La Creueta

Conferència de premsa del capità Galvão després de lliurar el vaixell segrestat al govern brasiler, 2 de febrer de 1961. Fotografia: Arquivo da Emigración Galega.

A principis dels anys seixanta, per a la meua promoció al seminari i les anteriors, el “capitán Galvao” era don Víctor Fe Alemany

Per Bartolomé Sanz Albiñana

A principis dels anys seixanta, per a la meua promoció al seminari i les anteriors, el “capitán Galvao” era don Víctor Fe Alemany, aleshores entrenador de l’equip de futbol de juvenils del València CF i també professor de gimnàstica del Seminari Metropolità de València. Devia ser militar, però no ho sé cert. Ni per quin motiu el seu nom no apareixia en les agendes escolars que ens donaven al començament de cada curs, on eixien com a professors d’educació física els superiors o educadors, cosa que puc comprovar en els llibres de matrícula dels diferents cursos.

No parlem dels típics llibres de secretaria on consten els alumnes matriculats de cada curs, sinó uns quaderns on apareixien els noms dels qui havien tret un deu en les diferents matèries escolars el curs anterior.

De manera que en el meu primer curs de batxillerat-llatí i també en el seu primer curs de superior-educador apareixia, poca broma, don Miguel Payá Andrés († 2023, a 83 anys), qui segurament no havia pegat un puntelló a un baló en la vida. En aquella divisió on es categoritzaven els alumnes teòlegs dels anys cinquanta, no sé exactament on parava don Miguel, si en la “i” d’intel·lectuals o en la “e” d’espirituals:  en la “e” d’esportistes segur que no. [Anècdota personal: don Miguel, quan jo ja feia 4t de batxiller i tenia habitació individual, em va pillar un dia fent una postura mística de ioga, i em va demanar si no era millor que fera “gimnasia sueca” de tota la vida; li vaig contestar que eixa ja la feia amb don Víctor Fe. No li vaig dir que la feia amb el “capitán Galvao”, però de tota manera ell m’hauria entés perfectament].

Així que don Víctor Fe, àlies “capitán Galvao” —ni els internats ni cap espai tancat escapen als malnoms—, eixia en alguns cursos d’eixos Libros de Matrículas de Honor. És clar que jo no sabia qui era l’autèntic “capitán Galvao”, capficat com estava en esports com ara el futbol i el  frontó a pala. De don Víctor Fe ja he parlat anteriorment (Curs 1967-68 (4): els professors i les matèries escolars, Finalment el tercer pavelló (2): les habitacions, Finalment el tercer pavelló (8): esport i música, Últim curs a Montcada (1): adeu als professors), de manera que ara només n’afegiré algun detall. A més, he de confessar que no he pogut trobar cap fotografia d’aquell home, de qui encara conserve una imatge prou nítida: port elegant, bru, cabells ondulats i pentinats cap arrere; sempre amb niqui blanc impol·lut, pantalons de xandall blaus i espardenyes esportives blanques.

En el meu esforç per recuperar els records de la meua adolescència i deixar-los escrits només he pogut trobar una referència a aquell home en un article de Manuel Guillén Marco († 2014, a 91 anys), titulat “El Seminario de 1939 a 1969”. En transcric les paraules del llavors rector del seminari menor, que retraten a la perfecció aquell espai on vaig tindre la sort de viure sis cursos.

“També l’esport mereix una menció especial. Piscines, camps de futbol, handbol i bàsquet, frontó, pistes, etc. formaven un autèntic poliesportiu que enlluernava tothom. L’esperit salesià del nostre arquebisbe, D. Marcelino [Olaechea], estimulant l’organització de certàmens, competicions, parades gimnàstiques; D. Víctor Fe, preparador físic dels juvenils del València F.C. i professor d’educació física i esportiva al Seminari, gran propulsor de vocacions esportives; la gran afició dels superiors més joves, tot va contribuir a crear un ambient propici a l’esport, a l’estímul, a l’esforç.  L’altius, citius, fortius dels jocs olímpics es va anar integrant a poc a poc en un estil de vida. Alguns futbolistes de renom han eixit d’aquells camps, en recorde Claramunt i Sòcrates”.

I ara que hem recordat el professor d’educació física de malnom “capitán Galvao”, passem al capità Galvao autèntic. Henrique Carlos da Malta Galvão (Barreiro, 4/2/1895 — São Paulo, 25/6/1970) fou un militar portugués, funcionari a les colònies africanes, explorador, naturalista i escriptor. Destacà com a opositor al règim dictatorial de Salazar, com el bisbe Ferreira. Evidentement, ni jo ni cap adolescent espanyol d’aquells temps coneixia aquell militar portugués, però com tantes altres coses el seu nom va niuar al meu cervell i ara el recorde gràcies a les noves tecnologies.

Després de la seua estada a Angola, Galvão tornà a la metròpoli el 1946, on es va trobar que el règim de Salazar no valorava ni premiava els seus serveis, ni li atorgava llocs administratius de més rellevància, cosa que el va fer passar a l’oposició al règim. Amb grans dots per al debat polític, va manifestar obertament les seues idees contràries a Salazar, i el 1947 va denunciar un vast sistema d’esclavatge encobert entre la població local d’Angola, en complicitat amb les autoritats portugueses que se’n beneficiaven. Aquesta denúncia desencadenà la seua expulsió de l’exèrcit, cosa que el va situar definitivament en el camp de l’oposició política. Va ser arrestat poc després.

