La Creueta

Quan taste aquests productes, ja a casa, em transportaran a aquells temps en què el pa i la majoria de les coses, comestibles o no, eren reals… i mai millor dit, ara que fa uns dies que he retrobat la lectura de Baudrillard.

Per Pere Brincs

Isc de l’establiment amb la intenció d’arribar a la carrasca del tio Quico. Veig la casa consistorial, amanosa, familiar, poc burocràtica, cantonera. A la façana hi ha una pantalla que marca 17º C i un cartell que proporciona una ruta pel terme anomenada “Entre viñedos”. Es tracta de la reinvenció de la cultura vinícola que cellers com els de Belda, Cambra, Los Pinos, etcètera, han promocionat. Això ha contribuït, sense cap dubte, a reviscolar un interés massiu per aquest poble limítrof.

Seguint les indicacions de l’home del balcó arribe a un camí, ja fora del poble. Estic quasi segur que no era aquest el lloc que volia visitar quan pensava amb l’estada amb Pellicer, perquè no veig ni rastre del mas que busque; no obstant això, decidisc de continuar endavant. Entretinc la vista amb les vinyes de pàmpols tricolors, ja fatigats, i la serra d’Agullent que en aquest indret s’estén molt discreta. A les vores del camp encara trobe fenoll ben verd i cama-roges amb aquelles flors de blau primaveral. Un corb brillant xerrameca de dalt d’un cable quan em veu passar i, sorprenentment, m’atreviria a dir que entenc el que diu, encara que no podria reproduir la seua arenga. Sovint els camps de ceps queden flanquejats per oliveres.

Sent el lladruc esmorteït d’un gos, que prové del mas que hi ha a l’altra banda del camí com si es limitara a fer acte de presència i en pau. El camí puja suau. Ara veig com una tropa de ginebrers, alguns fan més de metre i mig, substitueix la vegetació abandonada d’un camp d’ametlers. El sol comença a picar i veig, encara una mica allunyat, el que sembla la cúpula vegetal de la gran carrasca que vull trobar. Avance un poc més i n’apareix el tronc cilíndric, gris, com la pell d’una mà que hagués treballat argila blava; després, l’ombra circular sota el fullatge. Quan m’hi acoste veig que, en realitat, són tres carrasques de soques monumentals. Els aglans pengen a dojo com si foren adorns de Nadal, llargs, grossos, com si els hagueren encebat. Ja n’han caigut molts al voltant de les arrels que sorgeixen del sòl, caragolades, tot formant una escampada considerable. Sota aquesta ombra tan densa has de posar-te la jaqueta.

Després de divagar una estona i agafar uns quants aglans per a fer-los germinar a casa, mire el rellotge i decidisc de tornar cap al poble per a ser puntual a l’hora de dinar. Torne pel camí per on he pujat i, en un moment donat, un jove que va equipat amb roba d’esport baixa trotant i em saluda quan passa pel meu costat. Uns metres més avant se n’ix del camí principal i agafa una sendeta. Decidisc de seguir-lo, al meu pas i, en poc de temps em trobe travessant el bancal abandonat d’ametlers on creixien amb força els ginebrers. No sé si cal fer cap reflexió sobre la destrucció forçosa a què han sigut sotmeses l’agricultura i la ramaderia autòctones per a importar els productes que oferien Déu sap d’on i, a més, promoure l’ús impossible de productes de proximitat. Quina mentida!, per no dir quina llàstima.

Vaig baixant i, allà baix, apareixen les primeres teulades del poble. Pense que, substancialment, tots els pobles que he visitat durant aquests anys són iguals i, tanmateix, cada pedra que he xafat és diferent de l’altra que xafaré més endavant. Al costat de la senda hi ha un mas ruïnós i, unes passes més avant, un altre ben conservat. Es veuen els murs robustos ben encalats. Em deture i m’acoste cap a la cisterna que té al costat de la porta principal. Em prenc la llicència d’obrir-ne la porteta i veig la corriola, la corda i el poal de llauna. Quan els ulls s’han acostumat a la foscor vertical veig el reflex de l’aigua, un reflex negre, prou alt per les últimes pluges. Tanque la porta de fusta tal com estava i faig per envoltar la casa per darrere. Hi ha la caseta d’un gos al bell mig d’un quadre de saranda. Segurament és l’animal que abans lladrucava al meu pas quan he pujat fa una estona per l’altre camí. Està estirat sobre el seu jaç amb els ulls tancats. La meua presència no el pertorba gens ni mica. Faig una passa com si apagara la punta d’un cigarret per veure si respon i res. Com si no estiguera. És un beagle que sembla profundament adormit o mort -pense, per un instant-. També seria cas! Em fixe en el ventre que li puja i baixa amb un panteixar compassat. Les mosques li voletegen sobre la tòfona humida. El lloc està net, té el plateret ple de pinso i un recipient amb aigua al costat, però aquell ésser, creat com animal de manada està condemnat a una solitud, pulcra, però solitud al capdavall. Aleshores, recorde la frase que mon pare solia dir en aquests casos: “Hi ha animals que naixen per a patir”. Jo també ho crec, com també ho pense d’algunes persones que naixen amb una finalitat pareguda.

Deixe l’escena i continue camí avall. Vinc a eixir al bell mig del polígon industrial i només he de tornar a travessar la carretera que du a Ontinyent, al costat d’un edifici que sembla una caserna tancada, per a retornar al poble. L’escola du també el nom de Comte de Salvatierra de Álava. No sé quina relació deu tindre aquest títol nobiliari tan rimbombant amb aquest indret.

