La Creueta

Imatge: Certificat del batle d’Alfarrasí

Tot i les devolucions, un gran nombre d’expòsits es van quedar a la Vall, registrats com a afillats

Per M. Luisa Plà Tormo

La Vall d’Albaida no es va incorporar de manera massiva a criar xiquets procedents de la borderia valenciana fins al segle XIX. Però el boca-orella va funcionar, i en comprovar-se que podia aportar unes monedes a les malparades economies familiars, dones de la Vall es van afegir a la llarga llista de les mares de llet que ja criaven en altres comarques, amb més o menys fortuna.

El nombre d’expòsits que van arribar a la Vall d’Albaida en aquesta centúria va ser considerable, 2.524 nounats pels 612 del segle XVIII. La xifra es quadruplicà. És a Agullent on hem trobat el primer registre de la comarca: “…Rosendo Adrián se dio a criar el 7 de marzo de 1817 a Vicenta Mª Gil mujer de Bartolo Belda, labrador…”.

El treball d’aquestes dones, casades o vídues, es remunerava amb 30 rals de billó al mes, i el batle o el capellà del poble signaven els certificats de vida dels xiquets: “… el 5 de diciembre de 1822 el asistente del cura de Aielo de Malferit certifica  que el expósito Diego de S. Pedro goza de buena salud…”.

Com que aquesta criança es feia, de manera general, per diners, també hi va aparéixer la pillada. Algunes mares amb fills en edat de mamar feren de nodrisses d’algun expòsit o xiquet de famílies amb havers, i alhora donaven a alletar el seu propi fill a alguna altra dona. D’aquesta manera podien guanyar-se la diferència entre el que cobraven de la casa-bressol o la casa que les llogava, i l’import menor que pagaven a la dida.

“Cuentan de un sabio, que un día tan pobre y mísero estaba, que sólo se sustentaba de unas yerbas que cogía. ¿Habrá otro, entre sí decía, más pobre y triste que yo?. Y cuando el rostro volvió halló la respuesta, viendo que iba otro sabio cogiendo las hojas que él arrojó”. Pedro Calderón de la Barca va explicar molt bé la realitat en forma de vers!

Aquesta pràctica, iniciada en la segona meitat del segle XIX, s’estengué en la centúria posterior i en soterrà i silencià unes altres de més generoses i altruistes: “…Mª Teresa Viñes y Pablo Todo, hacendados de Castellón del Duque se ofrecen a criar graciosamente a Gabriel Patricio mientras esté en su poder…” (1831).

Al llarg del segle apareixen molts exemples de com dues o tres famílies d’un mateix poble anaven juntes a recollir els seus respectius expòsits, o bé de com una família el tornava i una altra, pròxima, el recollia: “…Saturnino de Sta. Escolástica fue devuelto de Alfarrasí el 4 de julio de 1822 y el mismo día se dio a criar a Xaviera Martí  y Josef Durà, labradores de Montaverner…”

He constatat que dels 2.524 xiquets que van arribar a les famílies de la Vall alguns van ser retornats, per causes tan diverses que no n’he establert de predominants. Totes poden ser tant anguniants com vàlides, tant sinceres com dramàtiques, tant mesquines com nobles. Entre els motius de les renúncies hi ha la pèrdua de la llet per a donar a mamar; una malaltia de l’infant que feia preferible tornar-lo abans que es morira a casa. També es donava per la defunció de la nodrissa i la incapacitat del marit per a criar el nen; o per haver detectat algun defecte físic en la criatura: “Severiano de S. Miguel dado a … de Ayelo de Malferit fue devuelto el 8 de marzo de 1866 por ser tuerto…”.

Per la seua qualitat d’humà i ple de tendresa, no puc deixar de citar el report que el batle d’Alfarrasí va enviar a la Casa de València en el qual manifestava que “Joaquín Tormo y Concepción Vicent, ama de leche que fue del expósito Francisco de 6 años, suplica se le facilite su devolución por ser absolutamente pobre  y cargado de familia… a pesar de la resistencia que a su corazón le hace el cariño…” El xiquet va ser traslladat a la Casa-Bressol el 24 de novembre de 1861 i van tornar a recuperar-lo el 22 de gener de 1862.

(Els seguidors d’aquests articles deuen recordar que en el del maig vaig fer referència al remordiment que aflora quan s’actua de manera contrària a la nostra ètica i principis, i al remordiment s’afig el penediment…).

Tot i les devolucions, un gran nombre d’expòsits es van quedar a la Vall, registrats com a afillats, un aspecte contemplat en el Reglament de 1852 desenvolupat en la Llei de Beneficència de 1848. De totes maneres, els xiquets afillats reglamentàriament continuaven sota la tutela de la casa-bressol fins a la majoria d’edat. A més, els matrimonis signaven una escriptura pública en què es comprometien a retornar el xiquet a la institució si algun dels dos progenitors biològics el reclamava conforme a la Llei de Beneficència i al Reial decret de 15 de març de 1854.

Els afillaments a la Vall van augmentar en la segona meitat del segle XIX, i hi ha qui afirma amb rotunditat que la motivació era convertir els nens, dins del si familiar, en mà d’obra barata. Segur que n’hi va haver casos, però també és cert que s’arribava a establir una relació d’estima i afecte entre les nodrisses i els pupils, i que van procurar de criar-los tan bé com van poder. El cas esmentat d’Alfarrasí és un exemple en el qual l’afecte i estima va superar l’egoisme i la mesquinesa.