La Creueta

El munt de formes que havia hagut d’adoptar aquell jersei al llarg de la vida li havien esborrat la memòria tèxtil i, simplement, mantenia una forma de sac que s’adaptava mínimament al perfil d’aquell cosset.

Per Pere Brincs

Eren quatre o cinc germans i, si algú hagués aconseguit posar-los un al costat de l’altre, l’alçària dels seus caps haguera format una progressió perfecta que indicava l’escassa diferència d’edat, potser la justeta, entre un i el següent; a banda de mostrar, tots, una talla tirant a menuda. No sé d’on els venia el malnom de Pollets, bé perquè pareixien una llocada de xiquets difícilment inventariables, bé perquè tots duien el cap rapat per a evitar les colònies de misèria que, potser, assetjaven aquella família.

El pare era sabater i el veig, ara, com un home curt, panxacontent, dret davant de la porta de casa, amb una corretja negra -potser de factura pròpia- que, malgrat la redonesa del ventre, l’extrem solt li penjava més d’un pam bragueta avall. Tanmateix, de la mare no guarde cap imatge, segurament perquè eixia poc de casa, ja que la seua ocupació era covar, o criar, els altres pollets que ni tan sols tenien edat per a anar a escola. Mentrestant, el pare eixia sovint del talleret a estirar les cames i a somriure a qui en aquell moment passar per allí o, simplement, a la vida.

Els fills eren diferents: prims. Tenien tots una cara refilada, felina, amb les pupil·les quasi verticals i un nas jueu, del qual, als més menuts, els penjaven les candeles verdes de l’omnipresent constipat. El tracte entre els mateixos germans era molt escàs en escola, com si gairebé no es conegueren, i segurament aquesta actitud que adoptaven no era tan sols per anar a cursos diferents, era com una mena d’estratègia on la dispersió dels individus augmenta la possibilitat de supervivència, talment com fan altres animals.

Vestien amb roba donada i, a més, per a treure-li més profit, els germans menuts anaven heretant la dels majors fins que les peces es feien miques. Encara que ja no recorde els seus noms –crec que hi havia algun Antonio i un altre Juan– sí que recorde les mànegues desfilades d’un jersei roig granat que vestia un d’ells i que pareixia que, en cas d’estirar qualsevol d’aquells fils de llana, la peça s’esfilagarsaria per complet i en un ordre perfecte. El munt de formes que havia hagut d’adoptar aquell jersei al llarg de la vida li havien esborrat la memòria tèxtil i, simplement, mantenia una forma de sac que s’adaptava mínimament al perfil d’aquell cosset.

Un dia, un dels germans, amerat per la tebiesa de l’aula, per l’olor dels llapis i la lletania llunyana i incomprensible de don Juan dictant la lliçó, va plegar una mà sobre l’altra damunt del pupitre i sobre elles recolzà el cabet repelat endinsant-se en un somni que el degué dur fins a les vesprades en què corria pels bancals, furtant taronges o nispros, mullant-se en l’aigua de les canals i les basses o fent harca per dins dels horts. Quan el mestre se’n va adonar, amb cura, s’acostà i cobrí tot el front del xiquet amb la palma de la mà, s’assegurà que no tenia febre i que només era una barreja de fatiga i avorriment, i el va tapar amb els amples fulls del diari que solia fullejar a classe, a manera d’una flassada amorosa. I així va estar més de mig matí, immòbil, somniant amb Déu sap quins paradisos. Quan es despertà s’espolsà com un gos banyat el paper que l’abrigava i, sense més ni més, agafà el llapis, intentant de seguir un camí impossible que el tornara a la realitat de l’aula.

A mi, quan era menut, m’agradava molt jugar a les boletes. I ara que hi pense: era curiós com, abans, els diversos jocs s’alternaven, sense que ningú ho manara, com les estacions de l’any. Ballar la trompa, després els cromos, les boletes, els indiets… Era com el dia que t’adonaves que la roba et molestava perquè la primavera s’acabava o com quan se’t crostaven els llavis pel fred de l’hivern. No calia que ningú ho diguera, arribaven i en pau. Aleshores, tothom feia per jugar a allò que s’estilava. A mi -com deia- m’agradava de jugar a les boletes, però, malgrat això, era un jugador prou roín. Això no obstant, recorde que un dia, al pati de terra de l’escola, vaig jugar una partida amb un dels Pollets. Ell estava recelós com una raboseta que hagués ensumat una posta de perdiu a prop. Vam jugar una estona, sense cap expectació per part dels altres alumnes. El Pollet tenia alerta tots els sentits de què disposava: les pupil·les negríssimes atentes, els moviments cautelosos de gat i el nas olorant el perill mentre les candeles se li despenjaven pel borrissol incipient del llavi superior. Però a pesar de tota la seua prudència i de la meua poca traça li vaig guanyar una o dues boletes. Vaig notar que, al pobre Pollet, aquella pèrdua li va fer tant de mal que si fóra possible, hui, vora cinquanta anys després, li les tornaria o, més aïna, com que ja no les conserve, li demanaria perdó, encara que estic segur que ell no ho entendria.