Passe per enfront de la sala multiús que mostra un mural amb els edificis més emblemàtics del poble i l’ombra d’una bicicleta en primer pla. Del carrer estant arriba una olor de pa autèntic. Ix del forn de Sant Vicent. És inevitable d’entrar-hi. La dependenta xarra amb dues dones a les quals acaba de despatxar sengles mones de Pasqua. Els diu que, ara, al poble hi ha turisme tot l’any i que això li ha donat vida, sobretot a l’hostaleria, perquè ja no és qüestió que els bars tingués només dues truites preparades; ara hi ve molta gent. La conversa està fent-se llarga, mire el rellotge i ja queda no res perquè siguen les dues. Quan em toca demane i isc amb una barra de pa, rotllets d’anís i uns altres de vent. Les mones jo les deixe per a quan siga el seu temps. Quan taste aquests productes, ja a casa, em transportaran a aquells temps en què el pa i la majoria de les coses, comestibles o no, eren reals… i mai millor dit, ara que fa uns dies que he retrobat la lectura de Baudrillard.

De camí al restaurant passe per la farmàcia o, més aïna, per l’antiga farmàcia, ja que la botiga actual està oberta tot just enfront. Ací és on degué estar ubicada primerament perquè encara perdura la manisa amb el rètol Farmacia Lda. A. Belda. És un conjunt de taulells d’estètica costumista amb les lletres marrons i una sanefa vegetal que culmina amb la copa d’Higia.

Arribe puntual al restaurant Casa Julio. Veig que, a una part, està el bar i cafeteria que s’allarga fins a la vorera amb un munt de taules atapeïdes de gent, i a l’altra, on abans la cambrera planxava els tapets, hi ha el menjador. Quan pregunte em fan asseure al lloc que m’han reservat. El local està ple; la majoria són taules familiars amb quatre comensals, mínim. Malgrat la decoració d’inspiració zen, el soroll és inevitable amb tanta gent esperant menjar. De seguida es veu que el servei de cambrers és insuficient. Aprofite l’espera per a llavar-me les mans. Torne a seure i encara tarden una estona a dur un plateret amb ametlles torrades amb pell. A les mans em perdura l’olor de sempreviva que he tocat quan pujava a la carrasca del tio Quico. Quan duen la carta té bona pinta. Duen l’aigua i tardaran un poc més a prendre nota. Mentrestant, em torbe veient Julio, l’avi, amb qui he parlat abans. Està a l’altra part del saló, al bar, separat del menjador per una mena de prestatgeries amb rodes. L’home ataülla el moviment del local amb les mans recolzades al taulell mostrant les fosses dels colzes. Quan vénen a prendre nota demane gaspatxo i resulta que ja no en queda, així que em decidisc per dos entrants i una fideuà negra.

Després d’una hora de rellotge, damunt de la taula tan sols queda l’ametla de la vergonya en el plateret i l’aigua mineral a mig beure. Durant l’espera, ara veig que Julio el Vell fa per ajudar duent els gots bruts. Els enganxa amb els dits gruixuts per la boca, com si foren les urpes d’una rapaç que s’endú les preses de les taules fins al niu. En els gots mig buits, els líquids es balancegen com si fóra l’últim lament que poden fer abans de desaparéixer tot seguint la coixesa artrítica de l’home.

Ara trauen unes llesques de pa torrat que es pot amanir amb allioli o tomaca. Realment bo. Després, quan tastaré a casa el que he comprat al forn Sant Vicent el reconeixeré de seguida. Al cap d’una estona em fa l’efecte que el panet torrat és una forma d’entretindre el desfici ja manifest del comensal, per molt bo que estiga. Passa una altra estona i duen l’ensaladilla de polp. I quan la taste, de polp, en trobe poc. Està massa esmicolat i el pebre roig de la Vera tapa aquell sabor que hauria d’estar més present, a parer meu. Ara no és temps de pésols i aquests són congelats; a primera vista semblen balins encara que després estan més tous del que semblaven, són del tot prescindibles. Les croquetes d’abadejo, tanmateix, són autèntiques, sentidetes, amb la carn filosa de la salaó barrejada amb la creïlla.

Una estona més i, ja sense gens de gana per la meua banda, trauen la fideuà a les tres i mitja passades, quasi després de dues hores d’haver-me assegut. La fideuà negra no és el que havia de ser; en realitat, és una barreja de fideus de dos colors: uns negres i els altres rossos, sense cap tinta en el sofregit que és el que li hagués donat la característica desitjada per a poder anomenar-se “negra”, i no l’acoloriment artificial de la meitat dels fideus. Du, això sí, gambes de qualitat i el polp, o calamar, les talleruques del qual -crec- estaven en l’ensaladilla del principi.

Per acabar, demane un café del temps que em serveixen amb un dolç de cortesia. Es tracta de dues mantegades, amb forma de mitja lluna, menudes, d’un mos i amb un sabor harmònic entre la canyella i la ratlladura de llima. Són excel·lents, de textura terrosa i delicada alhora, el millor de tot el dinar, amb diferència. Ja passa de les quatre de la vesprada i demane el compte, que no decep. Isc al carrer i ja es nota com acurta el dia. Quan torne a passar per davant de la plaça per a buscar el cotxe l’ajuntament o alguna associació, no ho sé, ha preparat alguns jocs infantils que estan acabant d’enllestir: botar la corda, globus per parella, etcètera, etcètera. El xicot que posa la música sembla que s’ha confós d’escenari i fa que els altaveus xisclen com si fóra una discomòbil amb botellot inclòs. Jo faig per rememorar la palatabilitat del café, la ratlladura de llima i el subtil sagí per a apaivagar un enuig postprandial creixent.