La Creueta

Aquesta torre té reminiscències mudèjars i compta amb tres trams escassos i un acabament de manises blanques i blaves que s’encasten com les escates d’un peix en una mena de piràmide amb les arestes arrodonides.

Per Pere Brincs

Quan deixes Ontinyent arrere i enfiles la carretera cap als Alforins, tot canvia a poc a poc. Les cases d’estiueig i els xalets dels industrials que s’escampaven per la rodalia de la ciutat van dispersant-se fins a desaparéixer. Per l’empinada Portella del Portitxol, a aquesta hora del dia, ja baixen més ciclistes que no hi pugen. La terra ací és més molluda, d’un color carn esvaït amb alguna carrasca esguitant el paisatge que, un poc més amunt, es transformarà en un autèntic altiplà. La forma moderna de conrear les oliveres i la vinya deixa llargs reglons que ondulen suaument com una pauta que segueix la topografia. Supose que és un mètode més productiu, però, diletant sóc, m’estime més la solitud monacal, meditativa de les velles oliveres i la serenitat dels ceps arrugats que aconsegueixen que el temps transcórrega més lentament.

Quan t’acostes al poble, el coronament del campanar destaca de lluny. La torre té una terminació roma, com si l’arquitecte que la projectà volgués evitar que la torre punxara el cel, i per això la va idear amb forma d’aglà i la va folrar de manises. L’última vegada que havia pujat a Fontanars va ser amb el meu amic Peiró. Visitàrem el celler de Daniel Belda, quan estava en plena expansió, i férem un tast d’alguns vins. Inevitablement, aquest record du aparellat el dolor d’estómac que, amb els dos glops de vi que vaig fer tan d’hora, m’acompanyà la resta del dia. Per a mi, massa matí per a una degustació.

Més arrere, la primera vegada que vaig anar a aquest poble va ser amb Joan Pellicer. Havíem dinat a Ontinyent i vam arribar ja de vesprada. Ell  havia collit algunes brosses pel camí i vam entrar en un bar, reconvertit hui en restaurant, per a preguntar a uns parroquians que jugaven a les cartes si coneixien les herbes que duia. La veritat és que, tot i ser Pellicer ja un personatge televisiu, no tingué èxit entre aquella colla que li feren notar la impertinència que els impedira jugar a cartes. Vaig advertir que al botànic aquella rebuda no li va caure massa bé, però no va fer cap reprotxe. Eixírem del bar i encara que era hivern i començava a fer-se fosc anàrem a un mas, que li havia indicat no sé qui, on vivia una dona que encara feia beuratges i tasses amb herbes remeieres. Ja de nit el vam trobar i la dona ens atengué prou receptiva, però sempre des del portal. Joan prenia nota en una llibreteta i la interrogava com fa un metge amb el seu pacient. Després d’una bona estona de conversa, vam acabar tard, tornàrem a casa i, almenys jo, més gelats que un poll.

Ara, quan apleguem al poble, estacionem el cotxe a l’entrada. De seguida es nota la humitat de la rosada d’aquesta nit. Beneïda rosada que és el que nodria la bonança del nostre clima, segons contava ja a finals dels setanta el científic Millán Millán. Aquest savi parlava que el problema del canvi climàtic que patim se sustentava en dues potes: la primera, els gasos hivernacle que actuen a llarg termini, i la segona, els usos del sòl que afecten de forma immediata el cicle de l’aigua tot desequilibrant l’estabilitat energètica entre atmosfera i hidrosfera. La falta de rosades, doncs, és la manifestació de la demència climàtica -segons afirmava- que ell atribuïda a l’ús irracional de la terra. És clar que malgrat les investigacions, el prestigi i les evidències, no s’ha considerat mai aquesta segona pota amb la vehemència de la primera per a no tancar la simbiosi entre política i especulació. Bé, deixe-m’ho ací!

Al costat del parc d’emergència, on se sent raonar alguns homes, hi ha un jardinet que guarda una premsa, un rugló i una trilladora de la marca Flosan, de Saragossa. Tot parat i convertit en record. Enfront, al carrer de la Ferreria, el mur restaurat d’una casota magnífica mostra la pedra renovada. L’edifici en qüestió resulta ser una casa rural, la Fabriqueta, que ocupa tota la cantonada i, al mateix temps, adhereix l’immoble veí dins del mateix complex, tot amb la mateixa factura: pedra, morter, rajola massissa i teula. Tot just enfront hi ha un jardí al qual s’accedeix pujant nou graons. És un lloc prou frondós, eclèctic, amb un plataner d’ombra al bell mig que conviu amb un parell de pins, un cedre, baladre, etcètera, etcètera. D’ací estant arriba la subtil flaire d’un fumeral distant. Em deture una estona sota el concert harmoniós d’alguns estornells que canten un contrapunt sense cap director que els guie, si més no que es veja des d’ací baix. Una placa ret “homenatge al fester de Fontanars dels Alforins. 1866-1998”. Es mostra l’antic escut del poble amb les quatre barre roges i quatre llunes. He llegit que aquest blasó va ser substituït per l’actual l’any 2016. L’altra part del jardí continua després del carrer que el travessa. Per a accedir-hi, ara, has de muntar dotze graons. De seguida salta a la vista un monòlit amb una creu i una inscripció a sota que resa “Mai més”. Aquesta declaració sona tan rotundament universal, tan cruament particular, que tant fa que estiga acompanyada per aquell signe cristià o per qualsevol altre, religiós o profà; és igualment revulsiva. Al costat hi ha una font i un curiós banc de pedra, com si fóra una enclusa. És el seient que algú podria construir-se amb tres còdols, a la muntanya, per a poder seure i delectar-se amb un entrepà dut de casa.

