La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (sempre en reconstrucció)

23 de setembre de 2024
0 comentaris

Entrada, registre i senyals dels expòsits quan arriben a la borderia

Certificat d’ingrés en la Casa Borderia de València (Arxiu Municipal d’Albaida)

Després del registre, es gravava una xapa de plom que el xiquet havia de dur al coll, lligat amb un cordó, amb l’any en què entrava i el número d’ordre.

Per M. Luisa Plà Tormo

Ja vam analitzar en articles anteriors que a la borderia de València arribaven els xiquets pertanyents a la seua àrea. Hi havia poques esperances de vida per a aquests xiquets a causa del trasllat i l’amuntegament, però n’eren més que si els abandonaven en un paratge despoblat. Un bon lloc per a descarregar responsabilitats i esmorteir remordiments. L’entrada a la Casa era la manera menys cruel d’atendre aquesta infància marginada.

Els infants, que solien arribar de nit enmig d’una foscor que dissimulava el fet, eren registrats per ordre d’arribada en els llibres respectius (xiquets-xiquetes a partir de 1817). Els folis estaven numerats, i s’hi anotava qui el portava, si entrava pel torn o porta…

Registre d’entrada en la borderia de València. (https://pabloggil.wordpress.com/2016/10/18/domingo-orenga-exposito/)

Tots els registres dels expòsits presentaven el mateix format: nom, dia, any d’entrada, certificat d’haver sigut batejat, nom dels padrins. En la segona meitat del segle XIX també s’anoten en l’acta els xiquets abandonats en el torn d’Ontinyent i traslladats posteriorment a la Casa-Bressol.

La informació va anar completant-se a mesura que avançava el segle: es registrava el dia i any que era donat a alletar, els noms del matrimoni i la seua professió, i en cas de mort, la causa i el lloc de soterrament: “…Gerónimo Vicente de la Asunción volvió el 31 de octubre de 1875 de Puebla de Arenoso enfermo de escorbuto… murió el 15 de diciembre de 1875”.

En el registre, i a vegades de manera minuciosa, es descrivia cadascuna de les peces que portava el nounat, el seu estat… Sovint es feia servir el terme “pingos” que resumia els parracs que el cobrien. Els xiquets procedents del Sant Zel, institució que acollia dones de classes socials més elevades, eren portadors de robes més bones: “… Elena de la Cruz Theresa de Jesus… entró con ropa nueva, carota de color de plata cubierta de gasa, juboncito de percal guarnecido de carmesí, culero de color de rosa guarnecido con cinta, la benda del hombligo cordada con seda de carmesí, toda la ropa marcada i un pañuelito de percal al cuello…” (1813). Aquesta mena de documents ens permeten de conéixer la roba dels nounats valencians. La investigadora Eulalia Torrubia Balagué afirma que “la quantitat i qualitat de la roba pot servir per a identificar la procedència social i econòmica dels xiquets”.

Després del registre, es gravava una xapa de plom que el xiquet havia de dur al coll, lligat amb un cordó, amb l’any en què entrava i el número d’ordre. Era el seu número identificador: “… se colocará al expósito, pendiente del cuello, un plomo acuñado que indique el año y número que le corresponde. Terminado este acto se le instalará en la sala llamada de prevención hasta que reconocido por el facultativo pueda ser trasladado a la sección respectiva…”. Article 12 del reglament de 1898.

Penjoll identificador d'expòsit (https://www.tresorsambhistoria.es/tresors/penjoll-identificador-de-la-inclusa-de-valencia/)
https://www.tresorsambhistoria.es/tresors/penjoll-identificador-de-la-inclusa-de-valencia/

En el registre constava si el xiquet estava batejat o no. El ritu baptismal continuava com a condició “sine qua non” per a poder ser assistit en el si de la caritat cristiana i acollit als braços de Déu.

En els articles dedicats al segle XIX publicats fins ara hem incidit en el gran nombre de xiquets abandonats a la seua sort, i en l’interés que alguns pares manifestaven de recuperar-los; i en l’esforç i en les normes dictades (recordem els registres baptismals de la centúria anterior) per a evitar confusions i perquè els progenitors tingueren la seguretat que eren realment els seus fills.

Com en altres centúries, en aquesta els pares també van deixar tota classe de senyals que ajudaren a una identificació precisa que evitara els errors. Els dividisc en dos grans grups:

Senyal 2a meitat del segle XIX. Per a recuperar el fill
calia presentar l’altra meitat del senyal

1. Incruents: a més del que anomenem cèdules on els pares demanaven un nom, cognom, o informaven de si estaven batejats o no, apareixen medalles, cintes, trossos de tela amb alguna forma determinada, mocadors i llaços de colors, targetes… qualsevol símbol que ajudara a identificar el xiquet de manera fidedigna. Són els senyals que no produeixen dolor i generalment es deixaven a l’interior dels llibres de registre. L’acció reflecteix un acte conscient de qui abandona la criatura i que fa servir eixos elements com a escuts protectors del xiquet, per a fer palés que algú vetlava per ell.

2. Cruents: són senyals dolorosos fins i tot mortífers. Marques corporals que no es podien ocultar, gravades amb pedra infernal (nitrat de plata) al front, galtes, peus… Aquestes ferides, poc cuidades, s’infectaven i podien causar la mort.

Tots aquests senyals quedaven registrades en els llibres “verba volant, scripta manent” (les paraules volen, l’escrit queda, cita llatina presa d’un discurs de Cayo Tito al senat romà), de manera que eren utilitzades per expòsits, antany ingressats, a la recerca dels seus progenitors: “… Antonia Revilla ingresó en este benéfico asilo en el año 1882, recién nacida, con quemaduras en los pies y otras señales hechas por mis propios padres…”.

Alguns xiquets que van arribar a la Vall per a ser criats duien aquesta mena de senyals: ”… llegó el 10 de setiembre de 1886 a la Pobla de Rugat. Llevaba en el brazo derecho una cruz o señal hecha con tinta mezclada con algún ácido…”.

I arribem al final d’un altre dur article dedicat a aquests xiquets, autèntics herois els que van aconseguir de sobreviure. Llegir-ne els registres ens permet de conéixer l’esdevenir de les seues existències.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!