La Creueta

A mi no m’importa el treball que haja de fer si cada quinze dies, si més no, me’n puc anar a casa el cap de setmana. Però açò és per a plorar

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Hem arribat a la segona quinzena d’abril de 1977. És poqueta nit. Hui hem matat dos pardals d’un tir. Hem anat a Hoyo de Manzanares, hi hem assajat la desfilada i hem fet una pràctica de tir. Ens havíem alçat a les 5.00, i a les 6.20 eixíem en camió de la caserna. De camí, ben sacsejats i entre bromes i riallades, hem repassat el cantoral casernari.  Hem aplegat a Hoyo de Manzanares a les 8.00. L’assaig de la desfilada ha durat fins al migdia. Hi ha aparegut un coco (un coronel en l’argot casernari) a fer un numeret de camp. Abans de dinar hem tingut una teòrica sobre el subfusell. Hem dinat al camp de tir, un poc apartats del lloc de l’assaig. Després de dinar m’he deixat caure sobre un gran pedrot i m’he adormit. Passades les tres de la vesprada ha començat la pràctica: primer amb el subfusell i després amb el cetme. Preferisc el cetme. Passades les quatre hem eixit cap a la caserna on hem arribat a les cinc i mitja. Quan tornàvem no veníem tan contents i eufòrics  com a l’anar. En arribar m’he dutxat. Quin descans! Mentre em dutxava m’han vingut al cap les penúries amb l’aigua que patia a Alcalá de Henares.

És primavera. Fa uns dies que ja anem sense els “tres quartos”. Ja era hora, que es fa insuportable quan puges al metro. Però perquè es produïra el canvi va haver d’eixir publicat en una ordre; que no es pense ningú que va ser simplement decisió d’un sergent de setmana. Algú es pot imaginar soldats de passeig vestits cadascun com li parega? Això podíem fer! Eoxes peces de vestir es van introduir el 1955 i van substituir l’antic capot. Són com un tabard però més curts, d’ací el nom. Tenen dos rastres de botons, butxaques laterals, cinturó i es du passat, encara que faça calor, fins al coll. Són del mateix color i tela del sac militar.

Desfer-me’n va ser un gran alliberament: l’havia “heretat” amb molta merda damunt i el vaig deixar amb una capa afegida, a més de la meua aportació de cositons poc agraïts a la banda del clatell. Jo mirava els dels altres i tots estaven per l’estil de runosos, com si els hagueren dut d’una guerra acabada la vespra.

El sergent de setmana ha passat revista. És caspós i barba-serrat, com d’un altre temps, i encara fa servir l’expressió antiquada “marrr” en compte de la més moderna “ar” per a donar l’orde de “firmes”. Sobre una taula he vist un full per a apuntar-s’hi qui vulga anar-se’n de cap de setmana. Ho he fet de seguida per si desapareix el paper o algun graciós en fa un avió. Açò és un joc com un altre: tu t’apuntes i, si tens servei, et fots; si no és que trobes algú que no vulga anar-se’n i li vinga bé fer-te un favor. Quanta raó té la cançoneta casernària de Wad-Ras:

La madre que tenga un hijo
Y quiera que se lo maten
Que lo mande a Wad-Ras,
A los carros de combate.

El lunes tenemos guardia,
El martes, imaginaria,
El miércoles retén,
El jueves otra guardia.

A mi no m’importa el treball que haja de fer si cada quinze dies, si més no, me’n puc anar a casa el cap de setmana. Però açò és per a plorar.

M’han donat uns dies de permís perquè s’ha mort un oncle meu. Els he fet creure que ho era, però en realitat ho era de la meua nóvia. Total, no sé per a què: quan he aplegat al poble ja l’havien soterrat.

24 d’abril de 1977. És la fira del llibre a Madrid. Hi ha moltes parades de llibres al llarg de la Gran Via (de José Antonio, en aquell temps). Compre dos llibres: Poemas del destierro y de la espera, de Rafael Alberti, i La revolución de la inteligencia, de Luis Albert Machado. Un dia d’aquests tinc examen de caporal i encara no he pogut  aconseguir cap de llibre a veure de què va.

Estic mort de son perquè anit vaig tindre guàrdia: huit hores en quatre llocs diferents, dues hores en cadascun. Només he tingut temps de rentar-me la cara abans de seguir el programa del dia. Hui el sergent Vidal estava calentet: després d’explicar com s’homogeneïtza el canó teòricament, m’ha preguntat unes coses explicades la setmana passada i, és clar, no en tenia ni idea. Quan li he dit que estava de permís per la mort d’un familiar m’ha enviat a l’escrivent perquè m’apuntara “arrestat” a la companyia el cap de setmana. Hui i demà també estic arrestat perquè algun fill de sa mare s’ha gitat en el meu llit per a no desfer el seu, ja que com he dit he tingut guàrdia i les poques becades que he pegat ha sigut al cos de guàrdia.

