La Creueta

Fotografia: postal Casa Misericòrdia de València

A casa, a l’escola, les dones eren orientades i formades en labors i qüestions que dirigien el seu futur com a mullers o mares. Un embaràs fora d’aquestes coordenades trencava tots els esquemes.

Per M. Luisa Plà Tormo

A principis del segle XX, la població espanyola presentava uns paràmetres que l’allunyaven, i molt, dels països desenvolupats d’Europa. Però amb el descens de la mortalitat va créixer a un ritme superior al de la resta del continent, i passà de 18.616.630 habitants en 1900 a 28.117.873 en 1950. Aquest augment espectacular té com a origen, com he assenyalat, el descens de la mortalitat.

És una població predominantment agrària, però amb un increment significatiu de la mà d’obra industrial i de serveis a les ciutats més importants, i amb una acusada polarització de classes entre l’alta burgesia, la classe mitjana, i el proletariat i jornalers rurals que sobreviuen en unes condicions molt dures de treball, una dieta pobra i pèssimes condicions higienicosanitàries.

A causa de la forta migració del camp a la ciutat es produeix un elevat augment de la població urbana. Molts d’aquests migrants van ser dones que trobaren treball als nous centres fabrils, però la majoria es van col·locar en el servei domèstic. Moltes famílies llauradores preferien veure les filles com a serventes que no com a treballadores en fàbriques, espais que associaven a llibertinatge i perdició. Els pares no sabien que en els cossos de les seues filles es desfogaven els senyors i s’iniciaven en les pràctiques sexuals els senyorets. La conseqüència d’aquests contactes carnals es veia vindre…

Els canvis en la societat que hem indicat en articles anteriors permetien que la dona adquirira gradualment un paper més rellevant, i que a poc a poc prenguera les regnes de la seua vida. Però maternitat sense matrimoni era encara, en la majoria dels casos, una vergonya que afectava pràcticament tota la família, una situació que es traduïa en un rebuig a la dona gestant, abocada a acceptar salaris baixos si tornava al treball, amb poques oportunitats laborals. Estigmatitzada i rebutjada li quedaven dos camins:

1. Abandonar al fill.

2. Reparar l’estigma transformant el seu jo, això és, buscant un home que l’acceptara amb el fill, es casara amb ella i passar així a ser considerada esposa que cuidarà la llar i tindrà més fills. Molts vidus carregats amb fills van acceptar aquest paper. Casar-se amb el pare de la criatura, si era un senyor o un senyoret, era difícil; i si ja era casat, que es divorciara i se n’anara amb ella més encara.

En les primeres dècades del segle XX, l’únic destí de les dones era el matrimoni, com fóra. Inclòs el de sense amor, com en la majoria dels casos. I era en aquesta institució on el legislador es detenia amb detall per a delimitar la condició jurídica femenina. A casa, a escola, les dones eren orientades i formades en labors i qüestions que dirigien el seu futur com a mullers o mares. Un embaràs fora d’aquestes coordenades trencava tots els esquemes.

Hi ha una gran novetat respecte de segles anteriors. L’exposició, l’abandó de la criatura a qualsevol espai, exposada a tots els perills que es traduïen en elevadíssimes taxes de mortalitat, descendeix notablement en aquest segle. Les dones es neguen a deixar el fill a la intempèrie i buscaran també llocs més segurs per a parir: la Casa i les noves maternitats. A l’àmbit hospitalari de la capital acudien dones valencianes i d’altres territoris (Albacete, Jaén, Sevilla, Terol, Conca, Múrcia…): “… se dio a lactar el 5 de noviembre de 1909 a… de Rafol de Salem, abierto el expediente el 2 de agosto de 1915 fue entregado a sus padres naturales, casados y vecinos de San Sebastián…”.

A la borderia arribaven dones  joves que optaven per no tindre el fill a casa. En el cas de València, a la sala de cirurgia, lloc de part, anaven dones de la capital i dels pobles pròxims. També n’hi van arribar de pobles més allunyats, com la Vall d’Albaida, bastant ben comunicada i vertebrada pel ferrocarril.

Les dones que entraven a la maternitat de la borderia per a deixar-hi els seus fills eren, majoritàriament, fadrines, generalment primípares de poca edat: “… se dio a lactar  a…… de Albaida el 28 de junio de 1912. El 4 de noviembre de 1912 se entregó a su madre natural soltera de 16 años vecina de Godella”.

També es podien donar casos de dones fadrines amb més fills, o casades amb alguna “relliscada”: “… entró procedente de Mislata el 17 de agosto de 1914… es hijo de madre adulterina…”.

En qualsevol cas, dones marginades per una societat la moralitat de la qual desaprovava totes aquestes situacions.

Crida l’atenció que la mortalitat a la borderia era notablement inferior a les dades que relatives a la població general. Les taxes de mortalitat entre les dones que parien a casa, assistides per alguna veïna experimentada, eren més elevades.