La Creueta

Un matí, després de la desfilada de rigor pels carrers, els “húngaros” se n’anaren a muntar el campament als afores, com solien fer, prou lluny, i alhora prou a prop, per si algú volia acostar-se a veure les acrobàcies de l’animal, i traure algun quinzet.

Per Pere Brincs

Correctament, hauria d’haver escrit “hongaresos”, però no sona igual. Encara més, sembla que no té res a veure amb el que vull contar. En la prestatgeria d’una biblioteca m’he topat de bell nou amb un Platero y yo, una edició de butxaca de l’editorial Espasa. És un exemplar vell, amb el llom descolorit. L’he obert i les pàgines conserven el premsament original, la qual cosa demostra que mai no ha sigut llegit. L’he tret i li he passat el dit polze pel tall perquè els fulls alenen una mica. El llibre ho ha agraït i de seguida s’ha atovat entre les meues mans.

Després de la reanimació, fullege els títols que van apareixent a atzar: “La jaula”, “El loco”, “El pozo de agua”, “Angelus”… Encara que curts, en són tants que de vegades necessite rellegir les primeres línies per a recordar què contaven. Després, el llibre m’ha mostrat pel capítol XXIII: “Los húngaros”, nom que s’aclareix amb un asterisc que segueix a peu de pàgina: “gitanos nómadas, no españoles, que vivían en condiciones muy deprimidas”. He continuat llegint: “La muchacha, estatua de fango, derrama su abundante desnudez de cobre entre el desorden de sus andrajos de lanas granas y verdes (…). La chiquilla, pelos toda, pinta en la pared con cisco, alegorías obscenas. El chiquillo se orina en su barriga como una fuente en su taza (…). El hombre y el mono se rascan, aquel la greña murmurando, y este las costillas, como si tocara la guitarra”.

Aleshores, he recordat una història que tenia oblidada. Quan era menut, ma mare sovint em contava el succeït que protagonitzà la seua cosina Amparín de xicoteta amb els “húngaros”. En realitat, va ser una de tantes barrabassades -assegurava ma mare- a què Amparín els tenia acostumats, tant als meus avis com a ella amb qui vivia, com una germana.

La família materna de ma mare, sobretot les dones, pertanyen a un clan de contadores, de rondallaires, amb una capacitat innata d’adornar qualsevol esdeveniment, per mínim que siga, amb decorats i escenografies de manera que aquells que els escolten veuen desfilar pel seu davant tot un seguit de personatges memorables. De vegades pense que jo he heretat d’elles un xic d’aquesta qualitat, no sé si a través dels gens o de tant com m’ha agradat d’escoltar-les, embadalit, sempre. Amb freqüència he presentit que l’habilitat de narrar s’adquireix, potser, com el funcionament dels mateixos òrgans, més aïna, com el psiquisme de les vísceres, del qual parlen els metges xinesos. Jo mateix crec que tinc la pell de ma mare, el cor i l’estómac de mon pare i els intestins -trobe- també de ma mare. No sé. De tota manera, quin tresor aquell de seure a la vora del foc, a l’hivern, o a la porta del carrer, a l’estiu, i sentir raonar els majors! Allò s’ha perdut sense remissió com un galió que s’enfonsa, amb les bodegues reblides d’or, sota les aigües d’un oceà més que anodí.

Deia, al principi, que m’he topat amb un exemplar de Platero y yo en una biblioteca i, en llegir, de dret, el capítol dels “húngaros”, he recordat la passada de ma tia Amparín que tantes vegades m’han contat. Quan elles eren menudes solia passar pel poble un grup d’hongaresos nòmades. Bum, bum, bum…!, caminaven pel carrer fent ressonar un gran pandero per a anunciar la seua arribada anual, talment com escrivia Juan Ramón. A ma mare -deia- aquell soroll li produïa tal acovardiment que l’obligava a amagar-se en el rebost, o sota l’escala, fins que veia passat el perill. Quan ja estaven lluny treia el cap pel portal i els “húngaros” li semblaven bruts, descabellonats i bel·licosos. Sempre duien un animal feréstec nugat amb una cadena; unes vegades era un ós, altres, una mona; la qual cosa dóna pistes sobre la llunyania dels fets, però més encara sobre la mestria de l’art rondallaire que adapta els personatges, siguen animals o persones, en funció de les circumstàncies i l’auditori.

Un matí, després de la desfilada de rigor pels carrers, els “húngaros” se n’anaren a muntar el campament als afores, com solien fer, prou lluny, i alhora prou a prop, per si algú volia acostar-se a veure les acrobàcies de l’animal, i traure algun quinzet.

Però, tan bon punt va arribar l’hora de migdia, i amb el dinar en taula, es van adonar que Amparín no apareixia. Els de casa començaren a buscar-la, un per ací i els altres per allà, fins que algú els va dir que l’havien vista pel carrer de Fora marxant amb els ¨húngaros”. Ai, Pare Sant Antoni!. Tot junts s’acostaren fins al campament i allí van veure la xiqueta asseguda entre els zíngars menjant d’un perol de caragols que tenien al bell mig del rogle. Arribats a aquest capítol ma mare sempre exagerava la placidesa amb què la cosina es xuclava els dits, com una més de la tribu, i la satisfacció que mostraven els amfitrions de compartir taula. La qüestió és que quan la van agafar de la mà perquè Amparín no volia anar-se’n, un dels gitanos li digué a l’àvia:

-Déjela, señora! Que la niña tiene hambre!

De tornada a casa quasi segur que es degué endur algun batecul perquè no hi havia mans amb ella. Vist ara, tampoc hi havia per a tant. Els “húngaros” no devien ser mala gent a pesar del nomadisme i l’espentolament. Ja ho va deixar escrit Juan Ramón Jiménez al final d’aquell text:

– “Ahí tienes, Platero, el ideal de familia de Amaro… un hombre como un roble, que se rasca, una mujer, como una parra, que se echa; dos chiquillos, ella y él, para seguir la raza, y un mono, pequeño y débil como el mundo, que les da de comer a todos, cogiéndose las pulgas”.