En 1958, de la presó estant i fermament enfrontat a l’Estado Novo, Galvão va dirigir la campanya presidencial del general Humberto Delgado en contra de l’almirall Américo Tomás (el candidat del salazarisme que va resultar vencedor, de manera fraudulenta segons va denunciar Galvão). Aprofitant un ingrés a l’hospital en 1959, Galvão va fugir, es va refugiar a l’ambaixada de l’Argentina, i aconseguí d’arribar a Buenos Aires per a demanar després asil polític a Veneçuela, país amb una gran comunitat d’immigrants portuguesos.

A l’exili, Galvão destacà per la seua determinació i insistència en la lluita per a derrocar Salazar, convertit en un personatge popular entre molts opositors al règim encara que les seues idees van ser fermament rebutjades pel Partit Comunista Portugués per a una revolució. Es va unir al Directori Revolucionari Ibèric d’Alliberament, dirigit pel general també exiliat Humberto Delgado, format per socialistes i ex-salazaristes, i nucli principal de l’oposició no comunista.

Durant l’exili a Caracas va tindre un contacte breu amb el nou president del Brasil, Jânio Quadros, de qui entengué que donaria suport a una ruptura diplomàtica entre el Brasil i Portugal. D’acord amb aquesta idea, Galvão va començar a conspirar amb altres opositors portuguesos i amb espanyols antifranquistes exiliats per a cridar l’atenció mundial sobre la dictadura de Salazar. L’acció projectada consistia a segrestar el paquebot portugués Santa Maria a l’oceà Atlàntic amb un comando de 24 portuguesos i espanyols, pla batejat amb el nom d’Operació Dulcinea. Problemes financers van impedir de reunir prou armes i diners per a embarcar-se al paquebot, i només ho van aconseguir el gener de 1961 aprofitant les escales del vaixell a La Guaira i Curaçao.

El segrest en alta mar del Santa Maria es va efectuar el 21 de gener de 1961, però l’acció no va aconseguir la ruptura política del Brasil i Portugal perquè el president brasiler es va desentendre ràpidament de qualsevol “solidaritat” amb Galvão, qui tan sols va aconseguir del Brasil asil polític.

El novembre del mateix any, Galvão va planejar una altra acció semblant: el segrest al Marroc d’un avió comercial de la ruta Lisboa-Tànger per a llançar sobre territori portuguès volants i pasquins que denunciaven les eleccions legislatives d’aquell any com un frau. Aquesta vegada ell no hi va poder participar personalment a causa de la notorietat que havia obtingut en l’Operació Dulcinea, però se li va reconéixer el lideratge i tornà al Brasil després d’aquest acte de propaganda.

Aplegats ací cal preguntar-se si hi va haver alguna mena de contacte o accions conjuntes entre els opositors a Salazar i els antifranquistes. I sembla que sí, que n’hi va haver, encara que la coordinació a gran escala va ser limitada a causa de la repressió i les diferències ideològiques. Molts opositors als dos règims es van exiliar a països veïns, on van establir contactes i xarxes de suport mutu. Republicans espanyols i opositors portuguesos van compartir informació i recursos, i en alguns casos van participar en accions conjuntes. Els partits comunistes d’Espanya i de Portugal van mantenir contactes i van col·laborar en algunes activitats clandestines.

Quan passava tot això jo tenia deu anys i no en recorde (no en podia saber) res. Això sí, amb la mateixa edat, recorde perfectament la crisi dels míssils de Cuba entre els Estats Units i la Unió Soviètica: tornava jo a casa amb una marraixa de vi revestida de vimen de la cooperativa vinícola San Jose Obrero (inaugurada a finals de la dècada dels cinquanta), amb por per si de cas em queia un míssil al cap amb eixe començament imaginari d’una guerra nuclear.

Molts anys més tard, ja a la universitat, jo taral·lejava la cançó de Dylan “With God on Our Side” i m’acompanyava a la guitarra: 

I  learned to hate the Russians all through my whole life
If another war comes, it’s them we must fight
To hate them and fear them, to run and to hide
And accept it all bravely with God on my side

…

He après a odiar els russos durant tota la meua vida
Si ve una altra guerra, hem de lluitar contra ells
Odiar-los i témer-los, córrer i amagar-se
I acceptar-ho tot amb valentia amb Déu al meu costat

A partir de la crisi dels míssils es va fer molt famosa l’expressió “telèfon roig” que ja quasi hem oblidat. Ens vam salvar d’una guerra nuclear gràcies als esforços diplomàtics. Ara ja no sentim parlar del telèfon roig. Ens alcem cada dia esperitats per veure quina barbaritat ha fet Trump, hui més grossa que ahir. I el que és pitjor, els Estats Units i Rússia van agafats de la mà.

L’expressió es feia servir per a referir-se a la línia directa entre els líders dels Estats Units i de la Unió Soviètica durant la Guerra Freda per a facilitar-los la comunicació ràpida i directa en cas d’emergència. Després vam saber que en realitat no es tractava d’un aparell telefònic d’eixe color, sinó un sistema de teletip que transmetia missatges escrits. Quina ignorància la nostra a què, sense dubte, degué contribuir alguna pel·lícula de l’època!