La Creueta

Sorteig de quintos (Fotografia: https://www.loteriamanises.com)

«No vaig comunicar a ningú que al gener m’incorporava a files, no fóra cas que algú es traguera de la mànega alguna disposició transitòria que m’impedira d’optar a una plaça docent universitària en eixes circumstàncies.»

 

Per Bartolomé Sanz

El meu mentor (el meu padrí, per a entendre’ns) em va comunicar que en el departament d’anglés hi havia tres encàrrecs (un encàrrec equivalia a nou hores lectives), als quals podia optar. Jo no tenia ni la més remota idea de què era un “encarregat de curs”, ja que durant la carrera havia tingut professors que no sabia (ni ningú m’ho havia explicat) si eren encarregats de curs, ajudants, PNN, adjunts, agregats o catedràtics. Només coneixíem qui eren els catedràtics pel sistema de transmissió boca-orella. Quan veies una persona molt gran arribaves a la conclusió que devia ser catedràtic; però no sempre era així.

A més dels tres encàrrecs de curs en el departament d’anglés esmentats, el mentor em van informar que hi havia disponible una ajudantia. Jo preferia l’ajudantia per a començar. Com que les meues notes en anglés durant la carrera no estaven malament, em va derivar a eixe departament. Derivar no és la paraula correcta: em va imposar. Eixa decisió no li va pegar bé al doctor Conejero, cap del departament, que em va considerar des del primer moment un imposat o un intrús al seu seminari.

Els dies previs a la resolució final, el doctor Conejero era a Roma o Saragossa, de manera que no tenia clar a qui consultar la meua situació. Vaig acudir al professor de literatura nord-americana, don Enrique García Díez (1947-1989), qui no em va poder ajudar perquè la qüestió era competència exclusiva del doctor Conejero.

Havien passat una setmana o dues de novembre i jo encara no sabia si tenia treball o no. Aquells dies s’havia aprovat amb una gran majoria de vots a favor el projecte de reforma política. Crec que va ser a final de mes quan per fi em van contractar com a professor ajudant per la Universitat de València. Vaig telefonar a casa i a la meua nóvia per comunicar-los la bona notícia.

Recorde perfectament que la primera cosa que vaig sentir en el departament d’anglés fou una discussió en aquest idioma entre els doctors Raymond Conlon i Conejero sobre la traducció que havia fet a l’anglés un tal Paul Carter del primer llibre de Conejero per vint mil pessetes. Són eixes coses sense importància que no s’obliden.

El doctor Conlon era un lector Fulbright-Hays que havia estudiat a les universitats de Columbia, Georgia i Massachusetts. S’havia especialitzat en les obres de Tirso de Molina i crec que havia traduït a l’anglés El condenado por desconfiado i El vergonzoso en palacio. Tenia coneixements de castellà, francés, italià i català, encara que no el vaig veure fer servir mai eixes llengües; només parlava i explicava en anglés. Al departament d’anglés, naturalment, la llengua que es feia servir era l’anglés.

Era final de novembre i, tot i que “contractat”, encara no havia signat el contracte. Després de parlar amb el doctor Conejero vaig parlar amb don Fernando Montero Moliner (1922-1995), llavors degà de Filosofia i Lletres, qui em va dir que no em preocupara i que començara a treballar, que la formalització del contracte era qüestió de dies. El doctor Montero Moliner era un home molt pròxim i que infonia confiança. El recorde fumant plàcidament en pipa.

El penúltim diumenge de cada novembre tenia lloc el tradicional sorteig de mossos per a incorporar-se a files a fer el servici militar. Com que jo ja no havia demanat més pròrrogues per motius d’estudi, em tocava d’incorporar-me en el primer reemplaç de 1977. Em va tocar el CIR núm. 2 d’Alcalà d’Henares. Incís: no vaig comunicar a ningú que al gener m’incorporava a files, no fóra cas que algú es traguera de la mànega alguna disposició transitòria que m’impedira d’optar a una plaça docent universitària en eixes circumstàncies.

Seguint les instruccions directes del doctor Conejero vaig començar a fer dues hores diàries de classes pràctiques als alumnes de segon curs. Per a eixa missió vaig recórrer a un ramat de llibres de drills que vaig trobar pel departament i, recordant què feia amb mi la professora ajudant de francés els cursos anteriors, doña Emilia Usina Espert, vaig començar les classes sense cap preparació especial, simplement reproduint els models que havia vist durant cinc cursos. Emilia havia llegit una tesina sobre el símbol del Sol en tres obres de Camus que li havia dirigit don Manuel Sanchis Guarner. Ho dic açò perquè quede clar que aquells dies Sanchis Guarner era un home molt actiu, i no només en el seu departament sinó en àmbits que nosaltres desconeixíem perquè cadascú anava capficat en les seues coses.

A mitjan desembre la imatge dels grisos corrent darrere dels estudiants per l’avinguda del Passeig al Mar continuava sent una postal habitual al campus de la Universitat de València.

El mateix dia que van detenir Carrillo a Madrid, on residia des de febrer, el doctor Fernández y González m’aconsellava que demanara la beca d’investigació; alhora, el doctor Conejero em deia que no la demanara perquè no me la concedirien. Ja poden veure vostés com de ben aconsellat estava jo. No recorde bé si la vaig sol·licitar o no, però estic segur que no la vaig tindre.

Anava tan ben orientat —tan ben perdut, ja s’entén— que vaig decidir de matricular-me en primer de dret; no perquè sentira atracció per les lleis, sinó per demanar la beca salari i poder completar l’exigu sou de professor ajudant que m’esperava. Vaig omplir els impresos i els vaig lliurar en la delegació provincial de Mutualitats Laborals al carrer de Jesús o al carrer de Cervantes, no recorde bé, per provar. No s’ho van empassar. Em van contestar que ja m’havia beneficiat d’eixa ajuda cinc cursos i que no me la podien tornar a concedir.

La citació d’incorporació a files, que creia que no m’aplegaria, malauradament em va arribar. Havia d’incorporar-me una setmana després de Reis, així que la vespra em vaig presentar al cap de departament i li vaig comunicar que me n’anava a la mili. “Aquí estoy con Macbeth”, em va dir mentre m’atenia en una dependència de la seua acadèmia d’anglés pel barri de Jaume Roig. Crec que la meua desaparició temporal del mapa el va satisfer. Em van substituir estudiants dels últims cursos de filologia anglogermànica, pròxims al seu cercle, i anys més tard professors universitaris.

El gener de 1977, sense estar gaire mentalitzat, vaig començar la carrera militar obligatòria. I encara que els coste de creure, va ser una escola de la qual vaig extraure ensenyances que més tard aprofitaria.