La Creueta

En totes les cases del poble hi havia una espera callada, uns moments d’expectativa tibant. Després, la primera detonació se sentia com una canonada sorda, embolicada entre la teranyina d’aigua que l’ofegava.

Per Pere Brincs

De les poques premisses que em plantege quan escric és de prescindir de recerques en la xarxa. Em fa l’efecte que, en cas de no seguir aquest precepte, acabaria fent un refregit d’allò que ja està fregit. La cosa és que amb aquestes pinzellades de tronades que hem tingut darrerament he pensat en els coets que, durant molts anys, s’han utilitzat perquè les tempestats escamparen i protegir, així, les collites. Per cert, crec que hui estan prohibits. Amb freqüència he cregut que aquesta activitat era la continuació actualitzada del deler humà de dominar la naturalesa amb rituals, més que no amb la química pròpiament dita. Ben mirat, era el procés invers a la invocació de la pluja traient en processó un sant devocional, fent balls tribals o penjant cap per avall el teru teru bozu o monjo brillant japonés a les finestres per a acostar els núvols plovedors. És per això –deia– que he prescindit de la química de l’assumpte, vull dir: de buscar a la xarxa quines substàncies, quina química s’enlairava dins d’aquells coets per a dissoldre les tempestes més negres.

L’avi Lluís m’explicava que els coets duien un perpal llarg de fusta, a l’extrem del qual portava la càrrega que el feia pujar, i un flascó de vidre amb un líquid térbol. El cartutx que duia era –segons l’avi– capaç de tombar el campanar. Supose que ho deia amb l’autoritat d’haver excavat, com a sapador, trinxeres i galeries en la guerra, allà al front de l’Ebre; abans, tot s’ha de dir, d’emboscar-se fins al final de la contesa a la pallissa de la seua germana. Contava que, una vegada, la quadrilla en què treballava va trobar un coet fallat en un hort i, perquè cap xiquet no el trobara i es fera mal, un dels homes va llençar el flascó de vidre contra una pedra que, en l’acte, va començar a fumejar i a intoxicar l’ambient.

Les casetes des d’on es llençaven els coets estaven repartides perimetralment pel terme. Potser n’hi havia cinc o sis; no ho sé ben bé. Eren uns cubs d’obra diminuts on a penes cabien un o dos hòmens drets. Estaven tancades amb una porta de ferro pintada de verd per a assegurar la custòdia de les càrregues. En la part exterior d’una de les parets tenien encastades dues anelles, simètricament situades una més amunt de l’altra, que servien per a enganxar el perpal i que el coet quedara vertical i enllestit per a ser llençat. Sembla que el sistema d’ignició s’engegava amb una pila de petaca. La finalitat última d’aquests artefactes no era detindre la pluja sinó desfer la pedra que pogués amenaçar les collites, ja que la geografia local sempre ha fet que, quan les nuvolades entren per llevant i topen amb les modestes muntanyes, comencen a girar i girar, a omplir-se d’impaciència i de còlera en veure el seu pas barrat per la barrera calcària.

El desafiament més gros venia quan la tronada apareixia a la nit, quan l’interval entre el llamp i la remor del tro era mínim. Aleshores, quan la tempesta arribava de nit, era quan millor es podien seguir els esdeveniments del llit estant. El cel bramava i l’aigua se sentia caure a ràfegues enfurides. De sobte, l’aiguada pujava tant d’intensitat que un diluvi desbordava les voreres. Al moment, s’aturava i tot es quedava en un degoteig esporàdic que retenia per uns instants la follia exasperada. De bell nou, atansava un altre embat i el temporal amenaçava amb una barrumbada de pedra. De fet, entre les clarures que deixava l’aigua, sovint se sentia el repiqueig de les primeres pedres contra les finestres i les teulades. La més temuda era la pedra seca.

En totes les cases del poble hi havia una espera callada, uns moments d’expectativa tibant. Després, la primera detonació se sentia com una canonada sorda, embolicada entre la teranyina d’aigua que l’ofegava. El coet davanter deixava un eco ronc, resistent, dur com la punta de llança que havia obert la primera esquerda en la tronada.

Que valents havien de ser aquells homes! -em deia- per a travessar aquell mar de pluja rebolicat fins a arribar a les casetes. No sé com s’ho devien fer, però tampoc tenien més opció que anar caminant o navegant sobre la Mobylette. Els imaginava parapetats dins dels impermeables, envestint la cortina d’aigua amb el front catxo, com el capità d’un balener de cinema fins a arribar a les casetes remullats i amb la respiració accelerada. Tot seguit, un altre coet atacava per un altre flanc, pel racó Borràs o per la Pedrera. La tronada roncava de nou i les càrregues començaven a pujar amb la cadència que marcava l’enemic, amb la precisió de tindre una munició justeta per aconseguir dissoldre la borrasca.

Quan l’interval entre el llamp i el tro augmentava, els llauradors respiraven perquè la tronada escampava. Segurament, la pedra que havia pogut caure s’havia fos abans de tocar terra. L’endemà comprovarien quins rogles del terme havien estat tocats i seria tema de conversa en bars, tendes i carrers. Jo, seguia les evolucions d’aquell monstre que es retirava vençut i m’adormia fascinat pel coratge dels espantatronades, encara que no coneixia els seus noms. Que valents eren aquells hòmens!