La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (sempre en reconstrucció)

6 de maig de 2026
0 comentaris

El Fugi

Així estant, cada cert temps treia un bitllet del falcat que guardava a la butxaca interna de la jaqueta i el mullava ostentosament, com si fóra una magdalena, en el líquid escumós de la copa.

Per Pere Brincs

Era una vesprada de diumenge i el Fugi seia davant de la barra del bar. Feia estona que havia demanat una botella de xampany. En realitat no sé ben bé com se les van apanyar en aquell bar per a poder servir-li’l, però segur que ho feren a temperatura ambient. És cert que aleshores tampoc no existia el matís toponímic entre la beguda francesa i els succedanis i això augmentava l’efecte de veure aquell home bevent champagne un diumenge de vesprada en un bar de poble. La qüestió és que el Fugi seia en un tamboret, pulcrament vestit, i al seu davant tenia una botella mig buida i una d’aquelles copes amples, que se’n deien d’estil Pompadour, mig plena. Així estant, cada cert temps treia un bitllet del falcat que guardava a la butxaca interna de la jaqueta i el mullava ostentosament, com si fóra una magdalena, en el líquid escumós de la copa, o en el que havia caigut sobre la fòrmica del taulell. Remullava el bitllet -deia- amb un moviment desinteressat, i tot seguit l’apegava d’una manotada sobre la paret que tenia al costat, mig empaperada ja amb bitllets de cent, cinc-centes i mil pessetes. L’expectació i la gresca eren generals. Davant d’aquella nova ocurrència del Fugi, una colla d’atrevits pul·lulaven pel seu voltant. Quan s’eixugaven, els bitllets queien com les fulles d’un arbre, i part de la concurrència, entre riallera i recelosa, impedia que arribaren a tocar terra. Mentrestant, ell, es mantenia immutable davant d’aquella rapacitat tan barroera, com si estiguera donant menjar als pardalets… o als porcs.

El Fugi era un home prim, menut, amb un bigoti dalinià, les puntes del qual caragolava entre els dits esquelètics quan entrava en un estat catatònic, meditatiu, encara que estiguera envoltat per una multitud. Tenia la mirada neta i intel·ligent, amb una brillantor descarada que potser encobria res que el somovia per dins. El sobrenom li venia de la sèrie El Fugitivo, emesa a la televisió als anys seixanta. Qui sap si els graciosos que li’l van traure el tenien com un temerari, com un poca-solta, com un perdut. Però a pesar dels menyspreus, de totes les burles que s’enduia, a pesar de la seua decadència galopant, d’ell emanava alguna cosa invisible que mantenia a ratlla els més cruels.

Aquell dia, quan el Fugi demanava xampany, aparentment travessava una bona època. Després de la mort de son pare havia heretat un bon grapat de diners i, a més, havia maleït i tancat la fusteria familiar que havia donat ocupació a set o huit operaris; a més, en vengué part de la maquinària. Ell també hi havia treballat fins aleshores. Es deia que tenia unes mans d’or i que en realitat era un artista.

En aquell temps fou quan encomanà a no sé quin important sastre de València una col·lecció de trages complets: jaquetes, pantalons, jupetins, camises, barrets i corbates, tot a joc. I amb aquesta nova indumentària es passejava pel carrer com un aristòcrata, acompanyant les passes amb un bastó diferent per a cada dia. Sempre sol.

De vegades manava vindre un taxi que el duia a algun restaurant de la ciutat, o a una discoteca o, com s’anomenava llavors, a una sala de festes. En aquells ambients forans, on no era conegut pel malnom, és segur que els seus gests, la forma refinada de fumar i l’estil amb què es devia beure les primeres copes despertaren la curiositat de la resta de clients. Qui sap si aquelles escapades camuflades de festa li servien per a complir algun desig inconfessable lluny de la menudesa del poble. En una ocasió, en què estava completament torrat, li vaig sentir balbotejar alguna cosa sobre un cirurgià negre que havia conegut a Barcelona. S’havien trobat en un cabaret, i deia que com a part de l’espectacle de l’escenari va brollar una cascada d’aigua que pareixia que anava a inundar tota la sala, però que no arribà a desbordar ni una gota. Aquella vegada, com en la confessió d’un agònic, l’embriaguesa es degué quedar penjada del record.

Després d’un llarg període de prodigar-se per ací i per allà desapareixia per complet d’escena. La germana, amb qui vivia, deia que passava el dia gitat sense a penes eixir de l’habitació, menjant menys que un pardalet i fumant un cigarret rere un altre. Setmanes després, quan recuperava l’esma, s’afaitava i tornava a vestir-se com un dandi per a ser de bell nou el Fugi. Però a poc a poc els trages es van quedar antiquats, les campanes dels pantalons volaren massa amples, les sabates anaren perdent el llustre i els bastons es perderen en una infinitat de peripècies. Al mateix temps, les parpelles cansades anaren tancant-li la vivacitat de la mirada i el bigoti perdé la tibantor per a convertir-se en un mostatxo canós i mal retallat. Recorde haver-lo vist un ple de migdia assegut al sol d’estiu pegant cabotades perquè encara navegava en la maror de la nit anterior. Tenia una copa de conyac damunt de la taula, amb l’efluvi etílic recalfat visiblement i atrapat en la vora del vidre. Algú que se’n va apiadar el va voler traure d’aquella dormison agra en què estava sumit per a dur-lo a l’ombra. Ell es negà, i aixecant la copa féu un brindis per dalt del seu cap i s’empassà el beuratge incandescent amb la mirada afònica. Després es va deixar caure sobre el rastell i es quedà doblegat, amb el cap catxo, desgrenyat i amb els braços penjant-li amb els palmells girats. S’havien acabat el xampany, el falcat de bitllets i els trages amb què es passejava com un senyor.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.