Són coses menudes com la gasolina, la compra de la carnisseria, un parell de sabates o el desodorant. Fins fa no res, el mantra que gastava el banc era d’oferir-me, cada dos per tres, un préstec personal i instantani perquè poguera fer realitat algun capritx dins dels límits, és clar, d’un modest assalariat. Però a hores d’ara, la política financera envers el proletari ha canviat i ja no és facilitar que els capritxets s’acomplisquen, sinó que el consumidor puga relaxar-se i despreocupar-se un poc de la tibantor diària. On hem arribat, doncs, si se’ns ofereix la possibilitat de fraccionar el pagament dels articles de primera necessitat!

Inevitablement, he recordat Pepito, el dels dijous, i l’altre, Pepito, el dels diumenges, que, per cert, confesse per primera vegada que durant la meua infantesa vaig pensar secretament que eren els protagonistes de la cançó Hola Don Pepito, hola Don José. Tots dos tenien sengles tendes de roba a Gandia on les dones del poble anaven a comprar teles, mocadors, calçotets, llençols, etcètera, etcètera. Com que aleshores no es podia liquidar res al comptat, el pagament es fraccionava en tants terminis com fera falta, i un botiguer els dijous, i l’altre els diumenges, recorrien el poble per a arreplegar els deutes a poc a poc, casa per casa.

Pepito, el dels dijous, triava l’hora baixa, segurament quan tancava la tenda, i venia al poble a poqueta nit. Era alt, amb ulleres grosses i una veu tan fonda que li’n feia tremolar els vidres quan parlava. Duia una carpeta de cuir negre amb una llarga cremallera que obria i tancava com si canviara les marxes al cotxe. Era una persona molt correcta que, si tocava, feia la xarradeta i aprofitava per a encendre un cigarret negre, preguntant per uns i altres.

Pepito, el dels diumenges, era baixet i redonet. Duia unes ulleretes fines i, tot plegat, pareixia un teuladí amb sort. Solia arribar a l’hora de dinar, quan ja estàvem tots a taula, i ara sé que allò era un signe d’experiència recaptatòria, a pesar que ell haguera de posposar el seu propi dinar. Escrivia amb una Parker 21 sobre una mena de quadern mecanitzat del qual, quan acabava d’escriure, premia una palanca per a treure una còpia del rebut. Quan es va jubilar, el substituí la filla, Maria Jesús, que duia el mateix artefacte per a fer rebuts, però ella escrivia amb un boli BIC blau. Arribava a la mateixa hora que el progenitor, i quan acabava de donar el justificant i de contestar que son pare seguia bé, i tot això…, fent-se major, s’acomiadava amb un “Hale, arregladito”, i se n’anava fins al diumenge vinent.

Al bell mig de la taula de casa l’àvia hi havia una mena de fruiter ovalat, blanc, amb un cantell mellat de fulles d’acant que sempre estava ple d’un rebombori de paperets grocs safrà com a testimoni que els deutes anaven pagant-se, amb més confiança amb el venedor que verificació per part d’ella.

Però, clar, aquells eren temps on pràcticament el menjar es comprava al dia i, si calia fer un viatge a la tenda al matí i un altre a la vesprada per a adquirir l’arròs, les creïlles o els pinyons per a les pilotes, es feia. Qualsevol transacció anava unida al jornal diari i era impensable d’omplir un carro de la compra, entre altres coses, perquè ni tan sols existien. La quantitat més semblant a un cistell actual la vaig veure en una ocasió quan Pepita la Llumera s’enduia dues maletes a vessar de llaunes de tonyina, sardines, arròs, llentilles i altres queviures imperibles per a anar a veremar a França durant dos o tres mesos.

Doncs fa l’efecte que hui hem tornat al mateix, si és que alguna vegada havíem pogut abandonar aquest costum imposat de comprar a terminis. El café, per exemple, ha pujat en un any més d’un euro, i què dir d’una garba d’alls tendres!, però vivim amb la il·lusió que ara som més rics. La realitat és que si continuem havent de fraccionar el pagament d’articles de primera necessitat és que estem, poc dalt o baix, igual que cinquanta anys arrere. Així de fàcil! Sols que aquells Pepitos eren més pròxims i trobe que, en molts casos, també més indulgents.

Cert és que hi ha una certa il·lusió que abans no existia: pensar que es viu millor i més lliurement. Abans, el rigorós realisme obligava a veure les coses tal com eren, com a màxim en tecnicolor, però no a coloraines. No sé si caldria repensar aquella idea tan amable i, en tot cas, reformular-la d’una altra manera: ara es viu amb més coses i, estadísticament, durant temps, la qual cosa no significa que ni millor ni amb més llibertat. Per tal d’aconseguir un dret com aquest en una societat com la nostra, hom ha d’esdevindre un inadaptat amb un cert sentit vocacional, però sense militàncies extremes ni figuracions; més aïna, es tracta de professar una inadaptació silent i reflexiva, no exempta -també siga dit- de riscos psicològics barat a contradir l’instint de manada que els sapiens posseïm. Ara tot, fins i tot el lliure albir és fraccionable.