La Creueta

Ara bé, molts ciutadans opinen que el millor regal que ens podrien dur els Reis d’Orient per a 2026 seria la convocatòria d’eleccions en l’àmbit estatal i valencià i acabar com més prompte millor amb aquest circ de confusió.

Per Bartolomé Sanz Albiñana

Quan vostés llegiran aquestes línies, i això demostrarà que pertanyen a l’espècie que encara llig, Halloween ja ha passat, el Black Friday i el Cyber Monday els tindrem davant dels nassos, el Betlem de Tirisiti farà ja els últims assajos, i en un bufit, com aquell que diu, arribarem a l’any nou. Però no correguem tant i fem un repàs ràpid al repertori músico-polític que hem tingut enguany de la mà de les orquestres nacional i autonòmica, a l’espera de les sorpreses que ens presenten els mesos de novembre i desembre.

A escala estatal, les partitures musicals que ens han oferit els tocadors han destacat un any més per la tensió desplegada entre el govern i l’oposició, i la crisi oberta en les relacions amb l’independentisme català, especialment amb Junts. El cas Koldo i l’eterna  corrupció han acaparat l’atenció tot l’any. El president Pedro Sánchez ha comparegut el 30 d’octubre en la comissió d’investigació del cas Koldo al Senat, en una sessió marcada per l’alta tensió i la duresa de l’oposició, principalment PP i Vox. Sánchez ha qualificat la comissió de “circ” i “comissió de difamació”, i ha negat l’existència de sobresous il·lícits al seu partit. Aquesta qüestió ha sigut un mantra constant sobre l’executiu.

L’idil·li, si és que ha existit, entre el govern espanyol i Junts ha entrat en crisi. Els militants de Junts per Catalunya han avalat majoritàriament la decisió de la direcció de trencar les negociacions i contactes amb el PSOE; s’han tancat en banda i donat suport al seu líder Carles Puigdemont. Aquesta estratègia de trencar la baralla per part de Junts representa una dificultat significativa per a l’estabilitat del govern de coalició, que necessita el suport o l’abstenció dels partits independentistes per a aprovar lleis. I si no s’aproven lleis no sabem bé quina música interpreten els tocadors. En tot cas, la tàctica és trencar però seguir cobrant.

Sembla que, mentrestant, els parlamentaris s’entretenen en la reforma verda, i sobre l’allargament de vida útil de centrals nuclears com Almaraz, la gestió d’infraestructures i emergències climàtiques, etc.

La polarització, per la seua vigència, és encara la paraula de l’any i va camí de convertir-se en la paraula del lustre o de la dècada. És, doncs, un miracle que els parlamentaris apleguen a acordar res i sembla que estem en una paràlisi legislativa permanent; eixe és el motiu pel qual tota la música que fan sone desafinada i que el govern de coalició, necessitat dels músics de Junts que sempre demanen augment de sou, tinga serioses dificultats per a fer concerts. Ja li ha d’agradar el càrrec al director de l’orquestra per a no enviar-ho tot a rodar, però el Manual de Resistència, escrit per ell, ho diu clarament: “Aguantaràs contra vent i marea, sobre totes les coses i en totes les adversitats”. El vaixell, per tant, tot i els obstacles, continua endavant sense que sapiem bé el rumb exacte cap a on ens dirigim.

Quant a la situació de l’orquestra del País Valencià (sent fidel a les paraules de Joan Fuster en el llibre Un país sense política), a hores d’ara no es troba en condicions més bones que la nacional. El director, Carlos Mazón, un dels tants cotxes amuntegats per la dana que encara conservem a la retina, va dimitir el 3 de novembre. La seua gestió al capdavant del govern del Partit Popular amb el suport de Vox fa un any que té el segell del desastre d’aquella gota freda, amb un resultat paregut al del president del govern espanyol: polarització, boles, desinformació, mentides, i tensions constants amb l’oposició que eclipsen altres temes i paralitzen l’activitat política.

L’oposició (PSPV-PSOE i Compromís), que continuava pressionant amb la cantarella que ja coneixem de la petició de dimissió de Mazón i les crítiques al Consell per la nefasta actuació el dia de la dana i la manca de transparència en la gestió dels fons de reconstrucció (es diu que encara no s’han gastat donacions de particulars i empreses), ja no s’haurà de deixar la veu en aquest punt i haurà de buscar un altre discurs. De qualsevol manera, la doctrina ultra del negacionisme del canvi climàtic, la interferència en la tasca de l’AVL i els atacs a l’escola pública, entre més, continuaran mentre dure la legislatura.

Hem de reconéixer que les manifestacions mensuals dels ciutadans, la lluita constant de les associacions de les víctimes de la dana, i sobretot el funeral d’estat del 29 d’octubre han soscavat la moral del president Mazón: aguantar insults com “Asesino, rata cobarde” a la cara des de la segona fila ha de ser molt dur. Ara està de moda que els dirigents s’agarren uns dies de meditació quan es veuen l’aigua al coll. La meditació sempre és bona i a Mazón li ha anat bé. A Castelló de la Plana, Vox ha forçat el canvi de nom de la plaça del País Valencià a Nou d’Octubre: ja veus en quines coses s’hi entretenen per a  distraure l’atenció de temes més importants. Ah, i el responsable de la transmissió d’aquella correguda de bous de l’any 1997 per À Punt el dia de la manifestació ja hauria d’estar cremat en una foguera inquisitorial sense necessitat de juí: prou d’insults als ciutadans!

Pel que fa a la marxa de l’economia espanyola, continua creixent; la inflació està al 2,5% i el turisme també creix. Al País Valencià l’economia també creix i supera la mitjana estatal. Tot i el creixement, el País Valencià manté un elevat nivell de deute per càpita, el més alt entre les autonomies, i el PIB per càpita és inferior a la mitjana. En un altre moment parlarem de l’atur i dels sectors productius. Només un detall: un 12% dels espanyols estan en risc de pobresa.

Comptat i debatut, tot sembla anar a la perfecció en opinió dels directors d’orquestra. Ara bé, molts ciutadans opinen que el millor regal que ens podrien dur els Reis d’Orient per a 2026 seria la convocatòria d’eleccions en l’àmbit estatal i valencià i acabar com més prompte millor amb aquest circ de confusió.

Per últim, cada vegada que Sánchez trau a col·lació la famosa “màquina del fang”, em vénen al cap unes paraules de Hamlet (3.4.90-92) i la situació del país se m’antoixa  “una porquera on els porcs es rebolquen i fan l’amor entre la merda” (la traducció és meua). Cadascú per a ell, com en Benicadell! Prou, ja està bé la cosa! Quant de cinisme i quanta trola!