La Creueta

Eixe cap de setmana em va telefonar un membre de l’equip directiu per a dir-me que a la parella li havien fet a banderes el cotxe i que ho havia denunciat a la Guàrdia Civil

Per Bartolomé Sanz Albiñana

L’endemà de la inauguració vam rebre la visita del centre formatiu italià Giulio Cesare, de Bari: onze alumnes i dos professors, acompanyats d’alumnes alcoians. En realitat es tractava de la segona part d’un intercanvi amb l’IES Cotes Baixes d’Alcoi. La primera part l’havia duta a terme jo del 23 de març a l’1 d’abril de 1999, però com que ara estava a l’Olleria, el bon amic Enric Lloret Sanchis († 2023) del meu departament s’havia encarregat de la segona. El professor italià responsable era Antonio Scarafile a qui havia conegut a Tampere (Finlàndia) en un curs sobre la metodologia dels portafolis i com fer-ne ús en les classes d’anglés.

Els alumnes italians van eixir aquell dia d’Alcoi amb l’objectiu de conéixer l’Olleria amb un programa detallat: Casa de la Vila, església parroquial, convent de Caputxins, institut, una empresa de vidre, etc. Van aplegar a l’institut, el van visitar, van veure un vídeo sobre la primera part d’eixe intercanvi, van recórrer el poble, i el batle va fer la recepció oficial a l’ajuntament. Després de visitar La Mediterránea vam dinar tots a l’institut; hi vaig convidar el director del grup escolar d’Isabel la Católica, implicat també en algun programa europeu.

Eixe dia vam reclamar a conselleria la xarxa RDSI i ens van dir que vindrien a instal·lar-la el dilluns següent.

El cap de setmana (12 i 13 de febrer) el vaig passar amb els professors italians: visita a Alcoi, paella a Atzeneta, etc. Els italians tenen una sang pareguda a la nostra. Vaig fer lliga de seguida amb Antonio Scarafile amb qui va començar una llarga amistat. Els projectes europeus aporten beneficis col·laterals invisibles: ho dic per als qui no els coneixen.

Eixe cap de setmana em va telefonar un membre de l’equip directiu per a dir-me que a la parella li havien fet a banderes el cotxe i que ho havia denunciat a la Guàrdia Civil. De continuar les coses així, digué, se’n tornaria al centre on tenia la destinació definitiva perquè no li compensava el desgast que el càrrec li comportava. Com que no vivia al poble, jo m’havia estalviat eixes salvatjades. Ja havia acceptat amb resignació el meu calvari personal, sense arribar a entendre que un membre de l’equip fóra víctima de fets vandàlics per complir les seues obligacions. Sempre he dit que el treball del cap d’estudis és el més difícil. Tots els dies has d’afrontar problemes: quan no provenen dels pares o mares és dels alumnes, i si no del professorat. I encara en dus pendents dels dies o setmanes anteriors. Els directius fills del poble ho van pagar.

Quan repasse els meus apunts d’aquells dies trobe coses que no entenc, però el problema no és la claredat de la lletra. La secretària va repartir per escrit al personal no docent les seues funcions i assegurà que les havien enteses i les tenien clares.

Sabia que havia passat el temps en què l’equip directiu havia de mostrar bona voluntat amb el mal comportament (en general) de l’alumnat, i que calia un altre llenguatge: el llenguatge dels expedients.

A mitjan mes va eixir publicada en premsa una carta en què es criticava que el director haguera obert les portes del centre el dia de la inauguració, després de l’acte, perquè els alumnes se n’anaren a casa. Era un dia de vaga de professors interins, recordem-ho. No recorde si la carta anava a nom d’algun pare o grup de pares en concret, o de l’AMPA. O de qui.

Dit així, el director no havia actuat bé. Qui va enviar la carta a la premsa, dic jo, podria haver contrastat la versió de la direcció. En fi, teníem l’enemic en casa. I jo tenia el seu nom. No m’havia plantejat de posar cap control policial el dia de la inauguració  -i l’hauria pogut demanar a l’ajuntament- per a retindre els alumnes que van acabar fugint botant les tanques com si els acaçara un lleó: l’institut no era un camp de concentració. Vaig obrir les portes per a evitar accidents. On era el guàrdia jurat aquell dia? Segurament li havien donat dia lliure perquè no cridara l’atenció del conseller. El cas és que a partir de la inauguració de l’institut s’hi respirava un clima enrarit: el professorat no havia encaixat bé aquell dia.

Més problemes: el 16 de febrer, només arribar, em vaig trobar el cap d’estudis i la secretària parlant amb un grup d’alumnes que no volien entrar a classe i fer vaga. Amb ells hi havia un parell de pares. Els delegats es van reunir amb els pares, que em demanaren d’abandonar la reunió perquè els alumnes es trobaren amb més llibertat. En acabant, els alumnes em van lliurar una llista amb les reivindicacions.

El mateix dia van aparéixer als casellers dels professors uns pamflets fets per algú amb un bon domini d’informàtica. Un professor, evidentment. Més enemics en casa! No va costar gens descobrir-lo: un professor a qui no li coneixia la veu. Això sí, tenia la seua forma de fer la guerra de guerrilles, sense donar la cara. El pamflet, amb mala bava, aprofitava el diari Levante per a fer un muntatge i mirar de desacreditar-me.

Per si fóra poc, l’inspector Emilio García em telefonà també el dia 16 per a informar-me que havia rebut una carta, sense firmar, on denunciaven la meua actuació després de l’acte d’inauguració. Li vaig contestar que li podia dir el nom del pare que l’havia enviada i que era un tema solucionat. És curiós en quines coses s’interessava el nostre inspector: a les qüestions que jo li plantejava no feia gens de cas. Més tard vam tornar a parlar per a explicar-li que el professorat estava molt molest perquè no els havien convidats a la inauguració del centre, i per a informar-lo de la mobilització i reivindicació dels alumnes i dels pamflets d’un professor que volia posar zitzània en el claustre i desacreditar-me.

I per a acabar-ho de rematar, el cap d’estudis em comunicà que el problema de la calefacció no s’havia solucionat. Li ho hauria pogut recordar a l’inspector, a veure si em tirava una maneta abans que s’acabara l’hivern, però hauria sigut una pèrdua de temps: ja el coneixia.

A la nit vaig parlar amb el batle i el regidor d’Educació: estan al corrent de la situació.

+ Vint-i-cinc anys de l’institut de l’Olleria