La Creueta

Inauguració de l’IES Vermellar de l’Olleria. D’esquerra a dreta: Bartolomé Sanz (director), Manuel Tarancon (conseller d’Educació), Rafael Rivera (arquitecte de conselleria) i Vicent Llop (batle de l’Olleria)

Segons les meues notes, en aquell claustre vaig dir que no esperava el respecte de la societat ni dels pares, però que el meu equip i jo ens el mereixíem, si més no, dels companys.

Per Bartolomé Sanz

El 18 de febrer vam celebrar el Dia de l’Arbre ajornat a causa de la inauguració.

En el claustre de professors celebrat un d’aquells dies vam tractar punts com: puntualitat, alumnes pels corredors, atenció a la diversitat, disciplina i expulsions gratuïtes de classe o del centre. Vaig aprofitar per a reclamar que les qüestions a plantejar-me com a director se’m feren arribar en el meu horari d’atenció, personalment, i no mitjançant l’administratiu de Secretaria: ell tenia una altra faena.

Segons les meues notes, en aquell claustre vaig dir que no esperava el respecte de la societat ni dels pares, però que el meu equip i jo ens el mereixíem, si més no, dels companys. Vaig reconéixer que el pamflet llançat contra mi em feia sentir degradat, i que em preocupava molt, en relació amb l’autor del paperet, tindre com a membre del claustre una persona d’eixa casta. És més: vaig dir que jo com a pare no duria els meus fills al nostre centre si sabia que ell hi era professor. Vaig informar també que havia rebut una denúncia d’un pare que m’acusava de “falta de previsió” i de “caos total” pels fets ocorreguts després de les 12:00 el dia de la inauguració. No els vaig veure gaire afectats, els companys, ni es van amuntonar a proposar solucions.

Sobre el descontentament del professorat per no haver estat convidat a l’acte de la inauguració, la cap de protocol de conselleria, a qui n’havia informat, em va contestar que sols els representants del centre hi assistien. Com a exemples, em va parlar d’inauguracions recents a Sogorb, Calp, la Pobla de Vallbona, València o Catarroja. He de confessar que la de l’institut de l’Olleria era la primera inauguració a què jo assistia.

Crec que jo era l’únic que coneixia a tots els qui apareixen en les fotografies de l’acte inaugural. Un detall: l’inspector de centre no hi és perquè hi ha l’inspector en cap. Tinguen vostés en compte que conselleria no es pot quedar desemparada perquè hi haja inauguracions ara i adés. Jo no tenia res a veure amb l’elaboració de la llista de convidats; allà hi havia, per exemple, els directors dels centres de primària locals Sanchis Guarner i Isabel la Catòlica, i el director de l’EPA. Si hi eren els de Montaverner, Alfarrasí, Benissuera, etc., no els vaig veure. Hi havia representació de l’oposició municipal? Sincerament, ni els coneixia. Ni tampoc ells van vindre en cap moment a presentar-se al llarg del curs. Ah, tampoc vaig veure cap representant de l’empresa constructora, ni pares ni mares.

El 22 de febrer es va fer la vaccinació contra el tètanus. Eixe mateix dia van aplegar i es van instal·lar les reixes que havíem demanat per a reforçar la seguretat. Deuen recordar vostés que va ser un dels motius del meu enfrontament amb l’arquitecte de conselleria; el poden identificar clarament en les fotografies de la inauguració: sempre amb les mans en les butxaques. Sembla que ningú no li havia ensenyat les normes bàsiques de civisme i urbanitat que, per la seua edat, hauria d’haver aprés en escola. En fi…

Per a acabar el dia, els delegats dels alumnes em van lliurar la convocatòria d’una vaga per a l’endemà. I vaig parlar amb una professora que havia permés eixir abans de l’hora els alumnes que una altra professora havia hagut de deixar en quedar ferida per uns estudiants. Quantes coses poden passar en un institut qualsevol un dia qualsevol! Coses que fan que cada dia siga diferent i entretingut. Ja poden veure: problemes externs i també interns. Demà serà un altre dia amb els  seus problemes, però als que es plantegen un dia concret s’ha de donar solució. No hi ha cap vareta màgica. L’única, com a molt, és la col·laboració de tothom. I lamente dir que la vaig trobar a faltar en molta gent.

24 de febrer: vaga d’alumnes. A les 8.00 es plantaren a la porta de l’institut i no entraren. El cap d’estudis i jo vam parlar amb els delegats per a comunicar-los que totes les reivindicacions estaven en vies de solució.

Pel corredor, quan anava a fer classe, un professor en to apocalíptic em soltà sense dir-me ni bon dia: “Quien siembra vientos, recoge tempestades”. “Jo complisc el meu horari i les meues guàrdies”. “Este tema no em fa fred ni calor” (ell i jo sabem de què es tractava). El cap d’estudis m’informà que deu o dotze professors tenien previst de fer vaga l’endemà. L’inspector em demanà, per telèfon, que “convidara” a muntar el laboratori al professor que encara no hi havia fet. Li vaig contestar que jo ja li ho havia reclamat, i que ara li tocava a ell de fer-ho. Un pare, membre del consell escolar, m’informà que els pares es reunien eixa nit per a discutir sobre la vaga. I encara vaig parlar amb un altre professor perquè un pare s’havia queixat que li havia dit al seu fill: “Tu què fas ací? Hauries d’estar en vaga”.

25 de febrer: deu professors interins en vaga. Vam haver de mirar com fer les substitucions dels professors que exerceixen el dret de vaga perquè els alumnes estiguen controlats i atesos. Vaig telefonar a uns professors que no seguien la vaga perquè vinguen a substituir els professors que en feien.

El mateix dia es presentà, sense avisar, l’inspector Emilio Garcia a veure com anava el laboratori. El posí en antecedents. L’inspector parlà amb el professor en qüestió. Resultat: acordaren que el laboratori estaria acabat abans de Pasqua. Ah! El mateix inspector va presenciar com uns alumnes botaven les tàpies del centre. Es va quedar bocabadat.

El 28 de febrer es va fer una junta econòmica i claustre, en el qual es van llegir les cartes a remetre als pares en relació amb els dies no lectius de març (6, 7 i 17) i es van explicar els motius de la vaga del 24 de febrer.

Arribem a l’últim dia del mes: havíem passat ja l’equador del curs i jo encara discutia amb l’empresa constructora i amb Cegas pel subministrament de gas. Vaig enviar un fax a la UTE perquè instal·lara una sirena com havia acordat amb l’arquitecte. De tot calia deixar constància en el registre d’eixides; en cas contrari no es poden fer reclamacions. I ara afegisc: ni tampoc es podrien contrastar totes les meues queixes al llarg del curs, perquè es veja que no invente res.

Quina llàstima que certes coses no hagueren passat el dia de la visita de l’inspector: li hauria pogut demanar que em tirara una maneta. Però no al coll!

+ L’enemic en casa (1)