La Creueta

En els meus quaderns, de juny de 1960 fins a juny de 1961, hi ha bona cosa de passatges evangèlics copiats a les llibretes, així que alguna cosa degué quedar en el meu cervell de tot allò.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Continue revisant uns quaderns escolar de fa seixanta-cinc anys,  de quan jo tenia entre huit i nou anys. En un lliurament anterior vaig contar la visió de la Guerra d’Espanya segons quedava reflectida en eixes llibretes de la infància.

Hui contaré què féiem en una matèria que ens impartien els dissabtes de matí; sí, ja que aleshores feien escola eixe dia de la setmana i estàvem ben evangelitzats. No recorde haver vist, per aquella època, un rector que evangelitzara a l’escola (als instituts, sí). Eixa faena estava en mans dels mestres: dic jo si allò estava previst en el Concordat de 1953 signat entre el règim de Franco i la Ciutat del Vaticà.

La primera part del matí, el mestre ens explicava l’evangeli del sendemà i ens dedicàvem a copiar-ne les huit o deu línies del resum, féiem el dibuix que l’il·lustrava i l’acoloriríem. Dic jo que se’ns explicava l’evangeli perquè les misses del diumenge eren d’espatles als fidels i totalment en llatí. Com que jo era acòlit em deguí amerar d’aquella llengua que m’era tan familiar i pròxima. En aquells anys tothom anava a missa, o quasi: mon pare, per exemple, no ho feia. Vaig sentir tantes vegades allò de “In illo tempore dixit Iesus discipulis suis parabolam hanc” que crec que no ho oblidaré mentre visca.

El matí acabava amb el res del sant rosari: els xics, per una banda, i les xiques per l’altra, és clar. El terme coeducació no estava ni en el forn. A les vesprades recorde haver acompanyat mon pare a fer ravenells per als conills pels bancals que hi havia prop de casa. Els portàvem a casa en cabassos d’espart o en sacs de pita, de cànem o potser d’algun altre material.

Parèntesi. Li he comprat un quadern de repàs per a l’estiu a una néta meua que té ara aquella edat de què parle, li he fet una ullada ràpida, molt per damunt, i, com ja es poden imaginar, no hi ha una sola línia ni d’eixa matèria, ni de religió, ni d’història sagrada: és una prova evident que ens hem convertit en una societat laica; es veu que totes eixes coses ja no s’expliquen a les escoles. Només els xiquets que prenen la comunió estan informats d’eixes qüestions. Tanque el parèntesi i torne al relat.

Al llarg dels quaderns veig com es consolida la meua cal·ligrafia; a poc a poc escric amb menys faltes d’ortografia, les pàgines estan més netes i endreçades, amb marges, prova evident que el meu procés d’aprenentatge avançava adequadament: l’ensenyament i l’aprenentatge són tasques lentes, però constants.

No solia faltar a classe per malaltia. Que jo recorde, de fugines només en vaig fer un parell de  voltes, segurament per ajuntar-me amb males companyies: en una de les ocasions vam eixir de les escoles i vam tirar pels bancals que hi havia on ara és el carrer de Joan XXIII fins a l’antic depòsit de l’aigua; en l’altra vam acabar denunciats a l’ajuntament per xafar un sembrat d’un bancal pel camí de Caputxins.

A mi m’agradava l’escola perquè aprenia coses; m’agradava complir amb el meu deure escolar i el que tocara en cada moment. Ningú que em conega podrà dir que sóc membre de la filà “faena fuig”. L’amor al treball s’aprén de xicotet o ja no s’aprén. Si hom veu que a casa tots treballen, sobren les explicacions paternes. Vaig mamar eixa filosofia, conducta, forma d’estar en la vida o com vulguen dir-li, de menut i hi he pertangut fidel la resta de la meua vida.