A migdia hem tingut gimnàstica i salt d’aparells, enfilar-se en la corda, etc. al gimnàs. Estic mort de son. Tinc examen de caporal aquesta vesprada i no he estudiat gens. No sé si aprovaré. Com que estic arrestat a la companyia, el sergent de setmana m’ha manat netejar a fondo els vàters. Al sergent de setmana li diuen Zapata i és un balòstia rematat. L’ordre, em diu, l’ha donada l’alferes: com si l’haguera donada el coco o el teco (tinent coronel).

L’examen de caporal no m’ha eixit malament. Encara com després de dinar m’han deixat un llibre, però m’he quedat com un tronc damunt del llit. Uff! Ara ho recorde: he d’escriure al meu substitut a la facultat i dir-li que no he cobrat encara i que, per tant, no puc pagar-li.

26 d’abril de 1977. Hui hem desfilat al regiment Saboya: quatre hores d’assaig. En una llibreteta anote paraules que sent ací i que segur que no sentiré enlloc més per les accepcions i brou que desprenen. Les últimes: “anar a la guerra” (anar de maniobres), “cárcel” (caserna), “alférez-pollo” (alferes novell), “mulato” (oficial ascendit de suboficial), “pasma” (policia militar), “chivo” (recluta nouvingut a una caserna), “perolo” (perol gran de cuina), “hacer safari” (desentendre’s), etc. La llibreteta i la llapissera sempre les tinc a mà en una de les butxaques grans dels pantalons de faena: no saps mai sap quan ix una llebre del cau.

Entre les coses més estranyes que he fet els últims dies, una ha sigut vigilar amb el cetme en posició de “prevengan armas” un objector de consciència amb barba mentre es dutxava. Quan ho feia em venia al cap Pepe Beúnza, barbut com ell, primer objector de consciència a principis dels anys setanta, condemnat a quinze mesos de presó en consell de guerra per negar-se a fer el servei militar. A principis de 1977, quan jo feia la mili, es va regular l’objecció de consciència de caràcter religiosa. Jo, quan sentia parlar de consell de guerra, em posava a tremolar i m’imaginava el quadro de Goya “El tres de mayo” en versió actualitzada.

Amb quatre mesos de mili ja tenia ben interioritzada l’expressió “hasta nueva orden”. Cada vegada que la sentia recordava el capità de la meua companyia al CIR número 2 d’Alcalá de Henares. Ara i adés ens amollava allò de “Orden más contraorden igual a desorden”. I jo en prenia nota, és clar. Si no, com havia de ser capaç de reconstruir aquell món? Li pegava voltes a la primera expressió i aplegava a la conclusió que la feien servir tan sovint per a advertir-nos que el que ens havien dit tindria vigència fins que ens donaren una nova ordre amb relació a la mateixa qüestió. Ara pense que eixe és el motiu pel qual cada nit el sotsoficial de setmana ens llegia la famosa “Orden del regimiento para el dia tal de mes tal del año 1977”, amb els ascensos dels oficials, els serveis i el menú de l’endemà, tot signat pel coronel i pel comandant de la plana major. Al toc de retreta seguia el reconte diari, no fóra cosa que algú s’haguera escapat; la tropa aguantava aquella ordre-murga en formació a la companyia (dormitori): era soporífer i crec que ho feien a posta perquè ens entrara la son i no tinguérem ganes de gresca després del “rompan filas”. En acabant, eixa ordre impresa es posava en un tauler de suro que hi havia a l’entrada per als qui sabien llegir.

La “orden del dia”, com es poden imaginar vostés, regia les nostres vides i compassava el temps amb tocs de corneta: molt de moviment i gens d’avorriment. No s’improvisava absolutament res; això és una norma bàsica de qualsevol superestructura, on les normes es pensen i repensen: posen-li vostés els noms que vulguen. Els soldats no poden estar tot el dia fent el bamba i ideant llocs on encauar-se, o anant de la cantina a les companyies a repassar les grapejades revistes porno amagades davall dels matalafs.

A les tres m’han despertat i m’han dit que he aprovat l’examen de caporal. Dels set de la meua companyia que s’hi presentaven només n’han aprovat tres. Ara, anem a pel curs de caporal primer: tot el que faça falta per a fugir de netejar cetmes i subfusells les vesprades o de repassar les divises de tots els exèrcits. Això em tindrà entretingut fins al mes de permís a l’estiu. Fins que no isca l’ordre de l’ascens i puga lluir els galons amb tres franges roges no em puc escapar de fer neteja cada dia i d’anar enviscat amb graneres i motxos. I demà, examen de les fitxes de “Instrucción táctica: orden de combate”. La qüestió és marejar el sol de migdia i no deixar-nos tranquils.

