La Creueta

Imagine que don Manuel era conscient de la nostra ignorància lingüística a nivell escrit i que començava a construir la casa per la teulada

 

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Repasse el meu món real, el que formen persones i esdeveniments, aquell on transcorria la meua vida, i en aquell quart curs de carrera (segon d’especialitat) em torna a aparéixer don Manuel Sanchis Guarner, i també un personatge nou: el nord-americà Mr Eric Von Fuhrmann.

A més del curset extracurricular (debades) de valencià que ens va fer don Manuel aquell curs, jo em vaig matricular en un altre curset monogràfic que ell impartia: “Lengua y cultura valenciana” (sic), aquest amb validesa acadèmica.

Que jo sàpia, a no ser que algú ho portara molt en secret, ningú del meu curs no tenia coneixements de valencià a nivell escrit. Pensant-ho bé, potser el company Víctor Oroval Martí (de Carcaixent) en podia tindre. Oroval va traduir més tard al valencià un llibre juvenil molt divertit que jo manava en anglés als meus alumnes ja fa anys: Diari d’un jove maniàtic. De Víctor Oroval hom podia esperar qualsevol cosa: son pare, bibliotecari, a més de valencià tenia coneixement d’altres idiomes i els ensenyava a la biblioteca del seu poble.

No recorde els continguts impartits per Sanchis Guarner, però crec que ens explicava el seu llibre La llengua dels valencians. Però sí que recorde molt bé que passava llista els dies de classe per tal d’estimular l’assistència. M’esforce per fer memòria de qui ens va manar la lectura d’Els cucs de seda, de Joan Francesc Mira, i degué ser ell; qui podia ser si no? Per a aprovar eixe curset monogràfic calia fer un treball escrit, diferent per a cadascú, això sí. Jo vaig escriure uns quants fulls sobre el que em va suggerir: “Ausiàs March y el amor: ¿ficción literaria o realidad biográfica?”. El vaig escriure en castellà, com la resta de companys. No teníem ni idea d’escriure la nostra llengua, la llengua que les nostres mares ens havien ensenyat a casa i amb la que ens comunicàvem fora dels llocs oficials i dels centres acadèmics; hauria estat ridícul parlar en castellà amb els amics al carrer. Ací acabaven els nostres coneixements de valencià.

Jo llegia i entenia més o menys, i veia que hi havia accents cap a l’esquerra i cap a la dreta: allò era un misteri per a mi. En cap moment em vaig plantejar si allò era valencià o català: eixa polèmica vindria més tard, quan ja no era a la Facultat.

A excepció del Vocabulari bilingüe de Francesc Ferrer Pastor, que m’havia comprat en primer curs i que contenia unes nocions d’ortografia al final, jo no tenia altres eines d’aprenentatge formal de la nostra llengua ni coneixia cap gramàtica. En aquells temps, tot s’ha de dir, jo estava encaparrat en l’anglés.

Imagine que don Manuel era conscient de la nostra ignorància lingüística a nivell escrit i que començava a construir la casa per la teulada, i per eixe motiu crec que ens deixava escriure en castellà. Per a fer el meu treball vaig llegir uns poemes d’Ausiàs March; uns em van resultar difícils (ja s’ho poden imaginar), però uns altres els entenia prou bé:

La carn vol carn, no s’i pot contradir.
Son apetit en l’om pren molta part:
si no’s unit ab l’arma, tots es fart;
d’ells dos unit sent hom un tercer eixir.
Aquell qui sent d’esperit pur’amor,
per àngel pot anar entre les gents;
qui d’arma y cos junts ateny sentiments,
com perfect hom sent tota la sabor.

També vaig llegir alguns capítols de les obres completes de Joan Fuster, volum I. Jo estava content perquè entenia el que llegia de Fuster. Aquell curs l’escriptor suecà havia de vindre a fer una conferència a la Facultat, però no hi va aparéixer; en compte seu van vindre Vicent Andrés Estellés i Ovidi Montllor i ens van oferir un recital de poesia a la sala d’actes. L’Ovidi no va cantar ni tocar la guitarra perquè tenia un dit trencat (això ens va dir); amb açò vull recalcar que la nostra llengua no estava completament marginada d’un centre d’educació superior com el nostre.

L’altre curset monogràfic que vaig escollir eixe curs era sobre la novel·la nord-americana. L’impartia el Dr. Eric Von Fuhrmann († 2012, gairebé a 79 anys). Venia, si no recorde malament, de la Universitat d’Indiana a l’empara de les beques i ajudes educatives del programa Fulbright que patrocinava l’Oficina d’Afers Educatius i Culturals del Departament d’Estat dels EUA. Si ho pense bé, resulta curiós que la meua generació s’haja passat mitja vida malparlant per sistema contra aquell país (“Yankee, go home!” era el crit de guerra), i ells sempre tirant-nos una mà (per interés seu, és clar).

Von Fuhrmann tenia uns quaranta anys, ben plantat, cabells llargs, vestia tratge vaquer blanc a l’estil Buffalo Bill, tot i que era de bon tros més guapot que no el caçador de bisons estatunidenc. Només hi havia un entrebanc: la seua classe, posada amb calçador en el nostre horari de 9.00 a 13.00, era a les 8.00, i amb això està tot dit. De manera que a la seua classe n’érem quatre gats: tres, inclòs jo mateix, érem companys i amics que compartíem pis per la zona de Montolivet; el quart anava canviant. El nostre comportament (per no anar a les classes) va meréixer una reprimenda per part de Conejero (cap de departament) i Vickers (el professor de literatura anglesa), però l’actitud no va canviar gaire.

A mi sempre m’ha agradat d’escoltar accents nous i diferents, i gaudia sentint l’accent de Buffalo Bill, malnom amb què ens referíem a Von Fuhrmann. Tots els dies venia carregat amb bosses de llibres i fullets d’escriptors com ara Melville, Poe, Whitman, Thoreau, Emerson, Dickinson, Steinbeck, etc., material que ens regalava mentre ens deia: “And these leaflets, for those of you who are interested in doing ‘oposiciones’”. Ara no recorde bé si deia “leflets” o “pamphlets”.

En eixe curset em vaig apuntar a una escenificació teatral de The odd couple (L’estranya parella) en el primer seminari angloamericà que organitzava el departament. Els companys Carlos Navarro (d’Ibi) i Manuel Vilanova (de Vila-real) feien de Felix i d’Oscar en els papers principals. Jo feia de Murray. Per cert, a partir de l’obra teatral original es va rodar una pel·lícula amb el mateix nom el 1968, amb Jack Lemmon en un dels protagonistes. Amb Von Fuhrmann vaig fer un treballet sobre la influència de Walt Whitman (1819-1892) en la poesia de León Felipe: de fet, el poeta republicà exiliat a Mèxic fou el traductor de “Song of Myself”, un poema molt llarg inclòs en el seu llibre més famós, Leaves of Grass (1855), que vaig descobrir quan buscava obres del poeta espanyol:

Soy el poeta del cuerpo
y el poeta del alma.
Los placeres del cielo son míos
y los tormentos del infierno también.
Los placeres, los injerto y los prolongo en mí mismo
y los tormentos, los traduzco a una lengua nueva.

Soy el poeta de la mujer
y el poeta del hombre.
Y digo que es tan grande ser hombre
como ser mujer.
Y que nada es tan grande como ser la madre de los hombres.

(Traducció de León Felipe, 1950)