La Creueta

Acabada la carrera, el que volia era començar a treballar i deixar de ser una càrrega per a la meua família. I si per a aconseguir-ho haguera calgut escriure dues tesines, les hauria escrites.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

El primer d’octubre de 1976, sense haver llegit encara la tesina, seguint les instruccions del meu mentor, don Ángel Raimundo, vaig anar a secretaria de la facultat a demanar els impresos de les ajudanties. Em va atendre l’administratiu, don Emilio Muñoz, qui em va advertir que encara no havien eixit les vacants: això em va donar a entendre que n’hi havia més d’una i més de dues. Jo anava tan despistat i desinformat que ni sabia que havia de fer el tràmit burocràtic d’omplir papers per a poder treballar en un departament universitari. Pensava que s’hi entrava a dit (a dit d’un catedràtic, és clar), i que després venien les formalitats i els formulismes previstos en la normativa. Encara com tenia un guia que m’orientava un poc en aquella terra ignota. Més tard vaig esbrinar que efectivament n’hi havia més, de guies, d’orientadors, de mentors; i també de candidats.

Un parell de dies abans de llegir la tesina, que va ser el dia 6, la banda terrorista ETA va cometre un nou atemptat on matà cinc persones, entre les quals el president de la diputació de Sant Sebastià. El terrorisme no descansava i es vivia en el mateix clima de malestar i inseguretat que quan vaig arribar a València cinc anys abans.

Després de llegir la tesina me’n vaig anar al cinema Artis, perquè em pegara un poc l’aire. Hi vaig veure “Diario íntimo de Adela H.”, un film de François Truffaut, basat en el diari íntim d’una filla de Victor Hugo. Sempre fugia de les pel·lícules taquilleres.

Mentre escric aquestes línies, pense que la memòria és un gran regal de la vida que uneix el present amb el passat. Això no obstant, a mesura que entrem a formar part del club dels vells, sense cap invitació, percebem que les idees i les paraules se’ns esmunyen quan volem plasmar-les o articular-les: les tenim al cap o a la punta de la llengua, però sovint es resisteixen a aflorar a l’hora de fer-les servir. Afortunadament, ara tenim tota una sèrie de recursos i de diccionaris accessibles en línia que faciliten la recerca de la dada o de la paraula que es nega a aparéixer en el moment d’escriure.

Més ardu és el problema de l’aparició d’anacronismes en el relat. Difícilment queden adherits a la memòria fets i esdeveniments pels quals no hem mostrat gens d’interés o no ens han impactat; és a dir, que no ens han fet ni fred ni calor; o aquells que es filtren subreptíciament pels intersticis de la recordança. Sense un mínim de passió per a escalar un cim, qualsevol caminada o ascensió a una muntanya són accions fallides abans del primer pas. Si no hi ha un mínim d’inquietud i entusiasme per a arribar al demà, difícilment es passa del hui. Sense curiositat estem acabats abans de començar qualsevol projecte.

Però jo recorde aquell temps com un període d’activitat i ganes de menjar-me el món, que es concretaven a posar en pràctica diversos coneixements adquirits en la carrera i que no tenien res a veure amb la preparació d’unes oposicions. Perquè, si sóc sincer, també vaig tenir desenganys com quan em va caure a les mans el temari d’oposicions i, en mirar-lo, tot rascant-me el cap em vaig dir: “Mare de Déu, Senyor! Que poc m’han servit els estudis. Si vull aprovar-les hauré de treballar de calent, que els meus coneixements sistematitzats de qualsevol dels temes són ben limitats i no sóc capaç d’escriure’n més de deu línies”.

Per eixos dies encara pensava que el meu futur estava en la branca o especialitat de filologia espanyola o filologia hispànica, i que, si he de ser franc, ni sabia exactament com es deia: jo sempre em referia al departament de llengua i literatura espanyoles. Acabada la carrera, el que volia era començar a treballar i deixar de ser una càrrega per a la meua família. I si per a aconseguir-ho haguera calgut escriure dues tesines, les hauria escrites. No m’importava que foren sobre Ovidi, Catul, o sobre el naixement de l’humor en Llucià de Samòsata, sobre Machado o Valle-Inclán, o sobre William Blake o Walt Whitman. M’entenen?

L’endemà de llegir la tesina em vaig matricular en dos cursos monogràfics que impartien els doctors Fernández y González i Oleza, prova evident de la meua inclinació inicial. També recorde que eixos dies tenia alguna xarrada amb el professor don José Romera Castilla, del mateix departament, qui m’aconsellava la lectura de Samuel Levin, Jean Cohen, Jakobson i Bousoño. Segurament perquè li devia haver comentat la meua intenció de fer la tesi doctoral sobre la poesia de León Felipe, aprofitant que ja tenia el camí avançat amb el treball de la tesina.

A mitjan octubre, per fi, es van convocar les ajudanties de la universitat. Per a optar-hi necessitava la firma de dos catedràtics. A més de la de don Ángel Raimundo, no recorde a qui vaig acudir, ja que en eixe departament no hi havia més catedràtics. Segons la dedicació, plena o exclusiva, els emoluments mensuals de les ajudanties oscil·laven de 15.600 a 23.000 pessetes. Vaig demanar l’exclusiva, és clar.

Lliurats els impresos, em vaig oblidar de la qüestió fins que va eixir la resolució, a finals d’aquell mes. No tinc molt present què va passar entretant, però sí que la companya Evangelina Rodríguez, més posada en eixos assumptes que no jo, em va informar que hi havia més candidats. El professor Oleza, en funció de mentor, havia presentat el seu candidat, Josep Lluís Sirera (1954-2015), a qui jo coneixia de vista; no sé què havia estudiat, però no feia filologia moderna, o no en el meu curs. Eixe dia vaig entendre per què el doctor Oleza m’havia posat tants entrebancs quan vaig llegir la meua tesina. No pose en dubte que Josep Lluís Sirera estiguera més preparat que no jo, de cap manera A més el doctor Talens també tenia un candidat, ara no recorde qui. Tots els altres candidats, sens dubte, devien tindre més mèrits i més bon expedient que un servidor; la bona qüestió és que em vaig quedar fora del departament de castellà.