La Creueta

Mentre ho contava, evocava l’objecte igualment fascinant i inassolible, i, a pesar dels anys transcorreguts, crec que l’hagués pogut reconéixer entre un milió.

Per Pere Brincs

L’esfera és blanca, nacrada, amb les hores indicades amb guions d’or, igual que les manetes que fa temps que resten aturades tot formant una “ve”. La convexitat del vidre recau amb una transparència sedosa sobre les vores de la caixa, també esfèrica i discretament daurada. La pell de la corretja és l’única peça que denota la seua edat; les vegades que ha passat per la clivella li han raspat el llustre i li han esvaït el blau de les vores. Al final del cinyell, un passador de seguretat, ajustat per a un canell molt prim per a ser d’un home, encara manté la posició que ell gastava. A mon pare li captivaven els rellotges, en tenia uns quants que havia anat comprant-se al llarg de la vida. Jo en porte un altre, també d’ell. En el seu moment, em va donar a triar i s’hauria estimat més que n’haguera elegit un de més valuós, com el de la corretja blava, però aquest que duc m’agrada i és el que porte des d’aleshores.

Quan era menut, sa mare i l’àvia estaven en amo al Bar Musical, que regentaven el ti Vicentico el Tabaletero i la ti Llorença. El Musical era un local gran, bulliciós, amb una atmosfera que barrejava l’olor del café, el fum del tabac negre i els efluvis de la cassalla. Feia cantó i tenia dues portes, una que donava a la plaça i una altra al carreró del carrer de la Pila. Sempre estava ple d’homes drets a la barra o asseguts al voltant de les tauletes de marbre blanc i potes negres de ferro. A la paret del fons hi havia un compressor per a fer aigua amb gas i al costat un marc ovalat que entrava a l’ampla cuina.

En aquest establiment hi havia molta faena perquè a banda de la rutina del bar, també s’hi servien menjars i es disposava d’habitacions per a hostes. Les dones es passaven tot el dia faenejant entre els fogons, el menjador, el local i les habitacions; i mentrestant, mon pare, quan s’acostava la poqueta nit i tornava a casa després de jugar pel carrer, havia d’estar-se tot sol seguint el pas del temps amb la referència dels tocs del campanar, fins que alguna de les dones regressava ja ben fosc. Per això, sembla que el xiquet, sempre que el deixaven, s’estimava més estar-se pul·lulant per la cuina, amb elles, que no haver de passar les hores esperant-les a casa tot sol.

La soledat infantil era un record que sempre el va acompanyar i que, de fet, se li va aguditzar els darrers anys de vida. Si algú li reprotxava que no passava res per estar-se una estoneta a soles, tranquil, mentre ma mare eixia a comprar o a la perruqueria, ell sempre contestava que ja n’havia estat prou de menut, sense donar opció a cap contradiment.

Recorde que em va contar, una de les escasses vegades que entreobria la seua fèrria closca de la memòria, que alguns matins l’enviaven a despertar Vicent, l’hereu de la casa. Segurament, aquell era un adolescent un poc o molt consentit a qui deixaven dormir fins que la faena dels esmorzars començava a amuntegar-se.

-Ves, Juanín, puja i desperta Vicent -li deien al xiquet. M’ho va dir en aquell indici de confessió, com si ho veiés en aquell mateix moment: pujava l’escala fins a l’habitació, obria la porta i, abans de despertar el xicon, contemplava meravellat el rellotge que aquest duia al canell. Mentre ho contava, evocava l’objecte igualment fascinant i inassolible, i, a pesar dels anys transcorreguts, crec que l’hagués pogut reconéixer entre un milió.

Quan sostinc el rellotge de la corretja blava, dubte si dur-lo al rellotger o no. Més que res perquè li pegue una ullada i el pose a punt després d’uns anys adormit. Sí, crec que a mon pare li agradaria que el rellotge continuara fent la seua marxa. Però al mateix temps pense que és massa rellotge per a mi i, com que és automàtic, perquè la maquinària rutle necessita el moviment d’algú que el duga posat de seguit. Aleshores és quan m’assalta la cruel confessió que feia Cortázar al Preámbulo a las instrucciones para dar cuerda a un reloj: quan et regalen un rellotge eres tu, en realitat, qui ets regalat a ell. I això, les persones ho fan, terriblement, sense saber-ho. És en aquest punt quan torne a deixar el rellotge ben plantat al seu estoig, tanque el calaix i mentre isc de la seua habitació torne a vacil·lar si dur-lo al rellotger o no.