La Creueta

Hospital General de València (Arxiu Municipal de València)

Com en els segles anteriors, la borderia es regia per constitucions i reglaments que ordenaven tots els aspectes relacionats amb l’ingrés, la lactància, l’adopció i el reconeixement de fills.

Per M. Luisa Plà Tormo

L’any 2021 vam començar un recorregut històric al voltant dels expòsits, vells coneguts oralment a tots els pobles del nostre entorn, tan esmentats en veu baixa com sense coneixement de causa. Poc sabíem dels seus orígens, procedència, misèries, estigmes, dificultats, dels menyspreus que havien patit al llarg de la seua vida, curta en la major part dels casos.

“No m’hauria imaginat mai que dels bordets es podien dir tantes coses”, em va comentar un senyor quan vaig encetar aquest camí.

Tenien l’origen estigmatitzat, se’n parlava poc o gens. El xiquet que arribava a una família anava acoblant-se a l’acolliment com podia, i en una baralla de carrer sempre hi havia un llenguallarg que, com a insult o manifestació de força, li cridava: calla inclusero! Si la seua vida era més o menys feliç, amb l’insult el xiquet quedava marcat “com un cap de bestiar” davant la resta de la xicalla, em digué un home gran amb aquest origen.

Arribar a desenvolupar-se, festejar, formar una família, tindre arrels pròpies, era tot una proesa. “Emigrar d’un poble xicotet a un altre de més gran o canviar de país va ser per a molts un veritable alliberament”, m’afegia aquell home. A casa nostra la fil·loxera, amb la consegüent emigració, en facilità a molts el camí a seguir en arribar a terres on el seu passat no existia.

Aquests anys que hem exposat i que abasta de 1600 a 1950, any en què acabarà la série d’articles, han merescut la meua atenció per ser un dels factors demogràfics i socials importants que ens han afectat fins a dates molt recents.

Els xiquets inscrits en aquests centres d’acollida no són tots els abandonats al nostre país; els historiadors no es posen d’acord en les xifres. Alguns parlen de cinc milions(?). Uns altres no s’atreveixen ni a insinuar-ne una quantitat per la dificultat que implica. Però podem recordar les paraules d’un gran estudiós del tema, Álvarez Santaló: “los expósitos han merecido la atención de los historiadores precisamente por su volumen, una masa impresionante y común, un deshecho social, inquietante al menos, que, año tras año, con monótona miseria, cada ciudad, cada villa va segregando impertérrita.” Una descripción esgarrifosa!

Al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX, i en la primera meitat del segle XX, a la Casa de Bords de València foren registrats 123.986 xiquets. La xifra espanta.

En els articles referits als segles anteriors hem detallat aspectes com el transport, l’alimentació, la vestimenta, els pobles d’acolliment, el tracte rebut, les causes de l’abandó, les elevades taxes de mortalitat dins i fora de les borderies, l’estigmatització de la dona fadrina embarassada i el rebuig familiar… A partir d’ací, quines diferències amb els segles anteriors podem trobar en la primera meitat del segle XX? Quins canvis significatius fan diferents aquests cinquanta anys de les centúries passades? Hi ha alguna cosa nova per descobrir? Respondre totes aquestes preguntes és el repte i objectiu d’aquesta última part.

Igual que per als segles anteriors, he consultat tots els llibres corresponents a aquesta primera meitat del segle XX, que de manera correlativa abasten des de la signatura II-1/717 a la II-1/804. Aquests llibres pertanyen a la col·lecció “Dides i Criatures” de l’Arxiu General i Fotogràfic de la Diputació de València.

Són dos llibres per any, un per cada sexe. Com a excepció, en els anys de la guerra (1937, 1938 i 1939) els registres de tots tres es feren en un únic volum per a xiquets i un per a xiquetes; i més tard es registraren en un únic volum per sexe els anys 1946 i 1947, com també es féu els anys 1948-1949.

Estan escrits, en general, amb bona lletra, amb una descripció de roba i amb informació en el full de registre de la criatura sobre aspectes o circumstàncies relacionats amb la seua vida i orígens: “…muerto en acción de guerra en la División Española de Voluntarios bajo el nombre de Vicente… el día 13 de febrero de 1943, según le comunica el Ayuntamiento de Onteniente en fecha 29 de mayo de 1943 a Vicente… su padre adoptivo”.

Com en els segles anteriors, la borderia es regia per constitucions i reglaments que ordenaven tots els aspectes relacionats amb l’ingrés, la lactància, l’adopció i el reconeixement de fills. La centúria va començar amb el reglament publicat l’any 1898 com a vigent, en el qual s’introduïen millores que quedaren reflectides en la redacció d’un nou reglament de 1914. En temps de la República, aquests reglaments es van centrar, fonamentalment, a desenrotllar les atribucions dels diferents professionals que treballaven a l’hospital.