A finals d’abril hi ha hagut un accident entre dos soldats de la meua companyia. Un és a l’hospital Gómez Ulla i l’han operat: una bala li ha travessat la panxa. Anit vam fer guàrdia i prevenció amb els cetmes amb els carregadors plens de bales. Sembla que alguna bala es va quedar en la recambra i un soldat va disparar de costat en compte de fer-ho cap amunt: no sé en què pensava. El capità ens ha amollat un sermó sobre el zel que hem de posar quan fem servei i no jugar amb les armes. Jo sempre mire la recambra del cetme per si de cas, a continuació el carregue i per últim dispare a l’aire. Jo quan sentia parlar del Gómez Ulla anava amb cura que no m’hi enviaren per qualsevol cosa i algun metge m’operara del que no calia.

Aquest matí, la teòrica ha sigut sobre com passar un riu i què fer perquè el carro de combat funcione dins l’aigua. Per si no en teníem prou, assaig de la desfilada fins a les dotze. A continuació, sense cap explicació, ens han donat un altre subfusell. Els que ho saben tot, i n’hi ha a totes les companyies, diuen que això vol dir que demà l’assaig de la desfilada serà al Saboya. Si no teníem prou amb el nostre AMX-30, per a acabar el dia ens han soltat la matraca sobre els carros de combat que es fan servir a altres països.

Hui alguns estan molt contents: ja han cobrat les 300 pessetes que tenim de soldada. A mi encara no m’ha tocat. Anar de permís a casa ja em sembla un somni, només de pensar el rastre de serveis que m’esperen. I de Pepito Ballester no sé res. Ací hi ha poca companyonia, sobretot dels veterans envers els altres.

Si diguera que estic content ací mentiria: no em queda més remei que veure passar els dies. He escrit una carta a Pepito Ballester que sona a carta als Reis d’Orient. L’hi dic els llocs de destinació que em pareixen bons: Escola de l’Estat Major, caixa de reclutes, Ministeri de Terra, Capitania General, Govern Militar, etc.

Açò era la mili, per a mi si més no. Per a molts, que no tots, la mili era anar de farra i agarrar un pet rere un altre en el temps lliure. I també teòriques i desfilades, és clar.

La sala d’actes del Saboya li pega quaranta patades a la nostra. El teco quasi que ens ha convençut que desfilar és un honor: diu que de cada 200 soldats que hi ha a Espanya, només ho podrà fer un. Ens ha informat de totes les unitats que hi participaran i que ens hi hem de mirar molt a fer-ho perfecte. Ens ha recordat els quinze dies de permís que tindrem si ix bé, que es convertiran en quinze dies d’instrucció si ix malament. Sempre la mateixa història, com si fórem xiquets. Després del romanç del tinent coronel hi havia programada una sessió de filmines de les desfilades dels anys anteriors perquè poguérem veure’n millor els defectes, però s’ha fos una làmpada del projector i per poc no ens hem adormit esperant que algú ens diguera què havia passat.

Tornant a Wad-Ras, el sergent Villanueva ens ha enganxat als de la desfilada per a fer neteja, i això que ja era quasi la una! De nit encara fa fred tot i les dues mantes: hui hem dormit sense llençols, que se’ls han emportat a llavar-los.

Anit el caporal furrier em deia que veia un poc difícil que em deslliurara de Wad-Ras per falta de personal: eixe era el motiu pel qual tanta gent es refugiava en l’alcohol; la gent així oblida com de putejat està. Jo somie amb Ballester com un alliberador bíblic que em traurà victoriós, espasa en alt, per la carretera d’Extremadura i em durà a qualsevol altre lloc. La veritat és que estic tan fart que no m’apeteix veure la tele, ni sentir música,  ni llegir… Sols vull dormir, dormir. 

Ràdio Macuto informa que hi haurà maniobres al juny. No sé on para l’emissora d’eixa ràdio, però a gossades que difon rumors, i notícies sense confirmar, falses moltes vegades.

Ara entra a la caserna una companyia cantant una cançoneta adaptada:

Porque no engraso mi cetme
Me llaman abandonao.
Porque no engraso mi cetme
Me llaman abandonao.

Si a mi me gusta que suene
Pa qué lo quiero engrasao.
Si a mi me gusta que suene
Pa qué lo quiero engrasao.

Es demasiado aburrido
Seguir y seguir al cabo.
Es demasado aburrido 
Y yo en su padre me cago.

Y si lo quiere saber, 
Prefiero la prevención.
Y si lo quiere saber, 
para el cabo la instrucción.

Cada caserna tenia la seua èpica i la seua lírica transmeses a consciència de reemplaçament en reemplaçament. Les cançons del cantoral casernari eren un remei infal·lible per a rebaixar la tensió diària a què la soldadesca estava sotmesa, i cohesionaven el grup en els desplaçaments al ritme de “paso ligero”. De tant en tant, a la cantina, un soldat amb dues cerveses o un calimotxo de més al cos s’alçava i bramava com un energumen un crit de guerra: “tanques sí”,  i la resta contestava a l’uníson com mig possessos i endimoniats: “pero de cerveza”. 

Acabe el present capítol parafrasejant Bertolt Brecht:

La mili que vindrà
no és la primera.
Hi va haver més milis.