El campanar fa notar el temps i, tot seguit, una altra campaneta tocada a mà avisa, des del mateix lloc, que és l’hora de l’Àngelus. Aquesta torre té reminiscències mudèjars i compta amb tres trams escassos i un acabament de manises blanques i blaves que s’encasten com les escates d’un peix en una mena de piràmide amb les arestes arrodonides. Damunt d’aquest element, el llanternó, que al seu torn sosté una esfera decorada amb estrelles o signes del zodíac, no s’aprecia bé. I a sobre, el penell amb la mitja lluna. De baix s’entreveuen tres campanes i dues més, diminutes, que ixen per les espilleres del segon cos on també se situa la placa amb el rètol Plaça Verge del Rosari.

L’església, menuda, està protegida per una mena de sobreporta de vidre que deixa un espai tancat entre aquesta i un accés de fusta que dona entrada directa al temple. Hi ha un silenci absolut i, potser, per això la imatge de la Verge a la seua fornícula sembla més devocional que en altres llocs. Es pot llegir una inscripció que diu: “Esta iglesia fue erigida el día 31 de diciembre de 1953 por el  Exmo.  Rvdo. Sr. D. Marcelino Olaechea y Lozaiga, Arzobispo de Valencia”. En llegir aquesta data tan recent entenc l’urbanisme de poble. És molt semblant a la distribució que he trobat en alguns pobles a prop del riu. Presenten una quadrícula de carrers que es projectaren per a ampliar el nucli central, en una època que buscava la prosperitat i els carrers es traçaven seguint un plànol excessivament ordenat.

M’adone que a terra de la mateixa plaça hi ha una figura dibuixada a tall de trencadís. Trobe que és un sant, però em resulta difícil de reconéixer perquè sembla una imatge massa pixelada, com un personatge de Minecraft. Pot ser Sant Roc?, però no veig el gos

-És Sant Antoni -ens aclareix un home des d’un balcó quan intueix el dilema mental.

-Ja deia jo que no li trobava el gos a Sant Roc.

-No, aquest és Sant Antoni. Ací mateix és on fan la foguera al gener -continua aclarint l’home.

Aprofite i li pregunte:

-L’església és molt nova, no? En la placa diu que va ser construïda l’any cinquanta-tres.

-És que el poble té pocs anys -em contesta el meu interlocutor. Crec que enguany se celebra algun aniversari. Abans era una pedania d’Ontinyent. Efectivament, després llegiré que Fontanars es va independitzar com a poble l’any 1927.

-Vosté no sabrà en quina part del terme hi ha una carrasca centenària amb un mas? -continue indagant perquè m’agradaria visitar el lloc on vaig estar deu fer vint-i-cinc anys amb Joan Pellicer.

-Una carrasca centenària? -repeteix per a donar-se temps i  ubicar-se. Si no és la carrasca del tio Quico?

-Doncs, la veritat no ho sé. Crec que estava molt a prop d’un mas -li dic.

-Deu ser la del tio Quico? -torna a preguntar-se insegur. Esta està al costat del cementeri. No hi ha pèrdua, tires cap avant i després quan arribes a la carretera gires cap a l’esquerra i, després, trenques a la dreta i arriba en un moment. Deu estar a mitja hora d’ací.

I ja posats, li demane:

-On podria dinar?

-Per a dinar? -ho pensa un segon i diu: allí mateix, a Casa Julio, i assenyala amb el dit índex el carrer que s’obri, ample, al davant.

És un carrer que du el nom de Comte de Salvatierra d’Àlaba amb cinamoms plantats al llarg de les dues voreres. De seguida apareix el restaurant Casa Julio. Hi ha una gentada asseguda a les cadires que ocupen la vorera. Quan li pregunte al cambrer que endreça les taules de fora si hi ha disponibilitat per a dinar, em contesta que li ho pregunte a Julio. Així que entre i veig un home vell darrere de la barra. M’acoste i li faig el mateix preguntat.

-Això hauràs de dir-li-ho a la jefa.

-Jo pensava que era vosté el jefe -li dic- i l’home somriu complagut perquè veu que la seua presència allí encara és important.

Li pregunte, doncs, a la jefa, que resulta ser una xica jove de trets amerindis que planxa els tapets de tela. Em respon que li ho ha de consultar a Julio (deu ser el fill, pense). Se n’entra cap a la cuina i desapareix. Tarda un poc a vindre; és dissabte, ho entenc, i sembla que hui hi haurà faena. Mentre espere, em fixe en dues fotografies velles que s’han ampliat i pengen a la mateixa paret: una que mostra la plaça pels anys cinquanta i una altra de la mateixa època en què es veu una colla d’homenots, el que podríem dir les forces vives del poble, amb un guàrdia civil d’uniforme inclòs. Més al fons, on es troba el menjador, hi ha dues fotografies més, aquestes artístiques i en color, que mostren un tros de terra, crassa i ben pentinada en una, i en la segona el detall de la bromera d’un vi negre tocant el vidre de la copa. La cosa és que, quan la xica torna, em confirma que podré dinar a les dues.