En els meus quaderns, de juny de 1960 fins a juny de 1961, hi ha bona cosa de passatges evangèlics copiats a les llibretes, així que alguna cosa em degué quedar al cervell de tot allò. Ho dic perquè tinc sempre a mà el Nuevo Testamento Trilingüe de la Biblioteca de Autores Cristianos, i Los libros del Nuevo Testamento, en l’edició monumental d’Antonio Piñero (rock dur, avise). Però és la Bíblia de Ginebra (edició de 1560), la de la reforma protestant, la que més he consultat i consulte per motius acadèmics: estic interessat en l’ús de la Bíblia que feien Shakespeare i altres escriptors anglesos coetanis. El dramaturg anglés es coneixia els evangelis i la Bíblia (edició de Ginebra, 1560). Bona prova d’això és l’ús abundant de llenguatge religiós en totes les seues obres: en Hamlet, més de cent huitanta, en Romeu i Julieta, huitanta-nou, etc. A mi m’importa un rave saber si Shakespeare era catòlic o protestant: ja hi ha massa teories al respecte per a aventurar-ne més.

Retornem al camí original. Els que tinguen més de setanta anys, si no pateixen alguna malaltia neurodegenerativa, recordaran bé o molt bé aquells dissabtes dels anys cinquanta i seixanta.

Del grup escolar d’Isabel la Catòlica em vaig traslladar a les escoles del carrer de la Font Nova. Llavors es deia del Conde Torrefiel i estava ple de moreres de cap a cap: recorde molt bé que en l’època en què queien les móres dels arbres es feia un xafarís en tot el carrer que ens deixava fetes a banderes les espardenyes de careta si no anaves amb molta cura. Pareixia que hagueren xafigat raïm en alguna de les cases, com veia al carrer de la Lloba i de les Bodegues. Els dissabtes a la nova escola eren exactament iguals que els de l’anterior: recorde els tres mestres de principis dels anys seixanta i les aules on ensenyaven. A l’hora del rosari ens ajuntaven a l’aula que donava al carrer (la de don Álvaro): misteris gloriosos i lletanies.

A finals dels anys seixanta vaig fer una substitució d’un mestre de l’escola Isabel la Catòlica durant uns dies: pareixia com si el temps no haguera passat. En una de les classes em vaig dedicar a evangelitzar amb prou èxit en la mateixa aula on havia tingut de mestre durant dos cursos a don Paco Durà, de Cerdà. També hi vaig impartir altres matèries. De tota manera, jo no anava per a mestre d’escola, encara que siga el primer a reconéixer la seua gran labor. Això d’enviar-me de mestre substitut va ser cosa del rector don Fernando Cardona Pérez, que m’estimava molt; solia buscar-me faenes en les quals ell quedava bé i jo no cobrava una pesseta. Una altra faena que recorde va ser fer classes d’anglés als fills del metge don Rafael Palop Argente. Coses de rectors, i records meus.

Bé. Quan mire les llibretes i veig els evangelis dels dissabtes encara hi ha moltes coses que no entenc si no ho cerque a internet: diumenges de Septuagèsima, de Sexagèsima, de Quinquagèsima, etc. La majoria de les altres, com Advent, Epifania, Quaresma, Pasqua, Diumenge de Rams, Diumenge de Passió, etc., cada vegada resulten més misterioses per a la majoria de gent. Encara em pixe de riure quan recorde el dia que una néta meua, en entrar en una església em va preguntar: “Què fa eixe senyor de la creu amb uns claus a les mans?”. No és per a riure, és per a plorar.

Facen-me cas, per favor. Si es topen pel carrer amb algun membre de les generacions X o Y (o millennials), eixos que van a tota paleta amb el patinet per les voreres mirant el mòbil en una mà i l’altra al manillar, pregunten-los què són els evangelis: les respostes, segurament, els faran caure de tos. “No conec més evangeli que el rap”, em va dir un. Res a veure amb la generació dels pares: els nens de la postguerra o els baby-boomers.